dimarts, 6 d’agost del 2013

Petita ruta per la Serra d’Ensija.



Itinerari: Font freda- Gallina Pelada-Creu de Ferro-Font freda
Km: 11 km aprox.
Desnivell: 800 +
Durada: 3h. Caminant a ritme alegre, fent fotos i parant 10’ al refugi.

Quan tenia uns 10 anys em passava els caps de setmana i els estius a una casa que teníem al poblet berguedà de Vallcebre. Nucli molt menys conegut que Saldes o Gósol, però amb un entorn molt atractiu. En aquells anys vam fer moltes excursions pels voltants d’aquella terra que tant m’agradava. En una d’aquestes, em van dur a mi i a una quanta canallada més, a fer un cim, el Cap de Llitzet (2.327 m) més conegut com la Gallina Pelada.
Aquells anys foren els primers cops que aixafava muntanya i crec que això és el motiu de que avui dia tingui gust per aquest món. Diuen que qui de petit xupa muntanya, de gran les fa xupar (o alguna cosa així jeje). Bé tornant al tema, el fet és que aquell dia volíem arribar al cim, però al arribar al refugi, vam haver de tornar perquè si mal no recordo teníem un dinar familiar i ens passaven a recollir i no sé del cotxe... El que si recordo bé, són els meus intents de convèncer els adults per a que seguíssim! Recordo que deien que estàvem a poca estona de fer cim (15 minuts!!!), que ja estava...però no hi va haver manera! Vam girar cua i cap avall. Dels records que en tinc és que vaig veure un esquelet de crani d’alguna bestiola i que en aquell dia vaig aprendre què era una espina. Aquesta espina que fins aquest passat dilluns no m’he tret! Toma!

Perquè sí manrussos/es! En aquells anys vam seguir fent rutes per la zona, però ja no vam tornar a la Gallina Pelada. I ja de més gran també he tornat a la zona, però ja mai a la G. P., i sovint amb els anys han sorgit ocasions d’anar cap a aquelles terres, però ja mai a la G.P...

Així que la cosa s’havia convertit en una mena de no sé què, com una muntanya que tenia cert encant però que mai pensava en anar a fer-la, i tampoc ho entenc, perquè tota la vida s’ha dit que no és massa difícil, més aviat vaig comprovar que és molt assequible. En fi, que tenint en compte aquesta conjuntura infantil, aquest dilluns se’m va passar pel cap treure’m l’espina dels 10 anys i me’n vaig anar Berga amunt!


L’ascens es pot fer des de dos punts diferents, el més habitual comença a la Font Freda (1.600m). Com el nom indica és una font que brolla generosament i que està boníssima i fresquíssima. A les 9h del matí començo a pujar pel torrent de la font d’Ensija durant uns 20’ aproximadament. Després ja apareix una prat que segueix fent pujada ja sota un bon sol d’estiu. El paisatge és genial. 


El cim i el refugi. 
Cara sud del Pedraforca, Saldes i la serra del Cadí al fons.


El Pedra i jo :)
Els últims minuts fins a arribar al refugi d’Ensija “Delgao Úbeda” (2.200m)  són de prats plans perfectes pel running. 
El noi del refugi m’explica que després de fer la G.P. puc carenejar una mica més i fer la creu de ferro (2.294m) i tornar al cotxe pel torrent de les Llobateres, i així no torno pel mateix camí. Dit i fet, enfilo els  pocs metres que separen el refugi del cim. Les vistes permeten reconèixer molt punts de la nostra geografia. Al sud Rasos, Busa, i Montserrat. Cap al SO el Port del Comte,a l’E el Montseny i cap al N evidentment el Pedraforca i el Cadí. 

Busa






Port del Comte

Foto de rigor, entrepà i de volta deixo enrere el refugi i planejo direcció el cim de la creu de ferro. Per fer-ho segueixo les estaques clavades que guien els valents que fan la Marató de Berga. El camí em porta cap al pla de les torres, on els maratonians baixen pel coll direcció els Rasos de Peguera. 
En aquest coll enfilo cap al cim, i baixo cap al pla d’Ensija direcció el torrent de les Llobateres. Aquest, sec i molt empedrat, em portarà a la carretera 800m. amunt d’on he deixat el cotxe.

Creu de Ferro i els Rasos de Peguera al fons. 

El Catllaràs des del cim de la Creu de Ferro. 
Punt final de la ruta on acaba el torrent de les Llobateres (o d'inici si es fa en sentit invers). 

De tornada decideixo seguir per la carretera B-401 i no tornar cap a Saldes. Vaig direcció Vallcebre des d'on podré enllaçar amb la B-400 per on hem vingut. Abans però, em paro al jaciment paleontològic de Fumanya (un dels tres que formen el jaciment). Jo francament, m’hi vaig esforçar però no vaig saber identificar les petjades del titanosaure... sempre ens quedarà confiar en els entesos!

Mina de Tumí

Algú té alguna espina clavada?...


Lluc tu en tens una amb la Pica oi? 


Salut! 














3 comentaris:

Ciscu ha dit...

Així que entrenant en solitari, eh!!??

M'ha agradat molt el "Delgao Úbeda" jejeje

Jaume ha dit...

Molt bé cronista de la muntanya!!!

Xènia ha dit...

Ep molt bé Marc!!
Però vols enviar el Lluc tot sol a la Pica? jeje!
Jo no l'he fet, l'acompanyaré!!