Sortida completa, divertida i heroica. Pit i collons!
L'equip: Jaume, Ciscu, Guillem, Pau i Marc.
17:30 h, divendres 14 d'agost. Ens disposem a fer carretera rumb Benasque, poble referència per fer l'atac a l'Aneto.
Ja en carretera apareixen les primeres dificultats per al grup, resoltes a la perfecció. Com recordareu del dia de l'Hospitalet de l'infant, les proteccions del meu Renault Scenic estaven pengim penjant a punt de rascar terra. Doncs bé, aquest cop sí que van ser un problema, i per dues vegades. Parada a l'eix i a l'autovia per arreglar els plàstics, entre arrancar-los i enganxar-los amb cinta aïllant vam poder solucionar-ho. Fet això arribem a Benasque tocades ja les 9 de la nit. Soparet de germanor, copeta en un pub irlandès i agafem el cotxe per enfilar cap al pàrquing d'on havia de sortir el bus que ens portaria cap al punt de sortida.
A quarts de cinc de la matinada sonava el despertador. 3 o 4 horetes mal dormides, això sí, sota un cel estrellat increïble.
A les 5.30 enfilàvem el camí que ens duia cap al refugi de la Renclusa (2.100 m.). El bus anava a petar, i no us ho perdeu, lideràvem la comitiva de pujada, sense saber massa per on es començava vam posar-nos al davant jeje sort que hi havia ressenyes del refugi. El ritme bé que el vam marcar, en Ciscu pensant ja en el “caraja” va posar la cinquena marxa i ràpidament vam arribar al refugi entre “macarrades” i càntics d'en Pau i Guillem que pel vist tenen un despertar molt actiu. Un cop aquí, i sense la possibilitat de fer dit cigaló, café amb llet i amunt.
El sol encara dormia, naltros casi també. El camí força dur, res a veure amb la pujada a la Pica d'Estats. Ni caminets no corriols ni òsties, només roca i més roca. Al cap d'una estona ja podíem gaudir d'aquest paisatge.
Després d'inventar-nos mil vegades el camí a seguir, vam arribar a un punt d'altura des d'on ja podíem apreciar el pic de l'Aneto salvaguardat per la mítica glacera.
Aquí encara no sabíem què ens esperava... un fet que va marcar profundament a tota l'expedició...
A partir d'aquí, vam fer una cresta curta i aèria molt divertida. Cal dir que si la vam fer va ser perquè no vam seguir el “camí” que tothom seguia jeje molt engrescador.
Moment important! Aproximant-nos a la glacera, en Jaume tot d'una fot un crit. Aiiii!! ens girem i ens espantem. So de dolor...possible lesió d'en Tritó...llavors s'aixeca i es queixa d'un lleu dolor al turmell. Ell mateix creu que pot seguir i el grup torna a la feina. Vam infravalorar aquest gest i després ens va passar factura, però això ja arribarà.
Al peu de la glacera tot eren ganes per posar-nos grampons. Sí sí he dit grampons. Aquest cop vam ser previsors i no burros i vam llogar el material adequat, que va anar com aigua al desert o Voll-damm a mans den Raulin abans de fer una ultratrail. Ei no us penseu que vam ser massa prudents! Que de piolets no en portàvem pas!
La glacera molt xula i força llarga ( entre 2 i 3 km .)
Un cop acabada la glacera, ja a només 100 metres del cim, grampons fora i a fer l'últim esforç per coronar la muntanya més alta dels Pirineus.
No us confongueu!
No són les rambles ni la cua per anar a un concert d'Extremoduro
, és l'Aneto a 15 d'agost jeje
Després d'això, 10 min de pujada i ens saluda el mític pas de Mahoma. Com vam concloure els manrussians...ni tant tant! Realment té massa nom per la dificultat que presenta. Sí que cal anar en compte, però creiem que hi ha llocs més perillosos que aquest, com la mateixa glacera, que si rellisques avall que et busquin sencer! o la cresta de la Pica!
Només cal dir que nens/es d'uns 10 anys hi passen.
En vila passant pel Pas de Mahomaaaaaaa ui ui quina pooooooooor!
Apa doncs ja li hem canviat el nom per pas del Manrussià! I a qui no li sembli bé que pugi l'Aneto i balli una sardana!
Un cop al cim, la gran creu ens donava la ben vinguda i nosaltres a ella encetant una bona ampolla de vi! Una mica de pa amb tomàquet mostrant com ens alimentem els catalans a la resta de muntanyencs, a dos en concret, una parella de jovenets els quals portaven samarres kakis del gran exèrcit espanyol....evidentment van ser objecte d'algun comentari...
Del cim no tinc la foto de grup, suposo que ens la van fer amb la càmera del 6q o d'en Vila!. Envieume-la si us plauuuu!
Aquí van algunes de les vistes des del cim
Arribats en aquest punt, comencen realment els contratemps! Com us he dit en Vila es va fer mal al peu durant la pujada. Doncs bé, com que ens vam passar una bona estona al cim, el peu d'en Jaume va decidir donar pel cul i refredar-se. El nanu no es podia ni aixecar. Ara sí que l'havíem liat. Pensant que la cosa no seria tan seria, doncs au. Pràcticament no podia ni caminar, i només ens quedaven unes tres horetes de pedra i més pedra...doncs au! A pas de tortuga i arrepengant-se en el Willy cap avall. La cosa estava moooolt gris, i tornat a passar pel pas de Mahoma en Pau va demanar a uns vascos si ens deixarien un pal. Total, vam acabar establint relacions comercials a a 3.400 m jeje vam comprar el pal i així tenia un punt de suport. Totalment surrealista.
El Guillem volia que el Jaume aprengués a ballar el briquindens,
però al Jaume només li sortia el Robocop.
Fins aquí portàvem encara no 80 metres de descens i havia passat gaire bé una horeta. Com comprendreu les previsions de la baixada eren poc optimistes...i més quan darrera del pic van aparèixer uns núvols grisos que no animaven gaire.
Metres més avall una muntanyenca, ben guapa per cert, ens donaria uns iboprufents!
Sant Iboprufè! Un cop a la glacera en Jaume es va animar, el medicament va fer afecte i la cosa va començar a rotllar, tot i que no anàvem al ritme que voldríem, al menys baixàvem més ràpid que al principi. En Jaume tot un valent! Que n'aprenguin!
Evidentment, tot i les dificultats, el sentit de l'humor no va decaure...Ciscuuuu ets un catxondo!
Baixant i baixant al final la pluja va fer acta de presencia. Per sort la pedra que queia ràpidament fou només aigua i els llamps no van aparèixer. Macu descens sota la pluja ja en terreny tou d'herba. Creuem el riu per collons i caminem uns tres quarts d'hora més fins arribar a les 17 h a la parada de bus.
I com suposareu, tots ben trinxats, roba seca, coca-cola i birra a Benasque i tornada a Manresa.
Aquest cop no va haver-hi sortideta de festa ni re, però cap problema, ja va bé!
He decidit que jo i les ultratrails no crec que ens arribem a entendre mai, si vam caminar unes 10 horetes i ja estava trinxat, ni m'imagino fent les animalades que fan els del Koala's Team.
Visca sant Iboprufè! Visca els collons d'en Jaume! Visca nosaltres! Visca els que vau faltar! Visca la terra! Gora San Fermín!
Ja podem començar a pensar quina muntanya coronarem l'any que ve, vam dir de fer una travessa...ja es veurà.
Que n'aprenguin!
Aneto, 15 d'agost '09
