Aprofitant el pont del passat 1 de novembre dues delegacions manrusses varen visitar el camarada Fitó a la seva ciutat adoptiva: Düsseldorf. El viatge feia molt temps que estava pendent... Els primers a arribar a la capital del Land de Renania-Westfalia varen ser en Marc i en Jaume que ben aviat varen gaudir de l'hospitalitat d'aquest gran amfitrió dit Albert i anomenat Fitó.
Com que el clima no convidava massa a donar volts pel carrer varem anar a casa a deixar les maletes i a fer un mos amb birra i marranadetes que en Fitó havia portat del seu recent viatge a Colòmbia. De fet, podriem dir que el viatge va ser això en gran part: menjar i beure cervesa.
Acte seguit ens varem dirigir cap a la braverie més cèlebre de la ciutat on ens vam incar unes quantes cerveses torrades típiques de Düsseldorf i que produeixen en el mateix establiment. A més de beure cervesa també vam menjar codillo, després de la propaganda que ens en va fer en Fitó. Es tracta d'un tros de carn enorme que és la part de l'espatlla d'un tocino. En Marc, amb un parell, s'ho va fotre tot sencer (excepte l'os) però resulta que encara no en tenia prou... vam acabar la vetllada ben entrada la matinada després de beure unes quantes cerveses més en un pub de la zona ociosa de la ciutat. Abans però, en Marc encara tenia un budell buit i es va menjar una pita.
L'endemà visita obligada a la ciutat amb guia gratis inclòs i pluja suau a estones: zona comercial, històrica, passeig fluvial i una torre des d'on pots divisar la ciutat des de 170 m. d'alçada. Això sí, abans haviem d'omplir l'estòmac i vam fer un esmorzar-dinar on no va faltar res. Després de la visita, cap a mitja tarda, vam anar a rebre a l'estació central a la segona delegació procedent de Polònia. Puntuals arribaven la Marina i en Lluc, cap a casa a deixar les maletes, dutxes i a repetir ritual: cervesa i especialitats colombianes. Ràpidament cap a sopar a un asiàtic on se'ns va unir la Pati que estava de feina fins el cul perquè a General Motors feien tancament del mes i també havia de treballar l'endemà.
El dissabte varem canviar de ciutat i ens vam despertar d'hora per agafar el tren cap a Colònia. Ciutat famosa per la seva catedral i el carnaval. Visita ràpida a la catedral en un dia fred i plujós. Aviat vam entrar en un garito per pixar però ens hi vam quedar tres hores menjant i bebent cervesa. A la tarda visita a la zona comercial de la ciutat on vam degustar un vi calent i la Marina va aconseguir de trobar un castanyer. Destacar que les castanyes no tenien cucs, no estaven cremades i eren bones (avís a les castanyeres estafadores de Manresa). Abans de marxar visita a una braverie immensa on varem beure la típica cervesa rossa de Colònia i alguns van aprofitar per menjar pa amb carn crua i ceba (ecccss).
Abans de tornar cap a Düsseldorf kaos a l'estació de tren. Ara deien una andana, ara l'altra, retràs... el mite teutó caient per terra, i en Marc i Lluc aproftitant per devorar uns bradburgs, la resta xocolatines.
A Düsseldorf segona part del Barça-Celta, més cervesa i cap a sopar a una hamburgueseria com a colofó final del dia. I quan ens disposàvem a disfrutar plegats de l'última nit a la ciutat resulta que en Fitó havia perdut la targeta... i no hi havia manera de que la pogués anul·lar. Però vaja, vam seguir bebent cervesa. Per cert, el centre nocturn de Düsseldorf queda ple d'ampolles de vidre trencades a les nits de cap de setmana... sort que són alemanys!!!
L'endemà el despertador sonava massa d'hora i després d'unes mandres cap a l'estació a buscar el bus que ens portava a l'aeroport.
Només queda una cosa a dir: MOLTES GRÀCIES FITÓÓÓÓÓ.
dimarts, 4 de desembre del 2012
dimarts, 25 de setembre del 2012
Manrússia on the Mountain 2012
Hola manrussos!
I això és tot, fins a la pròxima manrussos!!!!
Per tal de no perdre la tradició, aquest estiu vam fer dues sortidetes a la muntanya, totes dues amb el component manrussià que ens caracteritza. En aquest post us faré un breu resum de la primera.
El cap de setmana del 17-19 d'agost, que s'augurava molt calorós, vam pujar fins a Esterri d'Aneu per a passar dos dies allà i anar a fer una caminadeta pel Parc Natural d'Aigüestortes.
El recorregut era ambiciós: 20 i picu quilòmetres i més de mil metres de desnivell, fent els cims de Peguera i Monestero. Un recorregut que molta gent fa en dos dies.
Sortíem a les 6:00 del matí del dissabte, la Xènia, el Farreti i el Chiskwaka, encara de nit, del pàrquing de Prat Pierró. Al cap de 2:00h, a trenc d'alba, vam arribar a l'idílic refugi de Josep Maria Blanch. El Farreti remugava, ja que, a desgrat seu, el camí havia estat pràcticament tot de pista. L'alta muntanya i el freestyle es feien esperar.
Un cafè llarg i al liu una altra vegada. Al cap d'una hora i mitja resseguint estanys, arribàvem al Coll de Monestero, disposats a atacar el nostre primer objectiu: el cim de Peguera (2.963). Una rampa en freestyle, un passet aeri, una grimpadeta i, després de 3:50h, ja som al cim!!
Feia un dia assoleiat, molt calorós, amb una calitja marrana que no ens
deixava gaudir del fantàstic paisatge que ens envoltava. Ni un núvol a
l'horitzó. La calor prevista per l'home del temps es començava a
materialitzar.
La Xènia superant amb "talante" un passet aeri.
Vam baixar ràpid fins al coll i vam rebotar fins al cim de Monestero (2.877m). Al cap d'uns minuts (5 hores des de la sortida) ja érem a dalt fent el vinet i la foto de rigor. Anàvem bastant ràpid i portàvem bastant desnivell a les cames; els quàdriceps començaven a patir. El Farreti però, estava fresc com una rosa, "cansa més una tarda de botigues" va dir. Vam menjar una mica i cap avall!!
Foto de rigor a dalt del Monestero amb el Peguera al fons.
Els Encantats des del Cim de Monestero, almenys el què se'n veia a través de la calitxorra.
La baixada es va fer pesada (almenys a mi se me'n va fer). Quedaven uns 10 km de baixada continuada seguint el riu Monestero i la calor s'accentuava a mesura que perdíem cota.
Al cap d'una hora i mitja arribàvem a l'Estany de Sant Maurici. La calor apretava tant fort que ens vam passar pel forro la normativa (sense saber-ho) i ens vam remullar una mica, ràpidament perquè, tot i la calor, l'aigua estava congelada.
El Farreti refrescant la pota.
Una cerveseta al refugi Ernest Mallafré (ben invertits els 3 euros per birra!!) i ens arrosseguem, cansats, sufocats i deshidratats, els 4 km que queden fins al pàrquing.
Al final arribem al cotxe a les 14:00, després de 8 hores de caminar (7 en ruta), 26,5 km i 1.700 m de desnivell positiu, amb una calor acollonant. Arribàvem al càmping a Esterri i estàvem a 38º, record de la zona en 20 anys
I això és tot, fins a la pròxima manrussos!!!!
divendres, 27 de juliol del 2012
Hola Manrussos, ja sé que pensareu que sóc un freak, però aquest video és de gallina de piel i així donem una mica de vidilla al bloc.
Edu Marín fent un 8c hiperdesplomat a vista (al primer intent) a Sant Miquel del Fai.
Edu Marin Pengim Penjam 8c(5.14b) OnSight from namussfilms on Vimeo.
Salut manrussos!!!
Edu Marín fent un 8c hiperdesplomat a vista (al primer intent) a Sant Miquel del Fai.
Edu Marin Pengim Penjam 8c(5.14b) OnSight from namussfilms on Vimeo.
Salut manrussos!!!
diumenge, 10 de juny del 2012
diumenge, 27 de maig del 2012
Hola manrussos/es.
Amb la intenció de sortir del letargi hivernal del bloc, avui m'agradaria fer-vos una petita síntesi del malestar que es viu en els centres públics amb les contínues reformes, retallades i intrusions dels nostres polítics, ja sigui estatals com autonòmics.
Per tant doncs, avui la cosa no va ni de curses, anècdotes o curiositats. Avui faré una breu radiografia de l'estat actual a les aules d'infantil i primària.
En el meu sisè any en la docència he pogut viure en primera mà els constants sotracs en el sistema educatiu. Com una pilota de tennis, he vist com els canvis de color en els governs deriven en modificacions de lleis educatives que han generat més mal de caps que no pas solucions reals als problemes que fa temps sembla que té l'escola pública. No es tracte ni de sou ni de condicions laborals, sinó d'intencions polítiques i absurdes reformes educatives que han potenciat el malestar entre els docents. Ara sí fa cosa d'un any que ens han començat a retallar els sous als funcionaris, però ja fa uns anys que es van fent vagues i no pas per motius econòmics.
A dia d'avui, les mesures d'austeritat del govern Mas i de la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, plantegen un difícil camí a recórrer. Sense cap dubte que tot tirarà endavant, però la qüestió és com volem fer-ho. Al final tot és qüestió d'òptiques. Segons per on miris, tot va bé o no tan bé. Per mi la cosa no gira fina. Saber de les respostes que ens dóna el Departament a les trucades de la meva direcció, i viure quines solucions donen a les nostres demandes, fa que només pugui adoptar una única òptica. No anem bé. La pública no és un magatzem coi!
- Reducció constant dels pressupostos anuals als centres educatius.
- Augment de ràtios en aules que semblen estables i on els metres quadrats no permeten un espai vital lògic i necessari per a generar un clima tranquil on poder aixecar-se de la cadira sense sentir-se sardina enllaunada.
- Períodes de 10 dies hàbils per a poder substituir una baixa.
- Proves de competències bàsiques a 6è totalment arbitràries i generalistes usades com a eina per generar estadísitca i comparació amb la concertada, sense tenir en compte les realitats ben divergents entre les dues.
...
Parlant de baixes sé que pensareu en el circ i el teatre que alguns funcionaris fan. I jo indignat quan ho veig, i us donc tota la raó. Però aquesta mesura no ho solucionarà, i l'únic que aconseguiran és destruïr una mica més la qualitat educativa. Això sí, diners sí que se'ls estalviaran. En un altra entrada si voleu us explicaré les solucions que corren pels passadissos del meu centre per tal d'evitar que les toies arribin a funcionaris. Però això, malauradament, no ho podem fer els docents, ja que mai se'ns escolta.
Sense cap dubte que la crisi és un gran argument, però el dia a dia en els centres em genera malestar, crispació, i sobretot recullo sensacions de desencant. Que seguirem fent classe és un fet, però no ens agrada gens, gens, com haurem de fer la nostra feina.
I si llavors voleu parlar de les bones condicions dels mestres doncs fem-ho, però això ja és un altre tema.
En fi, crec que l'educació no és un negoci ni un cost, sinó una inversió. Mentre no entenguem això, no mireu les estadístiques i els resultats de l'informe pisa i demés.
Gràcies.
dimecres, 22 de febrer del 2012
Mitja marató Granollers
Hola manrussos/es, després ja d'alguns dies, avui estic inspirat (o això em sembla) i m'animo a relatar-vos com en Lluc, Ciscu i jo vam cumplir amb els 21.100 m. de la cursa.
Debut en asfalt d'en Ciscu i meu, i tercera d'en Lukati. Les expectatives eren altes, com sempre, no ser l'últim dels tres! Absurd "pique" que ens portem però que molt esportivament ens dóna ales quan les forces flaquegen.
En Ciscu volia baixar d'1h 40' i apropar-se al 30', en Lluc millorar la seva marca d'1h 39' i jo fer menys d'1h 45'.
De matí ja enfilem motivats ben acompanyats amb les respectives mosses (a les que s'agraeix l'esforç incondicional per passar fred) cap a Granollers. Arribem i ens "disfrassem" de bons corredors, i visita de rigor al sr. roca (si hi hagués anat!).
Comento aquesta visita, que sempre fan, entre algun que altre somriure. Els seus estòmacs es preparaven pel patiment. El meu...
A les 11h comença la cursa i ens situem entre els 11.000 atletes que omplien els carrers vallesans. La sortida és lenta, la multitud dificulta un ritme constant. Poc a poc anem buscant els nostres ritmes. En Lukati, com sempre, surt esfareït endavant, el segueixo a uns metres intentant aserenar les emocions. Em segueix en Ciscu que es sabia guanyador. Primers quilòmetres que em fan sentir com un ovelleta en un ramat de milers d'esportistes. En Ciscu va a la caça d'en Lukati, tot pessigant-me el cul! El segueixo a ritme del meu MP3 tot sonant cançons que em donen ales. El passem, i començem a trobar alguns foradets entre la gentada. El Ciscu sembla que vol apretar, no el puc perdre. Cap al km 5 decideixo posar-me davant per aquelles coses dels relleus...anem a bon ritme, espero poder seguir així!
Passem per carrers, rotondes i polígons, paisatge bucòlico-urbà, arribem a l'avituallament del km 10, i punxo una mica i en Ciscu m'agafa ja una distància que no recuperaria més.
Encara duc en Lukati per darrere. Entrem al poble de la Garriga, vaig un pel just però puc seguir. L'ambient de tota la cursa és espectacular! la gent és bolca en aquest dia, rebo ànims nominals i amunt! travessem el poble i enfilem la sortida. Portem uns 12km. El Ciscu ja l'he perdut, però en Lukati encara no mha passat. El meu ritme és bo, inclús calculo que podré baixar d'1h 40'!
Debut en asfalt d'en Ciscu i meu, i tercera d'en Lukati. Les expectatives eren altes, com sempre, no ser l'últim dels tres! Absurd "pique" que ens portem però que molt esportivament ens dóna ales quan les forces flaquegen.
En Ciscu volia baixar d'1h 40' i apropar-se al 30', en Lluc millorar la seva marca d'1h 39' i jo fer menys d'1h 45'.
De matí ja enfilem motivats ben acompanyats amb les respectives mosses (a les que s'agraeix l'esforç incondicional per passar fred) cap a Granollers. Arribem i ens "disfrassem" de bons corredors, i visita de rigor al sr. roca (si hi hagués anat!).
Comento aquesta visita, que sempre fan, entre algun que altre somriure. Els seus estòmacs es preparaven pel patiment. El meu...
A les 11h comença la cursa i ens situem entre els 11.000 atletes que omplien els carrers vallesans. La sortida és lenta, la multitud dificulta un ritme constant. Poc a poc anem buscant els nostres ritmes. En Lukati, com sempre, surt esfareït endavant, el segueixo a uns metres intentant aserenar les emocions. Em segueix en Ciscu que es sabia guanyador. Primers quilòmetres que em fan sentir com un ovelleta en un ramat de milers d'esportistes. En Ciscu va a la caça d'en Lukati, tot pessigant-me el cul! El segueixo a ritme del meu MP3 tot sonant cançons que em donen ales. El passem, i començem a trobar alguns foradets entre la gentada. El Ciscu sembla que vol apretar, no el puc perdre. Cap al km 5 decideixo posar-me davant per aquelles coses dels relleus...anem a bon ritme, espero poder seguir així!
Passem per carrers, rotondes i polígons, paisatge bucòlico-urbà, arribem a l'avituallament del km 10, i punxo una mica i en Ciscu m'agafa ja una distància que no recuperaria més.
Encara duc en Lukati per darrere. Entrem al poble de la Garriga, vaig un pel just però puc seguir. L'ambient de tota la cursa és espectacular! la gent és bolca en aquest dia, rebo ànims nominals i amunt! travessem el poble i enfilem la sortida. Portem uns 12km. El Ciscu ja l'he perdut, però en Lukati encara no mha passat. El meu ritme és bo, inclús calculo que podré baixar d'1h 40'!
Com diria aquell...insensato!!! enfilem una carretera que ens dur cap a les Franqueses i retorna a Granollers. Portem uns 14km d'asfalt. A partir d'aquí comença el meu "via crucis" personal! L'estòmac em juga una mala passada. Em fa aquella traveta d'escolar, aquella traïció intestinal, aquella patada als ous! Començo a tenir moooltes ganes de visitar el sr. roca! Apreto i penso que en poca estona el cos s'en oblidarà i em deixarà finalitzar la cursa com em mereixo. Però no, metre a metre la panxa em va apretant més i més, segon rere segon es converteix en un suplici interminable. Em veig obligat a reduïr el ritme esperançat a que desaparegui aquest neguit en què s'ha convertit la cursa. No puc parar o perdré uns minuts d'or. Segueixo corrent a passes cada cop més curtes, km 15 i l'apretor va a més. Ho estic passant malament. Mai m''havia passat això. Començo a plantejar-me una aturada entre els matolls, no! Avanço i avanço, m'apareix un pessigolleig al cos, m'aïllo de tothom, no tinc res més al cap, no noto ni el cansament a les cames. Paro o no paro? noo!!
Les punxades cada cop són més regulars, pateixo, les meves passes són miserables! No puc parar, no vull parar, el cos em dóna per fer un bon debut en l'asfalt, però l'estòmac...
Km 17... misèria ...
Si no hagués parat...ja sabeu la continuació!
Entro en un bar, la noia encara deu riure! Només desitjo que no hi hagi cua. Sort, entro com un llamp, faig el què haig de fer, però no tan ràpid com hagués volgut. 5' que em mengen l'ànim.
Dirigeixo un somriure a la cambrera, que no oblidarà segur.
Reprenc la cursa i enfilo els pocs quilòmetres que em duràn a la "victòria". Intento animar-me i gaudir de la sensació que creia oblidada de córrer sense patir. Trec forces de la ràbia i agafo un ritme molt bo, avanço i avanço gent sense parar, però d'en Lukati ni rastre. Estic segur que m'ha passat. Segueixo apretant el cos, quin ritme! procuro animar-me i gaudir de l'ambient que ens ofereix la gent entregada. Intento guanyar minuts a un temps difícilment ja guanyable.
Km 20, ja tot és recte, vaig corrent com si em perseguissin, el cor m'està apunt d'explotar, no puc ni mirar als costats per si veig a la Marina o a l'Anna per fer-me una foto. Avanço i ja veig el final, veig l'inflable que marcarà el fi, m'hi acosto, i no! encara queden uns metres...
1h 41 minuts finals. Per les expectatives inicials és un bon temps, però per com estava responent el meu cos no...sensació agredolça.
Arribo, i quan puc m'assec. Em quedo en blanc uns segons. No sé com estic.
Vaig a buscar beure i em trobo en Lluís. Li explico la cursa i ja apareixen les primeres enriulades, normal.
Surto del recinte, encara no sé si estic content, veig en Lluc i en Ciscu, que, evidentment ja han arribat.
Al final gran debut d'en Ciscu. 1h 33'. Demostració del seu exiquisit i gran moment de forma. Enhorabona nanu!
En Lluc millora temps, es manté regular i es segueix agradant per davant de tius que en fan la meitat que ell. Enhorabona també! 1h 38h.
A parit d'ara, i canvinat els costums fisiològics, cagaré i recagaré abans d'una cursa!
Disculpeu que hagi monopolitzat gran part de la cursa, així ho vaig viure. Potser hi ha algun error en els quilometratges o en els llocs, creieu-me que a partir de "l'apretón" vaig perdre el món de vista jejeje On segur que no m'equivoco és en el km de l'apretón. Palabra!
Després bon dinar de germanor, comentar la jugada i temps encara per veure una bonica nevada amb la que acomiadàvem aquest bonic indret anomenat Grano-emcago-llers.
Salut, quilòmetres i ... sr. roca!
Les punxades cada cop són més regulars, pateixo, les meves passes són miserables! No puc parar, no vull parar, el cos em dóna per fer un bon debut en l'asfalt, però l'estòmac...
Km 17... misèria ...
Si no hagués parat...ja sabeu la continuació!
Entro en un bar, la noia encara deu riure! Només desitjo que no hi hagi cua. Sort, entro com un llamp, faig el què haig de fer, però no tan ràpid com hagués volgut. 5' que em mengen l'ànim.
Dirigeixo un somriure a la cambrera, que no oblidarà segur.
Reprenc la cursa i enfilo els pocs quilòmetres que em duràn a la "victòria". Intento animar-me i gaudir de la sensació que creia oblidada de córrer sense patir. Trec forces de la ràbia i agafo un ritme molt bo, avanço i avanço gent sense parar, però d'en Lukati ni rastre. Estic segur que m'ha passat. Segueixo apretant el cos, quin ritme! procuro animar-me i gaudir de l'ambient que ens ofereix la gent entregada. Intento guanyar minuts a un temps difícilment ja guanyable.
Km 20, ja tot és recte, vaig corrent com si em perseguissin, el cor m'està apunt d'explotar, no puc ni mirar als costats per si veig a la Marina o a l'Anna per fer-me una foto. Avanço i ja veig el final, veig l'inflable que marcarà el fi, m'hi acosto, i no! encara queden uns metres...
1h 41 minuts finals. Per les expectatives inicials és un bon temps, però per com estava responent el meu cos no...sensació agredolça.
Arribo, i quan puc m'assec. Em quedo en blanc uns segons. No sé com estic.
Vaig a buscar beure i em trobo en Lluís. Li explico la cursa i ja apareixen les primeres enriulades, normal.
Surto del recinte, encara no sé si estic content, veig en Lluc i en Ciscu, que, evidentment ja han arribat.
Al final gran debut d'en Ciscu. 1h 33'. Demostració del seu exiquisit i gran moment de forma. Enhorabona nanu!
En Lluc millora temps, es manté regular i es segueix agradant per davant de tius que en fan la meitat que ell. Enhorabona també! 1h 38h.
A parit d'ara, i canvinat els costums fisiològics, cagaré i recagaré abans d'una cursa!
Disculpeu que hagi monopolitzat gran part de la cursa, així ho vaig viure. Potser hi ha algun error en els quilometratges o en els llocs, creieu-me que a partir de "l'apretón" vaig perdre el món de vista jejeje On segur que no m'equivoco és en el km de l'apretón. Palabra!
Després bon dinar de germanor, comentar la jugada i temps encara per veure una bonica nevada amb la que acomiadàvem aquest bonic indret anomenat Grano-emcago-llers.
Salut, quilòmetres i ... sr. roca!
dimarts, 31 de gener del 2012
Pels camins del Bages V
Hola manrussos,
En fi, dos recorreguts similars per la llargada i el desnivell, però en terrenys molt diferents, els dos tècnics i disfrutons.
Salut manrussos!
Recentment he fet un parell de rutes a prop de terres manrussianes i les vull compartir amb vosaltres. Les dues són rutes per fer a peu.
La primera és l'itinerari de la 4a cursa del Circuit Arcs de curses de muntanya, celebrada a Súria el 22 de gener. Es tracta d'una cursa tècnica de 12,5km amb més de 700m de desnivell positiu, bon percentatge de corriols i unes quantes rampes amb més d'un 20% de pendent. Una ruta molt recomanable i un entrenament durillo i disfruton al costat de Manrússia. Des d'aquí vull felicitar a la gent d'Anbaso pel traçat d'una de les millors curses de muntanya de la comarca.
La segona és una ruta circular amb sortida i arribada a Collbató, passant per les Coves del Salnitre, la Santa Cova, el Monestir de Montserrat i Sant Miquel. 14 km de còdols montserratins amb un desnivell entre els 700 i els 800m (el Wikiloc s'ha tornat boig i diu 1.700). 1h 35' esbufegant darrere el Marsinyeitor que es queixava que el seu genoll biònic grinyolava. Ruta bastant tècnica, amb desnivell només començar i tranquilitat assegurada (almenys entre setmana).
En fi, dos recorreguts similars per la llargada i el desnivell, però en terrenys molt diferents, els dos tècnics i disfrutons.
Salut manrussos!
dijous, 12 de gener del 2012
Funambulisme manrussià
Hola manrussos!!
Toma video que he trobat d'uns Manrussos fent slackline a Montserrat (i altres llocs)
Toma video que he trobat d'uns Manrussos fent slackline a Montserrat (i altres llocs)
HIGHLINE CATALUNYA from Ramon Maeso on Vimeo.
Que n'aprenguin!!!
Salut manrussos!
dissabte, 7 de gener del 2012
La matança del porc
Pel soroll sembla que sigui la matança del porc, però no....
És Adam Ondra fent la 1a repetició del que es postula com el bloc més difícil del món: Gioia
En el video de la 1a ascensió de Christian Core, potser s'aprecia millor la tela que te l'asunto.
Properament, intentaré explicar-vos quatre coses més sobre aquest marrec (Adam Ondra) que amb 13 anyets va fer el su 1r 9a i amb 18 va fer 2 8c+ a vista el mateix dia, campió del món d'esportiva, campió del món de bloc, varis 9b's a la butxaca...
Salut manrussos!!
És Adam Ondra fent la 1a repetició del que es postula com el bloc més difícil del món: Gioia
En el video de la 1a ascensió de Christian Core, potser s'aprecia millor la tela que te l'asunto.
Properament, intentaré explicar-vos quatre coses més sobre aquest marrec (Adam Ondra) que amb 13 anyets va fer el su 1r 9a i amb 18 va fer 2 8c+ a vista el mateix dia, campió del món d'esportiva, campió del món de bloc, varis 9b's a la butxaca...
Salut manrussos!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)