dissabte, 6 de desembre del 2008
Patti Smith - Because the night
M'estic posant en la onda del iu tube (amb això de la xarxa sempre vaig tres passes més enrere que els altres). Segueixo en la línia de cantants femenines dels 70 - 80, bé la Patti Smith ha seguit en actiu fins avui, però la seva època forta va ser anys enrere. Ara es dedica més a la poesia com el Lou Reed. Començo amb el Because the night (diria que el directe aquest és de finals dels 70, però no he fet l'esforç de documentar-me), però en realitat estava buscant el People have the power que vindrà a continuació. Pensava que la cançó més mítica d'aquesta dona era el People have the power, però el because the night tenia moltes més descàrregues al you tube. Què en dieu?
A mi m'agraden aquestes cançons, trobo que tenen força.
Per cert, els que vau anar a Escalarre potser la vau veure en directe i tot. Em sembla que va actuar a la primera edició de 1996 si no recordo malament. Era dels cap de cartell del festival.
PD: Accediu pel títol als dos temes.
A mi m'agraden aquestes cançons, trobo que tenen força.
Per cert, els que vau anar a Escalarre potser la vau veure en directe i tot. Em sembla que va actuar a la primera edició de 1996 si no recordo malament. Era dels cap de cartell del festival.
PD: Accediu pel títol als dos temes.
divendres, 5 de desembre del 2008
Kate Bush (2)
Ei, si apreteu sobre el títol del missatge (1) de la Kate Bush us porta directament al video-clip.
Kate Bush - Wuthering heights
Coneixeu a la Kate Bush?? la meva història amb aquesta cantant comença quan tenia cap a 16 o 17 anys. Estava mirant l'Sputnik (no recordo la presentadora d'aquell moment però segur que ja no era la Txe Arana) i van posar aquest video-clip. És una d'aquelles cançons que et queda gravada (suposo que voltava pel meu cap d'haver-la sentit de més petit). Des de llavors fins avui l'he sentit molt poques vegades però vaig seguir recordant-la fins que l'any passat em vaig comprar el disc "The kick inside" i la cançó estava allà.
El disc diria que va sortir l'any 1978 i la cançó possiblement us sonarà, però tot i això la dona no és una estrella del rock.
Res, que m'encanta aquesta cançó i espero que també us agradi a vosaltres. Quan la vaig veure per primer cop vaig pensar que tots plegats s'havien menjat un tripi i van fer el video-clip.
Res, que no me'l deixa penjar. Ja ho provaré una altra hora, però el tins en el muro del facebook
El disc diria que va sortir l'any 1978 i la cançó possiblement us sonarà, però tot i això la dona no és una estrella del rock.
Res, que m'encanta aquesta cançó i espero que també us agradi a vosaltres. Quan la vaig veure per primer cop vaig pensar que tots plegats s'havien menjat un tripi i van fer el video-clip.
Res, que no me'l deixa penjar. Ja ho provaré una altra hora, però el tins en el muro del facebook
dimecres, 3 de desembre del 2008
Ja som aquí, ja hem arribat!!!
Hola manrussos,
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu que hem tornat sans i estalvis a les gèlides terres manrussianes i si encara hi havia algun despistat que no ho sabia, doncs, si sap llegir, ara ja ho sap. Us farem cinc cèntims de com va anar la nostra èpica tornada a casa.
La nostra odissea va començar el divendres 28 de novembre a les 5 de la tarda. Estàvem tranquil•lament reposant a l’ombra d’un arbre, llegint una mica i gaudint del nostre primer moment de relax des que ens havíem assabentat que l’aeroport de Bangkok estava tancat, quan ens van trucar dos nois de Torelló amb els que compartíem hotel i vol de tornada. Resulta que l’Oficina de Turisme de Tailàndia havia posat uns quants hotels a disposició dels turistes atrapats a Bangkok per tal que en puguessin gaudir de manera gratuïta. Vam trucar de seguida a un dels hotels i ens van reservar dues habitacions dobles per a nosaltres.
Eufòrics, vam deixar la pútrida guesthouse on ens allotjàvem i ens vam encaminar cap a l’hotel Ambassador on ens esperaven tres àpats gratuïts de buffet lliure, un gimnàs amb pista d’esquaix, piscina,... Després de deixar les maletes i, cada vegada més emocionats, fer una breu exploració de l’hotel vam decidir anar a un cibercafè a explicar les bones noves a la família. Aquesta situació però no duraria gaire. A dos quarts de 8, tot sortint del cibercafè, quan ens encaminàvem cap a un 7eleven per comprar les xibeques imprescindibles per a una nit de cartes i puros al terra enorme de la nostra habitació, ens van trucar de la British Airways, dient-nos que havíem de marxar corrents cap a un altre hotel, que a les 8 ens agafava un autobús per portar-nos a un aeroport militar i des d’allà agafar un vol a Singapore. Dit i fet, dues hores després d’haver arribat, ja estàvem deixant l’hotel.
Al nostre cap tot eren flors i violes, durant les dues hores de trajecte amb autobús, totes les conjectures eren positives, la urgència amb què havien reclamat que marxéssim, juntament amb la mítica puntualitat anglesa, ens feien pensar que tot seria bufar i fer ampolles, al cap de mitja hora estaríem volant. Res més lluny de la realitat. Les nostres conjectures es van començar a desmuntar en el moment que vam arribar a l’aeroport i vam veure que potser hi havia 200 autobusos aparcats, cotxes, taxis, furgonetes, ... Potser hi havia 2 o 3 mil persones apinyades en un edifici no més gran que un parell de pistes de futbol sala. La organització era nefasta, pitjor impossible. La improvisació havia desaparegut en favor del caos, en un ambient en què governava la mítica frase del jefe Wiggum “Cuánto más empujen antes nos podremos ir todos a casa”.
La cirera d’aquest pastís de suor i avis desmaiats la van posar un grup d’iranís o saudís o alguaixís, que després d’aguantar durant 12 hores a l’aeroport van decidir amotinar-se i formar una cadena humana davant de les portes per tal que no pogués embarcar ningú, de puta mare!! Tot això mentre picaven de mans i proferien crits primitius i guturals “Boohoor!!! Boohoor!!! ...” que vol dir una cosa així com “tengo una mochila de dinamita i un cuchillo de dos palmos y me voy a cargar al primero que pase”. Atacs de nervis, cagarrines, l’exercit pel mig i els ànims es van calmar el temps suficient perquè poguéssim fotre el camp cap a Xingapore, a les 6 del matí del dissabte, després de 7 hores drets.
A Singapore els nostres ànims es van tornar a enfilar, ens van portar a un hotel i ens van dir que no sabien quan podríem tornar, que ens havien de buscar bitllet i que ja ens ho dirien a l’hora de sopar. Les il•lusions de timba, piscina, jacuzzi i buffet lliure van tornar a ocupar els nostres pensaments. Pobres il•lusos ... A les 7 i mitja vam anar a sopar i ens van dir que érem molt afortunats perquè ens havien trobat lloc en el vol de les 12 d’aquella nit, o sigui que res de timba ni relax ni res, corre fes la motxilla i fot el camp que el diumenge a les 12 seràs a Barcelona. Dit i fet, ens van perdre les motxilles a Londres, però vam tenir la sort de tornar amb Business Class, de manera que vam poder dormir bastant bé i descansar per anar a currar el dilluns. De lujo!!! Els dos nois de Torelló (una abraçada pel Marc i el Xavier), no van tenir tanta sort: Van fer el check-in abans que nosaltres i no van viatjar en Business Class, a més a més, se’ls va morir una dona a l’avió i van haver de fer parada d’emergència de tres hores a Frankfurt, o sigui que enlloc d’arribar al matí van arribar ben entrada la tarda.
Moraleja de la historia: “No tanquis 3000 persones dretes durant 12 hores al mateix lloc” i “No pensis mai que ja no podria ser pitjor”
Salut manrussos!!
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu que hem tornat sans i estalvis a les gèlides terres manrussianes i si encara hi havia algun despistat que no ho sabia, doncs, si sap llegir, ara ja ho sap. Us farem cinc cèntims de com va anar la nostra èpica tornada a casa.
La nostra odissea va començar el divendres 28 de novembre a les 5 de la tarda. Estàvem tranquil•lament reposant a l’ombra d’un arbre, llegint una mica i gaudint del nostre primer moment de relax des que ens havíem assabentat que l’aeroport de Bangkok estava tancat, quan ens van trucar dos nois de Torelló amb els que compartíem hotel i vol de tornada. Resulta que l’Oficina de Turisme de Tailàndia havia posat uns quants hotels a disposició dels turistes atrapats a Bangkok per tal que en puguessin gaudir de manera gratuïta. Vam trucar de seguida a un dels hotels i ens van reservar dues habitacions dobles per a nosaltres.
Eufòrics, vam deixar la pútrida guesthouse on ens allotjàvem i ens vam encaminar cap a l’hotel Ambassador on ens esperaven tres àpats gratuïts de buffet lliure, un gimnàs amb pista d’esquaix, piscina,... Després de deixar les maletes i, cada vegada més emocionats, fer una breu exploració de l’hotel vam decidir anar a un cibercafè a explicar les bones noves a la família. Aquesta situació però no duraria gaire. A dos quarts de 8, tot sortint del cibercafè, quan ens encaminàvem cap a un 7eleven per comprar les xibeques imprescindibles per a una nit de cartes i puros al terra enorme de la nostra habitació, ens van trucar de la British Airways, dient-nos que havíem de marxar corrents cap a un altre hotel, que a les 8 ens agafava un autobús per portar-nos a un aeroport militar i des d’allà agafar un vol a Singapore. Dit i fet, dues hores després d’haver arribat, ja estàvem deixant l’hotel.
Al nostre cap tot eren flors i violes, durant les dues hores de trajecte amb autobús, totes les conjectures eren positives, la urgència amb què havien reclamat que marxéssim, juntament amb la mítica puntualitat anglesa, ens feien pensar que tot seria bufar i fer ampolles, al cap de mitja hora estaríem volant. Res més lluny de la realitat. Les nostres conjectures es van començar a desmuntar en el moment que vam arribar a l’aeroport i vam veure que potser hi havia 200 autobusos aparcats, cotxes, taxis, furgonetes, ... Potser hi havia 2 o 3 mil persones apinyades en un edifici no més gran que un parell de pistes de futbol sala. La organització era nefasta, pitjor impossible. La improvisació havia desaparegut en favor del caos, en un ambient en què governava la mítica frase del jefe Wiggum “Cuánto más empujen antes nos podremos ir todos a casa”.
La cirera d’aquest pastís de suor i avis desmaiats la van posar un grup d’iranís o saudís o alguaixís, que després d’aguantar durant 12 hores a l’aeroport van decidir amotinar-se i formar una cadena humana davant de les portes per tal que no pogués embarcar ningú, de puta mare!! Tot això mentre picaven de mans i proferien crits primitius i guturals “Boohoor!!! Boohoor!!! ...” que vol dir una cosa així com “tengo una mochila de dinamita i un cuchillo de dos palmos y me voy a cargar al primero que pase”. Atacs de nervis, cagarrines, l’exercit pel mig i els ànims es van calmar el temps suficient perquè poguéssim fotre el camp cap a Xingapore, a les 6 del matí del dissabte, després de 7 hores drets.
A Singapore els nostres ànims es van tornar a enfilar, ens van portar a un hotel i ens van dir que no sabien quan podríem tornar, que ens havien de buscar bitllet i que ja ens ho dirien a l’hora de sopar. Les il•lusions de timba, piscina, jacuzzi i buffet lliure van tornar a ocupar els nostres pensaments. Pobres il•lusos ... A les 7 i mitja vam anar a sopar i ens van dir que érem molt afortunats perquè ens havien trobat lloc en el vol de les 12 d’aquella nit, o sigui que res de timba ni relax ni res, corre fes la motxilla i fot el camp que el diumenge a les 12 seràs a Barcelona. Dit i fet, ens van perdre les motxilles a Londres, però vam tenir la sort de tornar amb Business Class, de manera que vam poder dormir bastant bé i descansar per anar a currar el dilluns. De lujo!!! Els dos nois de Torelló (una abraçada pel Marc i el Xavier), no van tenir tanta sort: Van fer el check-in abans que nosaltres i no van viatjar en Business Class, a més a més, se’ls va morir una dona a l’avió i van haver de fer parada d’emergència de tres hores a Frankfurt, o sigui que enlloc d’arribar al matí van arribar ben entrada la tarda.
Moraleja de la historia: “No tanquis 3000 persones dretes durant 12 hores al mateix lloc” i “No pensis mai que ja no podria ser pitjor”
Salut manrussos!!
dilluns, 1 de desembre del 2008
La Situacionista Internacional
Bones manrussia!
Com us va manrussiencs? Jo na fent, cançat de fer hores i anar estressat! I ja n’estem farts! Però no us preucupeu més! A la gent que estigui certament un pel apurada en aquest sentit , tinc una proposta a fer: una via d’escapament en forma de concert de folk-tralla. Doncs bé doncs, com que casi segur que cap de vosaltres coneixerà ni el grup que toca, ni cap dels seus components, ni res, m’he proposat escriure un post que us convenci de que realment, cal que aneu a aquest concert . També podria ser que definitivament us convenci de que els meus gustos muscials són una mica disjuntius…o divergents… o com sigui. També podria ser que us canseu de llegir, i que us conveci per agotament... no se, ja es veurà. De moment, un primer arguement a favor es una de les seves cançons: ABOLISH WORK!
El concert en qüestió és d’una banda anomenada ‘the (international) noise conspiracy’. El cantant d’aquest grup havia sigut anteriorment vocalista d’un, per mi mític grup, Refused. Aquesta banda l’escoltava a l’èpcoa d’insti, i realment per mi era benerada. Jo havia baixat a barna a gastarme la pasta en discos d’aquest grup. I també us he de dir que aquells eren dies rodons. Agafava els meus estalvis de mesos (solien ser 8.000-10.000 peles), pillava le tren cap a Barna, em patejava la pasta en discos, i tornava tot feliç i escoltant-los al diskman al tren. BRUTAL!!! Però no ens desivem del tema... qui era Refused?
Refused eren Dennis Lyxzén, David Sandström, Pär Hansson y Jonas Lidgren (son suecs, es nota? Concretament del bonic poble de Umeå …). Van conjuminar els seus esforços el gener de 1992. Van arribar a treure tres discos, i es van separar el 1998. Segons els entesos tocaven alternative metal, hardcore o post-hardcore... No ho se, però la questió es que a mi em flipaven els canvis de ritme, brutals, i la veu del cantant, també brutal.
Pel que expliquen a la wiki, la seva ruptura va ser sonada. Havien de fer una última gira pels EUA i, poc després d’iniciar-la, les ganes de matar-se entre ells va fer que decidissin tornar cap a casa i plegar veles. Però poques hores abans de tornar a Suècia, el guitarrisata de la banda que els feia de taloners a la gira els va convencer de fer un últim concert al sotan de casa seva. Ells van acceptar, i al concert hi van acabar assistint 400 persones (de fet van trigar unes hores a organitzar-lo...). Com no podia ser d’altra manera, la policia va irrompre varis cops a la casa. Finalment també s’explica una última escena d’aquella nit que no se si creure’m... sembla ser que quan la policia va desconnectar el micro, ells cantaven la cançó ‘Rather be dead’. En el moment estelar de la cançó (precisament quan la poli els va desconnectar) el cantant va cridar ‘Rather be alive!’ (en comptes de dead), i tot el public, totalment embogit, en va seguir cantant els versos... bastant èpic, pero real? No ho sabrem, però el cas és que així es va acabar Refused.
I així sonava Refused a una de les cançons que a mi més em feia vibrar:
I de Refused, passem a ‘the (international) noise conspiracy, a partir d’ara the (I)nc. I es que (I)nc és la banda que va formar Dennis Lyxzén (el cantant) quan Refused es va trencar, i que de fet, encara toca per aquests mons de deu. Aquesta la completen Inge Johansson (baix), Lars Strömberg (guitarra) i Ludwig Dahlberg (bateria).
Com podreu veure els temps canvien, i les formes també!! Aquets són The (I)nc...
Realment aquest grup, de bones a primeres, reconec que sona raro. Fan cançons curtes i trepidants. Per una banda tenim que el cantant segueix fotent els mateixos crits que feia a Refused (tot i que en els últims discos es suabitza molt...), però per l’altra passem d’un so trallero i contudent, a unes guitarres elèctriques més netes, o al que a mi em va semblar en un principi un so vell, antic, no se... com una mena de folk passat de voltes i estrany. Realment de música hi entenc poc... Llavors però no em va sorprendre gaire descobrir que un dels seus referents musicals fos l’arxiconegut Phil Ochs (?!). I qui és aquest tio? Doncs la viqui diu que era un cantant de folk-periodista-artista-activista (radical) semiconegut als anys 60, a qui li penjava l’etiqueta de ‘protest singer’, o com ell preferia, ‘Topial singer’. Durant els 60 va desenvolupar totes aquestes variades acitivitats amb cert èxit, fins que als 70 va caure en la depresió i l’alcoholisme, que finalment el van portar al suicidi el 1976. Tenint en compte aquesta estranya influència, no ens ha de sorpendre que la banda es defineixi a si mateixa com a marxista... Però Javi no t’alarmis, no són estaliniestes... sembla ser que són ‘situacionistes’ o ‘left comunists’. Pel que he pogut trobar, la Situacionista International (SI) va ser un petita organització política internacional formada per artistes agitadors i intel•lectuals revolucionaris (fundada el 1957), l’objectiu principal de la qual era acavar amb societat de classes, i evidentment amb el captialisme... I espereu, que ara m’endinsaré en un terreny encara més pantanós... en el seu primer album, el grup intenta combatre la funció de la música com a espectacle (?!), concepte agafat del treball de filosofia ‘La sociedad del espectáculo (La société du spectacle), d’un tal Guy Ernest Debord . Aquest era un filosof, escriptor i cineasta francès i, sorpresa, fundador i principal teòric de la Situacionista Internacional. Quin autentic rotlle, no? Si algú ha arribat fins aquí, potser es mereixeria una entrada gratis...
Finalment, si tot i amb això no us acaba de convèncer res de res d’aquesta penya (ni música, ni ideologia ni res...), potser us convenç la seva simpatia natural... humanitzemlos una mica! Aquí teniu una entrevista distesa i smpàtica a en Dennis i a un altre de la banda que no se qui es...
Després d'això, algú vol venir al concert de The (International )Noise Conspiracy? Ei, que toquen el dia 14 de desembre....un diumenge...a Barna....a la sala Apolo....i sí, son situacionistes, però el concert no serà gratis......però segur que farà un dia molt bonic....mmm mmm ..... un dia perfecte per anar de concert, no trobeu?... ... ... ...
Com us va manrussiencs? Jo na fent, cançat de fer hores i anar estressat! I ja n’estem farts! Però no us preucupeu més! A la gent que estigui certament un pel apurada en aquest sentit , tinc una proposta a fer: una via d’escapament en forma de concert de folk-tralla. Doncs bé doncs, com que casi segur que cap de vosaltres coneixerà ni el grup que toca, ni cap dels seus components, ni res, m’he proposat escriure un post que us convenci de que realment, cal que aneu a aquest concert . També podria ser que definitivament us convenci de que els meus gustos muscials són una mica disjuntius…o divergents… o com sigui. També podria ser que us canseu de llegir, i que us conveci per agotament... no se, ja es veurà. De moment, un primer arguement a favor es una de les seves cançons: ABOLISH WORK!
El concert en qüestió és d’una banda anomenada ‘the (international) noise conspiracy’. El cantant d’aquest grup havia sigut anteriorment vocalista d’un, per mi mític grup, Refused. Aquesta banda l’escoltava a l’èpcoa d’insti, i realment per mi era benerada. Jo havia baixat a barna a gastarme la pasta en discos d’aquest grup. I també us he de dir que aquells eren dies rodons. Agafava els meus estalvis de mesos (solien ser 8.000-10.000 peles), pillava le tren cap a Barna, em patejava la pasta en discos, i tornava tot feliç i escoltant-los al diskman al tren. BRUTAL!!! Però no ens desivem del tema... qui era Refused?
Refused eren Dennis Lyxzén, David Sandström, Pär Hansson y Jonas Lidgren (son suecs, es nota? Concretament del bonic poble de Umeå …). Van conjuminar els seus esforços el gener de 1992. Van arribar a treure tres discos, i es van separar el 1998. Segons els entesos tocaven alternative metal, hardcore o post-hardcore... No ho se, però la questió es que a mi em flipaven els canvis de ritme, brutals, i la veu del cantant, també brutal.
Pel que expliquen a la wiki, la seva ruptura va ser sonada. Havien de fer una última gira pels EUA i, poc després d’iniciar-la, les ganes de matar-se entre ells va fer que decidissin tornar cap a casa i plegar veles. Però poques hores abans de tornar a Suècia, el guitarrisata de la banda que els feia de taloners a la gira els va convencer de fer un últim concert al sotan de casa seva. Ells van acceptar, i al concert hi van acabar assistint 400 persones (de fet van trigar unes hores a organitzar-lo...). Com no podia ser d’altra manera, la policia va irrompre varis cops a la casa. Finalment també s’explica una última escena d’aquella nit que no se si creure’m... sembla ser que quan la policia va desconnectar el micro, ells cantaven la cançó ‘Rather be dead’. En el moment estelar de la cançó (precisament quan la poli els va desconnectar) el cantant va cridar ‘Rather be alive!’ (en comptes de dead), i tot el public, totalment embogit, en va seguir cantant els versos... bastant èpic, pero real? No ho sabrem, però el cas és que així es va acabar Refused.
I així sonava Refused a una de les cançons que a mi més em feia vibrar:
I de Refused, passem a ‘the (international) noise conspiracy, a partir d’ara the (I)nc. I es que (I)nc és la banda que va formar Dennis Lyxzén (el cantant) quan Refused es va trencar, i que de fet, encara toca per aquests mons de deu. Aquesta la completen Inge Johansson (baix), Lars Strömberg (guitarra) i Ludwig Dahlberg (bateria).
Com podreu veure els temps canvien, i les formes també!! Aquets són The (I)nc...
Realment aquest grup, de bones a primeres, reconec que sona raro. Fan cançons curtes i trepidants. Per una banda tenim que el cantant segueix fotent els mateixos crits que feia a Refused (tot i que en els últims discos es suabitza molt...), però per l’altra passem d’un so trallero i contudent, a unes guitarres elèctriques més netes, o al que a mi em va semblar en un principi un so vell, antic, no se... com una mena de folk passat de voltes i estrany. Realment de música hi entenc poc... Llavors però no em va sorprendre gaire descobrir que un dels seus referents musicals fos l’arxiconegut Phil Ochs (?!). I qui és aquest tio? Doncs la viqui diu que era un cantant de folk-periodista-artista-activista (radical) semiconegut als anys 60, a qui li penjava l’etiqueta de ‘protest singer’, o com ell preferia, ‘Topial singer’. Durant els 60 va desenvolupar totes aquestes variades acitivitats amb cert èxit, fins que als 70 va caure en la depresió i l’alcoholisme, que finalment el van portar al suicidi el 1976. Tenint en compte aquesta estranya influència, no ens ha de sorpendre que la banda es defineixi a si mateixa com a marxista... Però Javi no t’alarmis, no són estaliniestes... sembla ser que són ‘situacionistes’ o ‘left comunists’. Pel que he pogut trobar, la Situacionista International (SI) va ser un petita organització política internacional formada per artistes agitadors i intel•lectuals revolucionaris (fundada el 1957), l’objectiu principal de la qual era acavar amb societat de classes, i evidentment amb el captialisme... I espereu, que ara m’endinsaré en un terreny encara més pantanós... en el seu primer album, el grup intenta combatre la funció de la música com a espectacle (?!), concepte agafat del treball de filosofia ‘La sociedad del espectáculo (La société du spectacle), d’un tal Guy Ernest Debord . Aquest era un filosof, escriptor i cineasta francès i, sorpresa, fundador i principal teòric de la Situacionista Internacional. Quin autentic rotlle, no? Si algú ha arribat fins aquí, potser es mereixeria una entrada gratis...
Finalment, si tot i amb això no us acaba de convèncer res de res d’aquesta penya (ni música, ni ideologia ni res...), potser us convenç la seva simpatia natural... humanitzemlos una mica! Aquí teniu una entrevista distesa i smpàtica a en Dennis i a un altre de la banda que no se qui es...
Després d'això, algú vol venir al concert de The (International )Noise Conspiracy? Ei, que toquen el dia 14 de desembre....un diumenge...a Barna....a la sala Apolo....i sí, son situacionistes, però el concert no serà gratis......però segur que farà un dia molt bonic....mmm mmm ..... un dia perfecte per anar de concert, no trobeu?... ... ... ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)