Noves manrusses!
El passat dissabte un grup de manrussos ens vam posar el "traje" cultural, i vam anar a fer una excursioneta per la capital. El programa era:
Matí : visita al CCCB a veure l'exposició del World Photo Press.
Tarda: Al Poliorama El Mètode Grönholm.
Vespre: Espanyol-Barça

Com sempre que ens reunim els manrussos per fer algun planning, algun contratemps ha d'aparèixer. Doncs sí, aquest cop també! Tot just quan ens disposàvem a comprar les entrades per a l'exposició de fotos, ens diu el noi que fa tres setmanes que es va acabar. Que actualment està a Tel Aviv. Petit error de grup que vam assumir amb humor i bona cara. Llavors vam entrar a veure una exposició de laberints, que si més no va resultar curiosa.

Un cop fora del museu, dinaret de menú i cap al Poliorama, on ens vam trobar amb el Lluc que venia d'un dia estressant (el dia abans li van rebentar el vidre del cotxe i li van robar objectes varis). Ull a Barcelona!

A les sis i poc ja estàvem asseguts a les butaques a punt de gaudir d'una bona obra de teatre. El mètode ens va agradar força, i vam coincidir que són uns actorassos! Personalment el "fede" del cor de la ciutat potser és el més fluix.
Al acabar, a corre cuita a buscar un bareto per veure el partit. Vam trobar-ne un de puta mare, vam poder seure i en Jaume ben a prop de la TV. La resta ja la sabeu, una altra maneta a l'etern rival conciutadà!

Ah! i a l'endemà en Ciscu, Adri, Lluc i un present, vam desafiar les baixes temperatures de Navarcles i vam córrer la Bell Race que organitzava el Vèrtic. Els resultats prou bons, tot i que la forma col·lectica se'ns dubte que és millorable.

Fins a la propera!

Quedar-se tancat

El dijous passat vaig viure una d'aquelles experiències que es podria considerar, com a mínim, de traumàtica. És per això que la comparteixo amb tots vosaltres. Amb la voluntat d'aconseguir de foragitar-la del meu esperit i que en el moment menys pensat no pugui tornar a fer acte de presència en la meva persona.
Tot va començar amb la pensada de sortir a fer una cerveseta en dijous, un costum que ha anat minvant últimament i que em va venir de gust recuperar tot desafiant el meu depertador que sona a les 5.30h. de la matinada. Vaig trucar el Marc Ribes i va passar per casa meva pels volts de les 23.15h., com que encara no havia vist mai el piset li vaig ensenyar, tot ufanós, el mau cau amb les seves espectaculars parets de pedra vista. Quin gran error!!! vaig trencar amb la rutina habitual i com que només haviem d'estar 2 minutets al pis vaig deixar la porta oberta amb les claus posades al pany per la part de dins. Amb la xarrera vam sortir decidits i pam, porta tancada , claus a dins i al meu tren només li faltaven 6 hores i 15 minuts per sortir de l'estació de Viladordis. Un gran calfred va recòrrer tota la meva espinada des del crani fins els galindons... estava perdut... quina putada més enorme. Res de cervesa i el pobre Marc acompanyant-me amb la seva Transporter cap a Santpedor a buscar unes claus de reserva que al cap de mitja hora vaig comprovar que no servien de res perquè el pany estava bloquejat (és el que passa quan et deixes les claus posades). Segon viatge cap a Santpedor, resignat ja a no poder dormir al meu catre aquella nit. L'endemà lleva't després de dormir poques hores i a sobre el meu pare em va haver d'acompanyar a buscar el tren.
Des de la feina vaig poder contactar amb el serraller més car de Manresa que, si venia a la mateixa tarda, m'havia de cobrar 50 europeus extres d'urgència. Per sort amb la radiografia va obrir la porta a la segona i no vaig haver de posar un pany nou, bufff. Això sí 119 eurets van volar amb un instant del meu compte corrent.
Això que diuen alguns savis és ben cert, hi ha tantes coses en aquesta vida que no sabem valorar perquè dia rera dia les tenim al nostre abast, però ai com les trobem a faltar el dia que ens manquen. Prometo que a partir d'ara, cada cop que arribi al davant de la porta de casa meva, seré la persona més feliç del món per portar les claus al damunt i no haver-les deixat posades al pany per la part de dins.

Benvolguts amics, gràcies per escoltar-me!!! Crec que ara ja em sento millor.