dissabte, 6 de desembre del 2008
Patti Smith - Because the night
M'estic posant en la onda del iu tube (amb això de la xarxa sempre vaig tres passes més enrere que els altres). Segueixo en la línia de cantants femenines dels 70 - 80, bé la Patti Smith ha seguit en actiu fins avui, però la seva època forta va ser anys enrere. Ara es dedica més a la poesia com el Lou Reed. Començo amb el Because the night (diria que el directe aquest és de finals dels 70, però no he fet l'esforç de documentar-me), però en realitat estava buscant el People have the power que vindrà a continuació. Pensava que la cançó més mítica d'aquesta dona era el People have the power, però el because the night tenia moltes més descàrregues al you tube. Què en dieu?
A mi m'agraden aquestes cançons, trobo que tenen força.
Per cert, els que vau anar a Escalarre potser la vau veure en directe i tot. Em sembla que va actuar a la primera edició de 1996 si no recordo malament. Era dels cap de cartell del festival.
PD: Accediu pel títol als dos temes.
A mi m'agraden aquestes cançons, trobo que tenen força.
Per cert, els que vau anar a Escalarre potser la vau veure en directe i tot. Em sembla que va actuar a la primera edició de 1996 si no recordo malament. Era dels cap de cartell del festival.
PD: Accediu pel títol als dos temes.
divendres, 5 de desembre del 2008
Kate Bush (2)
Ei, si apreteu sobre el títol del missatge (1) de la Kate Bush us porta directament al video-clip.
Kate Bush - Wuthering heights
Coneixeu a la Kate Bush?? la meva història amb aquesta cantant comença quan tenia cap a 16 o 17 anys. Estava mirant l'Sputnik (no recordo la presentadora d'aquell moment però segur que ja no era la Txe Arana) i van posar aquest video-clip. És una d'aquelles cançons que et queda gravada (suposo que voltava pel meu cap d'haver-la sentit de més petit). Des de llavors fins avui l'he sentit molt poques vegades però vaig seguir recordant-la fins que l'any passat em vaig comprar el disc "The kick inside" i la cançó estava allà.
El disc diria que va sortir l'any 1978 i la cançó possiblement us sonarà, però tot i això la dona no és una estrella del rock.
Res, que m'encanta aquesta cançó i espero que també us agradi a vosaltres. Quan la vaig veure per primer cop vaig pensar que tots plegats s'havien menjat un tripi i van fer el video-clip.
Res, que no me'l deixa penjar. Ja ho provaré una altra hora, però el tins en el muro del facebook
El disc diria que va sortir l'any 1978 i la cançó possiblement us sonarà, però tot i això la dona no és una estrella del rock.
Res, que m'encanta aquesta cançó i espero que també us agradi a vosaltres. Quan la vaig veure per primer cop vaig pensar que tots plegats s'havien menjat un tripi i van fer el video-clip.
Res, que no me'l deixa penjar. Ja ho provaré una altra hora, però el tins en el muro del facebook
dimecres, 3 de desembre del 2008
Ja som aquí, ja hem arribat!!!
Hola manrussos,
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu que hem tornat sans i estalvis a les gèlides terres manrussianes i si encara hi havia algun despistat que no ho sabia, doncs, si sap llegir, ara ja ho sap. Us farem cinc cèntims de com va anar la nostra èpica tornada a casa.
La nostra odissea va començar el divendres 28 de novembre a les 5 de la tarda. Estàvem tranquil•lament reposant a l’ombra d’un arbre, llegint una mica i gaudint del nostre primer moment de relax des que ens havíem assabentat que l’aeroport de Bangkok estava tancat, quan ens van trucar dos nois de Torelló amb els que compartíem hotel i vol de tornada. Resulta que l’Oficina de Turisme de Tailàndia havia posat uns quants hotels a disposició dels turistes atrapats a Bangkok per tal que en puguessin gaudir de manera gratuïta. Vam trucar de seguida a un dels hotels i ens van reservar dues habitacions dobles per a nosaltres.
Eufòrics, vam deixar la pútrida guesthouse on ens allotjàvem i ens vam encaminar cap a l’hotel Ambassador on ens esperaven tres àpats gratuïts de buffet lliure, un gimnàs amb pista d’esquaix, piscina,... Després de deixar les maletes i, cada vegada més emocionats, fer una breu exploració de l’hotel vam decidir anar a un cibercafè a explicar les bones noves a la família. Aquesta situació però no duraria gaire. A dos quarts de 8, tot sortint del cibercafè, quan ens encaminàvem cap a un 7eleven per comprar les xibeques imprescindibles per a una nit de cartes i puros al terra enorme de la nostra habitació, ens van trucar de la British Airways, dient-nos que havíem de marxar corrents cap a un altre hotel, que a les 8 ens agafava un autobús per portar-nos a un aeroport militar i des d’allà agafar un vol a Singapore. Dit i fet, dues hores després d’haver arribat, ja estàvem deixant l’hotel.
Al nostre cap tot eren flors i violes, durant les dues hores de trajecte amb autobús, totes les conjectures eren positives, la urgència amb què havien reclamat que marxéssim, juntament amb la mítica puntualitat anglesa, ens feien pensar que tot seria bufar i fer ampolles, al cap de mitja hora estaríem volant. Res més lluny de la realitat. Les nostres conjectures es van començar a desmuntar en el moment que vam arribar a l’aeroport i vam veure que potser hi havia 200 autobusos aparcats, cotxes, taxis, furgonetes, ... Potser hi havia 2 o 3 mil persones apinyades en un edifici no més gran que un parell de pistes de futbol sala. La organització era nefasta, pitjor impossible. La improvisació havia desaparegut en favor del caos, en un ambient en què governava la mítica frase del jefe Wiggum “Cuánto más empujen antes nos podremos ir todos a casa”.
La cirera d’aquest pastís de suor i avis desmaiats la van posar un grup d’iranís o saudís o alguaixís, que després d’aguantar durant 12 hores a l’aeroport van decidir amotinar-se i formar una cadena humana davant de les portes per tal que no pogués embarcar ningú, de puta mare!! Tot això mentre picaven de mans i proferien crits primitius i guturals “Boohoor!!! Boohoor!!! ...” que vol dir una cosa així com “tengo una mochila de dinamita i un cuchillo de dos palmos y me voy a cargar al primero que pase”. Atacs de nervis, cagarrines, l’exercit pel mig i els ànims es van calmar el temps suficient perquè poguéssim fotre el camp cap a Xingapore, a les 6 del matí del dissabte, després de 7 hores drets.
A Singapore els nostres ànims es van tornar a enfilar, ens van portar a un hotel i ens van dir que no sabien quan podríem tornar, que ens havien de buscar bitllet i que ja ens ho dirien a l’hora de sopar. Les il•lusions de timba, piscina, jacuzzi i buffet lliure van tornar a ocupar els nostres pensaments. Pobres il•lusos ... A les 7 i mitja vam anar a sopar i ens van dir que érem molt afortunats perquè ens havien trobat lloc en el vol de les 12 d’aquella nit, o sigui que res de timba ni relax ni res, corre fes la motxilla i fot el camp que el diumenge a les 12 seràs a Barcelona. Dit i fet, ens van perdre les motxilles a Londres, però vam tenir la sort de tornar amb Business Class, de manera que vam poder dormir bastant bé i descansar per anar a currar el dilluns. De lujo!!! Els dos nois de Torelló (una abraçada pel Marc i el Xavier), no van tenir tanta sort: Van fer el check-in abans que nosaltres i no van viatjar en Business Class, a més a més, se’ls va morir una dona a l’avió i van haver de fer parada d’emergència de tres hores a Frankfurt, o sigui que enlloc d’arribar al matí van arribar ben entrada la tarda.
Moraleja de la historia: “No tanquis 3000 persones dretes durant 12 hores al mateix lloc” i “No pensis mai que ja no podria ser pitjor”
Salut manrussos!!
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu que hem tornat sans i estalvis a les gèlides terres manrussianes i si encara hi havia algun despistat que no ho sabia, doncs, si sap llegir, ara ja ho sap. Us farem cinc cèntims de com va anar la nostra èpica tornada a casa.
La nostra odissea va començar el divendres 28 de novembre a les 5 de la tarda. Estàvem tranquil•lament reposant a l’ombra d’un arbre, llegint una mica i gaudint del nostre primer moment de relax des que ens havíem assabentat que l’aeroport de Bangkok estava tancat, quan ens van trucar dos nois de Torelló amb els que compartíem hotel i vol de tornada. Resulta que l’Oficina de Turisme de Tailàndia havia posat uns quants hotels a disposició dels turistes atrapats a Bangkok per tal que en puguessin gaudir de manera gratuïta. Vam trucar de seguida a un dels hotels i ens van reservar dues habitacions dobles per a nosaltres.
Eufòrics, vam deixar la pútrida guesthouse on ens allotjàvem i ens vam encaminar cap a l’hotel Ambassador on ens esperaven tres àpats gratuïts de buffet lliure, un gimnàs amb pista d’esquaix, piscina,... Després de deixar les maletes i, cada vegada més emocionats, fer una breu exploració de l’hotel vam decidir anar a un cibercafè a explicar les bones noves a la família. Aquesta situació però no duraria gaire. A dos quarts de 8, tot sortint del cibercafè, quan ens encaminàvem cap a un 7eleven per comprar les xibeques imprescindibles per a una nit de cartes i puros al terra enorme de la nostra habitació, ens van trucar de la British Airways, dient-nos que havíem de marxar corrents cap a un altre hotel, que a les 8 ens agafava un autobús per portar-nos a un aeroport militar i des d’allà agafar un vol a Singapore. Dit i fet, dues hores després d’haver arribat, ja estàvem deixant l’hotel.
Al nostre cap tot eren flors i violes, durant les dues hores de trajecte amb autobús, totes les conjectures eren positives, la urgència amb què havien reclamat que marxéssim, juntament amb la mítica puntualitat anglesa, ens feien pensar que tot seria bufar i fer ampolles, al cap de mitja hora estaríem volant. Res més lluny de la realitat. Les nostres conjectures es van començar a desmuntar en el moment que vam arribar a l’aeroport i vam veure que potser hi havia 200 autobusos aparcats, cotxes, taxis, furgonetes, ... Potser hi havia 2 o 3 mil persones apinyades en un edifici no més gran que un parell de pistes de futbol sala. La organització era nefasta, pitjor impossible. La improvisació havia desaparegut en favor del caos, en un ambient en què governava la mítica frase del jefe Wiggum “Cuánto más empujen antes nos podremos ir todos a casa”.
La cirera d’aquest pastís de suor i avis desmaiats la van posar un grup d’iranís o saudís o alguaixís, que després d’aguantar durant 12 hores a l’aeroport van decidir amotinar-se i formar una cadena humana davant de les portes per tal que no pogués embarcar ningú, de puta mare!! Tot això mentre picaven de mans i proferien crits primitius i guturals “Boohoor!!! Boohoor!!! ...” que vol dir una cosa així com “tengo una mochila de dinamita i un cuchillo de dos palmos y me voy a cargar al primero que pase”. Atacs de nervis, cagarrines, l’exercit pel mig i els ànims es van calmar el temps suficient perquè poguéssim fotre el camp cap a Xingapore, a les 6 del matí del dissabte, després de 7 hores drets.
A Singapore els nostres ànims es van tornar a enfilar, ens van portar a un hotel i ens van dir que no sabien quan podríem tornar, que ens havien de buscar bitllet i que ja ens ho dirien a l’hora de sopar. Les il•lusions de timba, piscina, jacuzzi i buffet lliure van tornar a ocupar els nostres pensaments. Pobres il•lusos ... A les 7 i mitja vam anar a sopar i ens van dir que érem molt afortunats perquè ens havien trobat lloc en el vol de les 12 d’aquella nit, o sigui que res de timba ni relax ni res, corre fes la motxilla i fot el camp que el diumenge a les 12 seràs a Barcelona. Dit i fet, ens van perdre les motxilles a Londres, però vam tenir la sort de tornar amb Business Class, de manera que vam poder dormir bastant bé i descansar per anar a currar el dilluns. De lujo!!! Els dos nois de Torelló (una abraçada pel Marc i el Xavier), no van tenir tanta sort: Van fer el check-in abans que nosaltres i no van viatjar en Business Class, a més a més, se’ls va morir una dona a l’avió i van haver de fer parada d’emergència de tres hores a Frankfurt, o sigui que enlloc d’arribar al matí van arribar ben entrada la tarda.
Moraleja de la historia: “No tanquis 3000 persones dretes durant 12 hores al mateix lloc” i “No pensis mai que ja no podria ser pitjor”
Salut manrussos!!
dilluns, 1 de desembre del 2008
La Situacionista Internacional
Bones manrussia!
Com us va manrussiencs? Jo na fent, cançat de fer hores i anar estressat! I ja n’estem farts! Però no us preucupeu més! A la gent que estigui certament un pel apurada en aquest sentit , tinc una proposta a fer: una via d’escapament en forma de concert de folk-tralla. Doncs bé doncs, com que casi segur que cap de vosaltres coneixerà ni el grup que toca, ni cap dels seus components, ni res, m’he proposat escriure un post que us convenci de que realment, cal que aneu a aquest concert . També podria ser que definitivament us convenci de que els meus gustos muscials són una mica disjuntius…o divergents… o com sigui. També podria ser que us canseu de llegir, i que us conveci per agotament... no se, ja es veurà. De moment, un primer arguement a favor es una de les seves cançons: ABOLISH WORK!
El concert en qüestió és d’una banda anomenada ‘the (international) noise conspiracy’. El cantant d’aquest grup havia sigut anteriorment vocalista d’un, per mi mític grup, Refused. Aquesta banda l’escoltava a l’èpcoa d’insti, i realment per mi era benerada. Jo havia baixat a barna a gastarme la pasta en discos d’aquest grup. I també us he de dir que aquells eren dies rodons. Agafava els meus estalvis de mesos (solien ser 8.000-10.000 peles), pillava le tren cap a Barna, em patejava la pasta en discos, i tornava tot feliç i escoltant-los al diskman al tren. BRUTAL!!! Però no ens desivem del tema... qui era Refused?
Refused eren Dennis Lyxzén, David Sandström, Pär Hansson y Jonas Lidgren (son suecs, es nota? Concretament del bonic poble de Umeå …). Van conjuminar els seus esforços el gener de 1992. Van arribar a treure tres discos, i es van separar el 1998. Segons els entesos tocaven alternative metal, hardcore o post-hardcore... No ho se, però la questió es que a mi em flipaven els canvis de ritme, brutals, i la veu del cantant, també brutal.
Pel que expliquen a la wiki, la seva ruptura va ser sonada. Havien de fer una última gira pels EUA i, poc després d’iniciar-la, les ganes de matar-se entre ells va fer que decidissin tornar cap a casa i plegar veles. Però poques hores abans de tornar a Suècia, el guitarrisata de la banda que els feia de taloners a la gira els va convencer de fer un últim concert al sotan de casa seva. Ells van acceptar, i al concert hi van acabar assistint 400 persones (de fet van trigar unes hores a organitzar-lo...). Com no podia ser d’altra manera, la policia va irrompre varis cops a la casa. Finalment també s’explica una última escena d’aquella nit que no se si creure’m... sembla ser que quan la policia va desconnectar el micro, ells cantaven la cançó ‘Rather be dead’. En el moment estelar de la cançó (precisament quan la poli els va desconnectar) el cantant va cridar ‘Rather be alive!’ (en comptes de dead), i tot el public, totalment embogit, en va seguir cantant els versos... bastant èpic, pero real? No ho sabrem, però el cas és que així es va acabar Refused.
I així sonava Refused a una de les cançons que a mi més em feia vibrar:
I de Refused, passem a ‘the (international) noise conspiracy, a partir d’ara the (I)nc. I es que (I)nc és la banda que va formar Dennis Lyxzén (el cantant) quan Refused es va trencar, i que de fet, encara toca per aquests mons de deu. Aquesta la completen Inge Johansson (baix), Lars Strömberg (guitarra) i Ludwig Dahlberg (bateria).
Com podreu veure els temps canvien, i les formes també!! Aquets són The (I)nc...
Realment aquest grup, de bones a primeres, reconec que sona raro. Fan cançons curtes i trepidants. Per una banda tenim que el cantant segueix fotent els mateixos crits que feia a Refused (tot i que en els últims discos es suabitza molt...), però per l’altra passem d’un so trallero i contudent, a unes guitarres elèctriques més netes, o al que a mi em va semblar en un principi un so vell, antic, no se... com una mena de folk passat de voltes i estrany. Realment de música hi entenc poc... Llavors però no em va sorprendre gaire descobrir que un dels seus referents musicals fos l’arxiconegut Phil Ochs (?!). I qui és aquest tio? Doncs la viqui diu que era un cantant de folk-periodista-artista-activista (radical) semiconegut als anys 60, a qui li penjava l’etiqueta de ‘protest singer’, o com ell preferia, ‘Topial singer’. Durant els 60 va desenvolupar totes aquestes variades acitivitats amb cert èxit, fins que als 70 va caure en la depresió i l’alcoholisme, que finalment el van portar al suicidi el 1976. Tenint en compte aquesta estranya influència, no ens ha de sorpendre que la banda es defineixi a si mateixa com a marxista... Però Javi no t’alarmis, no són estaliniestes... sembla ser que són ‘situacionistes’ o ‘left comunists’. Pel que he pogut trobar, la Situacionista International (SI) va ser un petita organització política internacional formada per artistes agitadors i intel•lectuals revolucionaris (fundada el 1957), l’objectiu principal de la qual era acavar amb societat de classes, i evidentment amb el captialisme... I espereu, que ara m’endinsaré en un terreny encara més pantanós... en el seu primer album, el grup intenta combatre la funció de la música com a espectacle (?!), concepte agafat del treball de filosofia ‘La sociedad del espectáculo (La société du spectacle), d’un tal Guy Ernest Debord . Aquest era un filosof, escriptor i cineasta francès i, sorpresa, fundador i principal teòric de la Situacionista Internacional. Quin autentic rotlle, no? Si algú ha arribat fins aquí, potser es mereixeria una entrada gratis...
Finalment, si tot i amb això no us acaba de convèncer res de res d’aquesta penya (ni música, ni ideologia ni res...), potser us convenç la seva simpatia natural... humanitzemlos una mica! Aquí teniu una entrevista distesa i smpàtica a en Dennis i a un altre de la banda que no se qui es...
Després d'això, algú vol venir al concert de The (International )Noise Conspiracy? Ei, que toquen el dia 14 de desembre....un diumenge...a Barna....a la sala Apolo....i sí, son situacionistes, però el concert no serà gratis......però segur que farà un dia molt bonic....mmm mmm ..... un dia perfecte per anar de concert, no trobeu?... ... ... ...
Com us va manrussiencs? Jo na fent, cançat de fer hores i anar estressat! I ja n’estem farts! Però no us preucupeu més! A la gent que estigui certament un pel apurada en aquest sentit , tinc una proposta a fer: una via d’escapament en forma de concert de folk-tralla. Doncs bé doncs, com que casi segur que cap de vosaltres coneixerà ni el grup que toca, ni cap dels seus components, ni res, m’he proposat escriure un post que us convenci de que realment, cal que aneu a aquest concert . També podria ser que definitivament us convenci de que els meus gustos muscials són una mica disjuntius…o divergents… o com sigui. També podria ser que us canseu de llegir, i que us conveci per agotament... no se, ja es veurà. De moment, un primer arguement a favor es una de les seves cançons: ABOLISH WORK!
El concert en qüestió és d’una banda anomenada ‘the (international) noise conspiracy’. El cantant d’aquest grup havia sigut anteriorment vocalista d’un, per mi mític grup, Refused. Aquesta banda l’escoltava a l’èpcoa d’insti, i realment per mi era benerada. Jo havia baixat a barna a gastarme la pasta en discos d’aquest grup. I també us he de dir que aquells eren dies rodons. Agafava els meus estalvis de mesos (solien ser 8.000-10.000 peles), pillava le tren cap a Barna, em patejava la pasta en discos, i tornava tot feliç i escoltant-los al diskman al tren. BRUTAL!!! Però no ens desivem del tema... qui era Refused?
Refused eren Dennis Lyxzén, David Sandström, Pär Hansson y Jonas Lidgren (son suecs, es nota? Concretament del bonic poble de Umeå …). Van conjuminar els seus esforços el gener de 1992. Van arribar a treure tres discos, i es van separar el 1998. Segons els entesos tocaven alternative metal, hardcore o post-hardcore... No ho se, però la questió es que a mi em flipaven els canvis de ritme, brutals, i la veu del cantant, també brutal.
Pel que expliquen a la wiki, la seva ruptura va ser sonada. Havien de fer una última gira pels EUA i, poc després d’iniciar-la, les ganes de matar-se entre ells va fer que decidissin tornar cap a casa i plegar veles. Però poques hores abans de tornar a Suècia, el guitarrisata de la banda que els feia de taloners a la gira els va convencer de fer un últim concert al sotan de casa seva. Ells van acceptar, i al concert hi van acabar assistint 400 persones (de fet van trigar unes hores a organitzar-lo...). Com no podia ser d’altra manera, la policia va irrompre varis cops a la casa. Finalment també s’explica una última escena d’aquella nit que no se si creure’m... sembla ser que quan la policia va desconnectar el micro, ells cantaven la cançó ‘Rather be dead’. En el moment estelar de la cançó (precisament quan la poli els va desconnectar) el cantant va cridar ‘Rather be alive!’ (en comptes de dead), i tot el public, totalment embogit, en va seguir cantant els versos... bastant èpic, pero real? No ho sabrem, però el cas és que així es va acabar Refused.
I així sonava Refused a una de les cançons que a mi més em feia vibrar:
I de Refused, passem a ‘the (international) noise conspiracy, a partir d’ara the (I)nc. I es que (I)nc és la banda que va formar Dennis Lyxzén (el cantant) quan Refused es va trencar, i que de fet, encara toca per aquests mons de deu. Aquesta la completen Inge Johansson (baix), Lars Strömberg (guitarra) i Ludwig Dahlberg (bateria).
Com podreu veure els temps canvien, i les formes també!! Aquets són The (I)nc...
Realment aquest grup, de bones a primeres, reconec que sona raro. Fan cançons curtes i trepidants. Per una banda tenim que el cantant segueix fotent els mateixos crits que feia a Refused (tot i que en els últims discos es suabitza molt...), però per l’altra passem d’un so trallero i contudent, a unes guitarres elèctriques més netes, o al que a mi em va semblar en un principi un so vell, antic, no se... com una mena de folk passat de voltes i estrany. Realment de música hi entenc poc... Llavors però no em va sorprendre gaire descobrir que un dels seus referents musicals fos l’arxiconegut Phil Ochs (?!). I qui és aquest tio? Doncs la viqui diu que era un cantant de folk-periodista-artista-activista (radical) semiconegut als anys 60, a qui li penjava l’etiqueta de ‘protest singer’, o com ell preferia, ‘Topial singer’. Durant els 60 va desenvolupar totes aquestes variades acitivitats amb cert èxit, fins que als 70 va caure en la depresió i l’alcoholisme, que finalment el van portar al suicidi el 1976. Tenint en compte aquesta estranya influència, no ens ha de sorpendre que la banda es defineixi a si mateixa com a marxista... Però Javi no t’alarmis, no són estaliniestes... sembla ser que són ‘situacionistes’ o ‘left comunists’. Pel que he pogut trobar, la Situacionista International (SI) va ser un petita organització política internacional formada per artistes agitadors i intel•lectuals revolucionaris (fundada el 1957), l’objectiu principal de la qual era acavar amb societat de classes, i evidentment amb el captialisme... I espereu, que ara m’endinsaré en un terreny encara més pantanós... en el seu primer album, el grup intenta combatre la funció de la música com a espectacle (?!), concepte agafat del treball de filosofia ‘La sociedad del espectáculo (La société du spectacle), d’un tal Guy Ernest Debord . Aquest era un filosof, escriptor i cineasta francès i, sorpresa, fundador i principal teòric de la Situacionista Internacional. Quin autentic rotlle, no? Si algú ha arribat fins aquí, potser es mereixeria una entrada gratis...
Finalment, si tot i amb això no us acaba de convèncer res de res d’aquesta penya (ni música, ni ideologia ni res...), potser us convenç la seva simpatia natural... humanitzemlos una mica! Aquí teniu una entrevista distesa i smpàtica a en Dennis i a un altre de la banda que no se qui es...
Després d'això, algú vol venir al concert de The (International )Noise Conspiracy? Ei, que toquen el dia 14 de desembre....un diumenge...a Barna....a la sala Apolo....i sí, son situacionistes, però el concert no serà gratis......però segur que farà un dia molt bonic....mmm mmm ..... un dia perfecte per anar de concert, no trobeu?... ... ... ...
dimecres, 26 de novembre del 2008
Tot per un programa de cuina!!
Hola familia,
Fruit de la preocupacio general que hem detectat al nostre voltant i que ens imaginem que es justificada amb la informacio que donen els mitjans de comunicacio occidentals, hem decidit fer un petit post per explicar com s-ha arribat a la situacio politica actual de Tailandia.
A finals del 2006 hi va haver un cop d'estat militar per derrocar el corrupte primer ministre Taksin (taxi taxi!!) Shinawatra. A finals del 2007 es van fer unes eleccions "democratiques" en les que va sortir elegit el senyor Sundarajev del mateix partit que el taxi. Els partits de l'oposicio clamaven que hi havia hagut frau electoral, pero la situacio, mes o menys, es va estabilitzar. Llavors va ser quan el senyor Sundarajev va fer un programa de cuina a la tele, pel qual va cobrar una quantitat de diners no molt irrisoria. El tema esta en que el carrec de primer ministre no es pot compaginar amb cap altre feina remonerada. Arrel d'aixo l'oposicio es va tornar a manifestar i el senyor Sundarajev va ser obligat a dimitir. Aquests van ser els aldarulls de l'agost, que van ocasionar un o dos morts.
El carrec del primer ministre el va ocupar el cunyat del senyor taxi (deu ni do el tufo que fa l'asunto), i el suso dicho que estava exiliat a Anglaterra va ser declarat en buscada i captura acusat de corrupcio.
Fa uns dies el PAD (la oposicio) bloquejava la seu del Parlament per tal que no es pogues fer una esmena a la constitucio per poder absoldre al senyor taxi. Ahir, 25 de novembre, el PAD va bloquejar els dos aeroports de Bangkok per tal de pillar el cunyao que estava a una simera a Peru, tant bon punt aterres i obligar-lo a dimitir.
Resulta que ell cunyao cabroncete ha aterrat a una altre ciutat, al nord de Tailandia, els del PAD diuen que no deixeran l'aeroport fins que no dimiteixi, i aquest diu que no vol dimitar = que nosaltres estem a Bangkok esperant que obrin l'aeroport per poder tornar. De moment ens han confirmat un bitllet pel dia 6 de desembre, pero amb la possibilitat de que quan l'aeroport torni a la normalitat i trobem lloc en algun altre vol poguem tornar abans.
Els que pillen catxo son els del PAD i els turistes no ens n'enterem de res.
Una abrasada des de Bangkok.
Cisco i Anna.
PD: Si algu pot posar els accents i corregir les faltes que en aquest teclat no hi es tot!
diumenge, 9 de novembre del 2008
Haveu vist mai estornudar una cria de panda?
Poseu el volum ben alt i mieu-lo amb atenció dues vegades: primer observeu la cria i després a la mare. És entranyable!!!
divendres, 7 de novembre del 2008
PIXIES
Em presento: em dic Adrià Martí, tinc 27 anys, m'agrada llegir, anar al cine, fer esport, viatjar, caminar pel camp..... i us he de confessar una cosa que no us havia dit mai..... m'encanten els Pixies! No hi puc fer mes!
...aquesta cançó em té enamorat...
...aquesta cançó em té enamorat...
divendres, 17 d’octubre del 2008
The Wire i Fringe
Hola manrussos,
Com que aquesta setmana estic tenint molt temps lliure estic aprofitant per culturitzar-me amb dues sèries de nova adquisició "Fringe" i "The Wire".
La primera és una sèrie nova del creador de "Perdidos" J.J. Abrams. És principalment autoconclusiva, cada episodi conté una història que comença i acaba i és una espècie de remake de "Expediente X" en versió més moderna (sense hombreres, cabells crespats ni tupés). Ara mateix van pel 5è episodi de la primera temporada.
La segona és una sèrie de polis (drogues, jutges, fiscals,...) que es desenvolupa a Baltimore. Fins ara n'han fet 5 temporades de 12 capítols cadascuna. És una sèrie molt realista, en què alguns actors secundaris s'interpreten a ells mateixos i moltes històries i personatges estan basats en la realitat. És una sèrie no autoconclusiva, els capítols es segueixen un darrere l'altre.
De moment, i trencant les expectatives recomano "The Wire". El fet que no sigui autoconclusiva provoca més addicció i el realisme de la sèrie fa que t'hi fiquis més a dins. A més a més, a "Fringe" es resolen molts dels casos a través de pseudociència, la qual cosa fa una mica de pestecilla. O ciència o ciència-ficció, però pseudociència pffffff.
Com que aquesta setmana estic tenint molt temps lliure estic aprofitant per culturitzar-me amb dues sèries de nova adquisició "Fringe" i "The Wire".
La primera és una sèrie nova del creador de "Perdidos" J.J. Abrams. És principalment autoconclusiva, cada episodi conté una història que comença i acaba i és una espècie de remake de "Expediente X" en versió més moderna (sense hombreres, cabells crespats ni tupés). Ara mateix van pel 5è episodi de la primera temporada.
La segona és una sèrie de polis (drogues, jutges, fiscals,...) que es desenvolupa a Baltimore. Fins ara n'han fet 5 temporades de 12 capítols cadascuna. És una sèrie molt realista, en què alguns actors secundaris s'interpreten a ells mateixos i moltes històries i personatges estan basats en la realitat. És una sèrie no autoconclusiva, els capítols es segueixen un darrere l'altre.
De moment, i trencant les expectatives recomano "The Wire". El fet que no sigui autoconclusiva provoca més addicció i el realisme de la sèrie fa que t'hi fiquis més a dins. A més a més, a "Fringe" es resolen molts dels casos a través de pseudociència, la qual cosa fa una mica de pestecilla. O ciència o ciència-ficció, però pseudociència pffffff.
De moment votem "The Wire", però tot pot canviar.
Curiosament a totes dues sèries hi surt un megacrack, el sr. Lance Reddick, interpretant papers quasi idèntics. És un home marcat pel seu jetu.
Curiosament a totes dues sèries hi surt un megacrack, el sr. Lance Reddick, interpretant papers quasi idèntics. És un home marcat pel seu jetu.
Salut manrusssos!
dimecres, 15 d’octubre del 2008
La diferència entre un TAC i una radiografia
Hola manrussos,
Us explicaré la meva aventurilla de la tarda, és una mica llarga, però com que sé que sou grans lectors, espero que supereu la mandra.
Com que he agafat bronquitis, vaig anar a veure el metge de capçalera i aquest em va demanar hora per fer-me una radiografia. Avui he anat a fer-me'la i m'ha passat el següent:
He arribat a l'hospital i m'he assentat a la sala d'espera de radiologia. M'he estat esperant una bona estona, la gent anava entrant i sortint, movien els avis amb cadires de rodes amunt i avall com carritos de la compra, cridaven a gent que havia arribat després que jo,... Però bueno, jo havia arribat d'hora i tenint en compte la rapidesa de la sanitat pública, no m'ha semblat estrany. Passat un quart d'hora de l'hora que jo tenia ha sortit una noia i ens ha preguntat els noms de tots els que ens esperàvem, al cap d'un minut a tornat a sortir:
- Com has dit que et deies?
- Francesc Torradeflot
- Doncs no em surts a l'ordinador. Que vens d'urgències?
- No, diria que no.
- Però què t'havien de fer? una radiografia?
- Sí, del pit.
- Aaaaaaaaahhh!!! Has d'anar a la sala 12, allà et cridaran.
- Vale gràcies.
He anat a la sala 12 i he continuat llegint el diari. Un consell: no us compreu el diari si us heu passat els últims 5 dies tancats a casa mirant la tele. És llençar els diners.
Al cap de 5 minuts ha sortit una dona:
- Francisco?
- Si, Francesc.
- Ah, al paper hi posa Francisco.
- Ah sí?
- Sí ... Passa a aquesta saleta, queda't en calçotets i posa't aquest bata.
- Molt bé. (Pensaments interiors: Això que em fotran no és una radiografia, fills de puta. Des de quan t'has de posar una bata humiliativa per una radiografia. El metge em va dir que m'havien de fer una radiografia i m'han de fer un TAC o algu així, cabrons!!!!)
Després de posar-me la bata, he passat a la següent sala i, efectivament, un llit amb un arc turbojaler al voltant. Merda! La dona ha tornat i li demano:
- Quanta estona dura això? És que potser hauria d'anar al lavabo.
- Només dura 5 minuts, però millor que hi vagis, perquè et posaré un líquid que fa venir ganes de pixar. (Què??!!! Fills de puta!!!!! No estava avisat, cabrons. M'han de posar alguna merda de líquid de contrast. Fills de puta... (plorant) Dec tenir una malaltia terminal i estic apunt de palmar-la. Quina putada!!!!)
Surto, em tombo a la camilla,...
- Buenu, ara et faré una punxadeta (amb un pepino de mig centimetre de gruix). Mmmmh quines venes més gordes que tens ... (el comentari original era molt més libidinós). La xuta t'entra molt bé. Primer et posaré suero per comprovar que la via estigui lliure i després et posaré un líquid que et farà notar escalfor i ganes d'anar al lavabo. (Escalfor també??!!! Fills de putaaa!! El pròxim dia que tingui ofec em quedo a casa patint.) Per cert, què t'ha passat?
- Tinc una mica de bronquitis.
- Però el TAC no és per la bronquitis, no?
- Home doncs suposo que sí.
- Mmmm Com et dius de cognom?
- Torradeflot.
- Mmmm Espera't un moment.
Total que no m'havien de fer un TAC, que hi havia un tal Francisco Hidalgo de 37 anys a qui SÍ que li havien de fer. A mi m'havien de fer una radiografia, però abans d'anar a la sala d'espera havia de passar per una finestreta a dir que ja havia arribat i com que no ho havia fet ,no sortia a l'ordinador.
Per mi hauria sigut una putadilla, perquè m'hauria emportat un TAC amb el xute de líquid de contrast corresponent. Però imagineu-vos que llavors al tal Francisco Hidalgo que està apunt de morir d'un càncer de pulmó li diuen que té una mica de bronquitis, que se pille el Ventolin i unos antibióticos y alé!!! A hacer deporte!!!
Has d'anar sempre amb els ulls ben oberts nanu. Manrússia és la jungla!!!!
Us explicaré la meva aventurilla de la tarda, és una mica llarga, però com que sé que sou grans lectors, espero que supereu la mandra.
Com que he agafat bronquitis, vaig anar a veure el metge de capçalera i aquest em va demanar hora per fer-me una radiografia. Avui he anat a fer-me'la i m'ha passat el següent:
He arribat a l'hospital i m'he assentat a la sala d'espera de radiologia. M'he estat esperant una bona estona, la gent anava entrant i sortint, movien els avis amb cadires de rodes amunt i avall com carritos de la compra, cridaven a gent que havia arribat després que jo,... Però bueno, jo havia arribat d'hora i tenint en compte la rapidesa de la sanitat pública, no m'ha semblat estrany. Passat un quart d'hora de l'hora que jo tenia ha sortit una noia i ens ha preguntat els noms de tots els que ens esperàvem, al cap d'un minut a tornat a sortir:
- Com has dit que et deies?
- Francesc Torradeflot
- Doncs no em surts a l'ordinador. Que vens d'urgències?
- No, diria que no.
- Però què t'havien de fer? una radiografia?
- Sí, del pit.
- Aaaaaaaaahhh!!! Has d'anar a la sala 12, allà et cridaran.
- Vale gràcies.
He anat a la sala 12 i he continuat llegint el diari. Un consell: no us compreu el diari si us heu passat els últims 5 dies tancats a casa mirant la tele. És llençar els diners.
Al cap de 5 minuts ha sortit una dona:
- Francisco?
- Si, Francesc.
- Ah, al paper hi posa Francisco.
- Ah sí?
- Sí ... Passa a aquesta saleta, queda't en calçotets i posa't aquest bata.
- Molt bé. (Pensaments interiors: Això que em fotran no és una radiografia, fills de puta. Des de quan t'has de posar una bata humiliativa per una radiografia. El metge em va dir que m'havien de fer una radiografia i m'han de fer un TAC o algu així, cabrons!!!!)
Després de posar-me la bata, he passat a la següent sala i, efectivament, un llit amb un arc turbojaler al voltant. Merda! La dona ha tornat i li demano:
- Quanta estona dura això? És que potser hauria d'anar al lavabo.
- Només dura 5 minuts, però millor que hi vagis, perquè et posaré un líquid que fa venir ganes de pixar. (Què??!!! Fills de puta!!!!! No estava avisat, cabrons. M'han de posar alguna merda de líquid de contrast. Fills de puta... (plorant) Dec tenir una malaltia terminal i estic apunt de palmar-la. Quina putada!!!!)
Surto, em tombo a la camilla,...
- Buenu, ara et faré una punxadeta (amb un pepino de mig centimetre de gruix). Mmmmh quines venes més gordes que tens ... (el comentari original era molt més libidinós). La xuta t'entra molt bé. Primer et posaré suero per comprovar que la via estigui lliure i després et posaré un líquid que et farà notar escalfor i ganes d'anar al lavabo. (Escalfor també??!!! Fills de putaaa!! El pròxim dia que tingui ofec em quedo a casa patint.) Per cert, què t'ha passat?
- Tinc una mica de bronquitis.
- Però el TAC no és per la bronquitis, no?
- Home doncs suposo que sí.
- Mmmm Com et dius de cognom?
- Torradeflot.
- Mmmm Espera't un moment.
Total que no m'havien de fer un TAC, que hi havia un tal Francisco Hidalgo de 37 anys a qui SÍ que li havien de fer. A mi m'havien de fer una radiografia, però abans d'anar a la sala d'espera havia de passar per una finestreta a dir que ja havia arribat i com que no ho havia fet ,no sortia a l'ordinador.
Per mi hauria sigut una putadilla, perquè m'hauria emportat un TAC amb el xute de líquid de contrast corresponent. Però imagineu-vos que llavors al tal Francisco Hidalgo que està apunt de morir d'un càncer de pulmó li diuen que té una mica de bronquitis, que se pille el Ventolin i unos antibióticos y alé!!! A hacer deporte!!!
Has d'anar sempre amb els ulls ben oberts nanu. Manrússia és la jungla!!!!
dijous, 25 de setembre del 2008
Finde a la Vall de Boí
Hola manrussos,
Això està més mort que Futurama i la Sharon Tate junts!!!
Sort de mi que escric quasi cada dia que sinó,... Menys feisbuc i més postejar, que el feisbuc és un càncer (un piasso de melanoma gordo y jugoso con sabor a churrasco) Que tingueu molts amics al feisbuc no vol dir que els tingueu a la vida real listillos!!! El feisbuc us està absorbint i esteu perdent el valor per les tradicions arrelades a la nostra vida des de fa temps com el blog de Manrússia.
Post or die!! Posteja o mor!!! Posten oder schinguen!!! ( o algu així)
Bueno, acabada la meva rabieta, escric el que realment era el motiu del meu post.
El dissabte 4 d'octubre fan una festa-compe d'escalada a la Vall de Boí. Ja sé que molt pocs o cap dels que llegireu aquest post (si és que el llegeix algú) us sentiu mínimament atrets per l'escalada, però el plan pinta bastant guapo.
Tot comença a les 10 del matí amb una compe d'escalada en bloc a prop de l'Estany de Cavallers (un lloc preciós). Llavors hi ha un dinar de carnaca que es prolonga fins ben entrada la tarda i al vespre una compe d'escalada de velocitat per les parets del poble de Boí, tot acaba amb party, sorteig de material,... Nosaltres hem pensat de pujar el divendres i tornar diumenge pq hi ha un bon calvari de cotxe. Hem pensat pillar-nos un apartament, perquè allà dalt fa rasqueta a la nit i si fes mal temps tindríem un lloc on aixoplugar-nos.
Adjunto el póster de presentació, que és l'únic anunci semi-oficial que he pogut trobar.
Ja sé que és molt improbable que algú s'animi a pujar arrel d'aquest post, però bueno, fem una mica de modesta propaganda a una bona iniciativa com aquesta.
Post or die!! I a veure si algú s'anima a pujar caratxus!!
Això està més mort que Futurama i la Sharon Tate junts!!!
Sort de mi que escric quasi cada dia que sinó,... Menys feisbuc i més postejar, que el feisbuc és un càncer (un piasso de melanoma gordo y jugoso con sabor a churrasco) Que tingueu molts amics al feisbuc no vol dir que els tingueu a la vida real listillos!!! El feisbuc us està absorbint i esteu perdent el valor per les tradicions arrelades a la nostra vida des de fa temps com el blog de Manrússia.
Post or die!! Posteja o mor!!! Posten oder schinguen!!! ( o algu així)
Bueno, acabada la meva rabieta, escric el que realment era el motiu del meu post.
El dissabte 4 d'octubre fan una festa-compe d'escalada a la Vall de Boí. Ja sé que molt pocs o cap dels que llegireu aquest post (si és que el llegeix algú) us sentiu mínimament atrets per l'escalada, però el plan pinta bastant guapo.
Tot comença a les 10 del matí amb una compe d'escalada en bloc a prop de l'Estany de Cavallers (un lloc preciós). Llavors hi ha un dinar de carnaca que es prolonga fins ben entrada la tarda i al vespre una compe d'escalada de velocitat per les parets del poble de Boí, tot acaba amb party, sorteig de material,... Nosaltres hem pensat de pujar el divendres i tornar diumenge pq hi ha un bon calvari de cotxe. Hem pensat pillar-nos un apartament, perquè allà dalt fa rasqueta a la nit i si fes mal temps tindríem un lloc on aixoplugar-nos.
Adjunto el póster de presentació, que és l'únic anunci semi-oficial que he pogut trobar.
Ja sé que és molt improbable que algú s'animi a pujar arrel d'aquest post, però bueno, fem una mica de modesta propaganda a una bona iniciativa com aquesta.
Post or die!! I a veure si algú s'anima a pujar caratxus!!
diumenge, 3 d’agost del 2008
Cap de setmana a Andorra
Hola Manrussos!!
El cap de setmana del 26 i 27 de juliol havíem pensat anar a pujar l'Aneto, però deien que hi havia molta neu . No sabem si ho deien per espantar als incauts o si realment n'hi havia molta més que els altres anys, el cas és que com que no teníem manera de comprovar-ho vam decidir no jugar-nos'la i buscar un altre cim. Vam triar el Comapedrosa, el famosíssim cim més alt d'Andorra. El nostre pla era anar el divendres a la tarda fins a Arinsal i caminar 1 hora i mitja fins a un refugi lliure ( el refugi de Pla de l'Estany ) per atacar el cim el dissabte i tornar el dissabte a la tarda o diumenge, segons ho veiguéssim. El cas és que degut a què la previsió meteorològica per la nostra zona no era del tot bona i a què no acabàvem de veure clar el rotllo de caminar amb tots els trastos fins el refugi (pel tema que igual se'ns feia de nit), vam decidir improvitzar a saku i ens va sortir bastant rodó.
Vam decidir anar al refugi de Sorteny, al parc natural de la vall de Sorteny, a Andorra, perquè era el refugi al que es podia arriar més a prop amb cotxe i hi havia cims bastant alts a la vora. El parc natural de Sorteny queda al nord d'Andorra, a la frontera amb França, més de 2 hores i mitja amb cotxe. Si hi anem entre les 8 del vespre i les 9 del matí podrem arribar fins a 500 metres del refugi amb cotxe, sinó, ens haurem de quedar un km més lluny, a l'entrada del parc. El refugi està molt bé, és lliure i té unes 30 lliteres, llar de foc, taules i un lavabo sec. És molt improvable que estiguin totes les lliteres ocupades, però si ho estessin hi ha molt lloc al terra.
Refugi de Sorteny
Des del refugi vem fer un circuit circular, pujant a tres cims pel mig, el cim de l'Estanyó (2.915m), el cim de la Cabaneta (2.800 i picu) i el cim de la Serrera (2.912m). Vam agafar el camí que va a l'Estanyó des del refugi, un cop allà vam carenejar fins a la Serrera, passant per la Cabaneta i vam baixar en plan fristail per una pendent de gespa fins a agafar el GR 7 que ens va tornar a portar al refugi. En total vam tardar unes 5 hores, des de dos quarts de set a dos quarts de dotze, vam anar bastant ràpid, en total deuen ser uns 2.900 metres de desnivell acumulat i uns 8 km sobre el mapa. Les agulletes van durar fins a mitja setmana.
Buenu, a l'espera que el JF em passi alguna foto de les que va tirar, deixo un link a la pàgina web del parc que està força bé i hi ha forces fotos (http://www.sorteny.ad/).
Una abraçada des de Manrakech.
El cap de setmana del 26 i 27 de juliol havíem pensat anar a pujar l'Aneto, però deien que hi havia molta neu . No sabem si ho deien per espantar als incauts o si realment n'hi havia molta més que els altres anys, el cas és que com que no teníem manera de comprovar-ho vam decidir no jugar-nos'la i buscar un altre cim. Vam triar el Comapedrosa, el famosíssim cim més alt d'Andorra. El nostre pla era anar el divendres a la tarda fins a Arinsal i caminar 1 hora i mitja fins a un refugi lliure ( el refugi de Pla de l'Estany ) per atacar el cim el dissabte i tornar el dissabte a la tarda o diumenge, segons ho veiguéssim. El cas és que degut a què la previsió meteorològica per la nostra zona no era del tot bona i a què no acabàvem de veure clar el rotllo de caminar amb tots els trastos fins el refugi (pel tema que igual se'ns feia de nit), vam decidir improvitzar a saku i ens va sortir bastant rodó.
Vam decidir anar al refugi de Sorteny, al parc natural de la vall de Sorteny, a Andorra, perquè era el refugi al que es podia arriar més a prop amb cotxe i hi havia cims bastant alts a la vora. El parc natural de Sorteny queda al nord d'Andorra, a la frontera amb França, més de 2 hores i mitja amb cotxe. Si hi anem entre les 8 del vespre i les 9 del matí podrem arribar fins a 500 metres del refugi amb cotxe, sinó, ens haurem de quedar un km més lluny, a l'entrada del parc. El refugi està molt bé, és lliure i té unes 30 lliteres, llar de foc, taules i un lavabo sec. És molt improvable que estiguin totes les lliteres ocupades, però si ho estessin hi ha molt lloc al terra.
Refugi de SortenyDes del refugi vem fer un circuit circular, pujant a tres cims pel mig, el cim de l'Estanyó (2.915m), el cim de la Cabaneta (2.800 i picu) i el cim de la Serrera (2.912m). Vam agafar el camí que va a l'Estanyó des del refugi, un cop allà vam carenejar fins a la Serrera, passant per la Cabaneta i vam baixar en plan fristail per una pendent de gespa fins a agafar el GR 7 que ens va tornar a portar al refugi. En total vam tardar unes 5 hores, des de dos quarts de set a dos quarts de dotze, vam anar bastant ràpid, en total deuen ser uns 2.900 metres de desnivell acumulat i uns 8 km sobre el mapa. Les agulletes van durar fins a mitja setmana.
Buenu, a l'espera que el JF em passi alguna foto de les que va tirar, deixo un link a la pàgina web del parc que està força bé i hi ha forces fotos (http://www.sorteny.ad/).
Una abraçada des de Manrakech.
dimecres, 25 de juny del 2008
From Steve McQueen to The Blues Brothers
Bones Manrussians/es!!
M'he perdut per segon any consecutiu Sant Joan. Ni petards ni fogueres per l'Albert (val val, Fitó). Però d'alguna manera ho havia petar. Així que vaig pillar un bitllet i la bossa i vaig anar cap a San Francisco amb l'únic i precís desig d'emular a l'Steve McQueen perseguint als dolents en la pel.lícula Bullit, com el Javi (del Campo, del Campo, però des del que el tenim casat sembla que costi eh?) molt bé em va recordar. Així que arribo a l'aeroport, vaig a llogar el cotxe, li caic simpàtic a la dona que me'l dóna i deicideix donar'me un Pontiac pel preu més baix. Agafo les claus i gas a fons!!! Amunt i avall!! Vigilant amb els tranvies i amb lo perillosos que són els Californians conduint!! Fins i tot m'enduc una multa!! Però per no aparcar amb les rodes girades en pujada... Res de persecucions.
I el cap de setmana passat vaig decidir comprar una altre bitllet (aprofito aquest moment per demanar disculpes públicament a la Mare Natura per com l'he carregat estant per aquí) i vaig a Chicago on m'he de trobar amb la colega de Macedònia que vaig visitar a Washington. Allà ens trobem amb altres amics seus i anem a platgeta del llac Michigan. Al vespre anem a un bar a on treballa un dels seus amics i on ens podem menjar la millor Cheeseburger de Chicago (amb el corresponent certificat penjat a la paret). I després toca fer l'anàlisi social, així que ens en anem de parranda. Chicago té una vida nocturna impressionant!! Pots estar donant voltes fins a les 4 (i creieu-me, això és molt tard als USA) !!! Al dia següent agafem el metro flotant que ens porta al centre de la ciutat, on pots sentir música a cada cantonada. Sweet Home Chicago... tothom l'estima a l'estiu, però ningú hi vol viure l'hivern.
I al cap de setmana entre un viatget i l'altre, vaig decidir que agafaria un avió, però aquesta vegada per tirar-me'n.......... Us ho heu cregut? No veieu que m'aguanta el cable!!! ;-).
Una abraçada a tots i fins aviat!!!
Albert
M'he perdut per segon any consecutiu Sant Joan. Ni petards ni fogueres per l'Albert (val val, Fitó). Però d'alguna manera ho havia petar. Així que vaig pillar un bitllet i la bossa i vaig anar cap a San Francisco amb l'únic i precís desig d'emular a l'Steve McQueen perseguint als dolents en la pel.lícula Bullit, com el Javi (del Campo, del Campo, però des del que el tenim casat sembla que costi eh?) molt bé em va recordar. Així que arribo a l'aeroport, vaig a llogar el cotxe, li caic simpàtic a la dona que me'l dóna i deicideix donar'me un Pontiac pel preu més baix. Agafo les claus i gas a fons!!! Amunt i avall!! Vigilant amb els tranvies i amb lo perillosos que són els Californians conduint!! Fins i tot m'enduc una multa!! Però per no aparcar amb les rodes girades en pujada... Res de persecucions.
I el cap de setmana passat vaig decidir comprar una altre bitllet (aprofito aquest moment per demanar disculpes públicament a la Mare Natura per com l'he carregat estant per aquí) i vaig a Chicago on m'he de trobar amb la colega de Macedònia que vaig visitar a Washington. Allà ens trobem amb altres amics seus i anem a platgeta del llac Michigan. Al vespre anem a un bar a on treballa un dels seus amics i on ens podem menjar la millor Cheeseburger de Chicago (amb el corresponent certificat penjat a la paret). I després toca fer l'anàlisi social, així que ens en anem de parranda. Chicago té una vida nocturna impressionant!! Pots estar donant voltes fins a les 4 (i creieu-me, això és molt tard als USA) !!! Al dia següent agafem el metro flotant que ens porta al centre de la ciutat, on pots sentir música a cada cantonada. Sweet Home Chicago... tothom l'estima a l'estiu, però ningú hi vol viure l'hivern.
I al cap de setmana entre un viatget i l'altre, vaig decidir que agafaria un avió, però aquesta vegada per tirar-me'n.......... Us ho heu cregut? No veieu que m'aguanta el cable!!! ;-).
Una abraçada a tots i fins aviat!!!
Albert
dimarts, 3 de juny del 2008
From Washington D.C. to Los Angeles
Bones manrussians i manrussianes!!!
Ja tornem a estar estar per aquí. Aquesta vegada per mostrar-vos un parell de fotografies de Washington D.C. i de Los Angeles. Resulta que una amiga de Macedònia està ara a Washington amb el seu xicot i treballant. Excusa perfecte per visitar Washington amb guia turística en el pack i el sofà més còmodo en el que he dormit mai. Potser ho va fer que per primera vegada des de que estic aquí vaig poder sortir de festa com cal!! Amb música, ballarugues, whiskey barat i una conversa de borratxera sobre l'American Way of Live amb l'americà més antiamericà que em podia trobar. Havia d'animar a aquell pobre home dient-li que també tenien coses bones!! Però estava massa decepcionat amb l'enorme Shopping Center en el que s'havia convertit el seu país. Amb el cap ja clar vaig poder visitar el Memorial de Lincoln (recordeu l'escena de quan en Forrest Gump es retrova amb la Jenny i s'abracen al mig del llaquet?), el Memorial de Jefferson i el Capitol. Tot molt maco.
I el cap de setmana següent, vaig aprofitar per visitar a una altra amiga de Tunísia que vaig conéixer a Barcelona fent les mateixes pràctiques jo vaig fer a Macedònia i que està treballant a Santa Barbara, California. Mira quina casualitat!! Si voleu us diré on vull viatjar, per si voleu anar tirant, buscar feineta i guardar-me un lloc per dormir. Doncs cap a California, on també hi havien uns colegues de Tunísia de la colega que també la visitaven i que de pas vam visitar a un altre colega d'un dels colegues ja citats i que està a Santa Mónica (la platgeta de los Vigilantes de Playa). Vam aprofitar per visitar les "pijadetes"(pronunciar en castellà) de Los Angeles així com el Hollywood Boulevard (el de les estrelletes al terra), el Sunset Boulevard (prefereixo la Rambla) i el barri de Beverly Hills (amb el Brandon i la Kelly). Abans de tornar a cap a Santa Barbara vam decidir tornar al Sunset Boulevard a fer un birreta, però el nostre amic GPS va començar a liar-nos (turn right turn left) per Los Angeles fins que vam veure un carrer amb llumetes i bars. Aparquem i fem la birra aquí. Perfecte!! I resulta que estem fent la birra en la zona gay de Los Angeles!! Doncs saps què? Ens cubrim la retaguarda i aquesta ronda la pago jo. Que se'ns ha fet tard ja per anar voltant i ens tancaran que tanquen a les dues.
Una abraçada molt forta des dels USA!!!
Albert
Ja tornem a estar estar per aquí. Aquesta vegada per mostrar-vos un parell de fotografies de Washington D.C. i de Los Angeles. Resulta que una amiga de Macedònia està ara a Washington amb el seu xicot i treballant. Excusa perfecte per visitar Washington amb guia turística en el pack i el sofà més còmodo en el que he dormit mai. Potser ho va fer que per primera vegada des de que estic aquí vaig poder sortir de festa com cal!! Amb música, ballarugues, whiskey barat i una conversa de borratxera sobre l'American Way of Live amb l'americà més antiamericà que em podia trobar. Havia d'animar a aquell pobre home dient-li que també tenien coses bones!! Però estava massa decepcionat amb l'enorme Shopping Center en el que s'havia convertit el seu país. Amb el cap ja clar vaig poder visitar el Memorial de Lincoln (recordeu l'escena de quan en Forrest Gump es retrova amb la Jenny i s'abracen al mig del llaquet?), el Memorial de Jefferson i el Capitol. Tot molt maco.
I el cap de setmana següent, vaig aprofitar per visitar a una altra amiga de Tunísia que vaig conéixer a Barcelona fent les mateixes pràctiques jo vaig fer a Macedònia i que està treballant a Santa Barbara, California. Mira quina casualitat!! Si voleu us diré on vull viatjar, per si voleu anar tirant, buscar feineta i guardar-me un lloc per dormir. Doncs cap a California, on també hi havien uns colegues de Tunísia de la colega que també la visitaven i que de pas vam visitar a un altre colega d'un dels colegues ja citats i que està a Santa Mónica (la platgeta de los Vigilantes de Playa). Vam aprofitar per visitar les "pijadetes"(pronunciar en castellà) de Los Angeles així com el Hollywood Boulevard (el de les estrelletes al terra), el Sunset Boulevard (prefereixo la Rambla) i el barri de Beverly Hills (amb el Brandon i la Kelly). Abans de tornar a cap a Santa Barbara vam decidir tornar al Sunset Boulevard a fer un birreta, però el nostre amic GPS va començar a liar-nos (turn right turn left) per Los Angeles fins que vam veure un carrer amb llumetes i bars. Aparquem i fem la birra aquí. Perfecte!! I resulta que estem fent la birra en la zona gay de Los Angeles!! Doncs saps què? Ens cubrim la retaguarda i aquesta ronda la pago jo. Que se'ns ha fet tard ja per anar voltant i ens tancaran que tanquen a les dues.
Una abraçada molt forta des dels USA!!!
Albert
dimecres, 30 d’abril del 2008
On t'amagues JR?
Bones manresans i manresans del món sencer!!!
Torno a dir-vos hola des de l'altra banda de l'Atlàntic per dir-vos que en JR ha emigrat. O la va palmar en l'últim capítol? No seguia la sèria, tot i que sé tatarejar la banda sonora amb diversos efectes sonors. O sigui que si algú em pot dir què li va passar al nostre amic JR, que em posi al dia siusplau!!!
Per Dallas molt bé!! Al curro, molt curro, però molt ben tractat i molt divertit. Des de que estic aquí m'estic adonant encara més de lo secs que són els alemanys. Em paso el dia assentat al costat d'una xina d'uns quaranta anys que em tracta com si fós el seu fill: em porta la xuxeria per berenar, em monta els caps de setmana, m'informa de les ofertes que he d'aprofitar, em porta a menjar a tot de llocs diferents per que ho tasti tot... Nina és diu la "padrina". Perquè si algo ben fet es pot fer a Texas és menjar bé i barat. En tot tipus de restaurants. Avui he dinat en un coreà. Em sembla que ja estic apunt d'acabar amb tota la varietat de restaurants asiàtics de la zona, que no són pocs!!
Fa tres caps de setmana vaig anar a Houston a la base de la Nasa i a fer-me un banyet al Golf de Mèxic. Aquest finde vaig a San Antonio per a veure el Alamo, i ja tinc bitllets per anar a visitar unes colegues que estan a Washington i Santa Barbara (California). I em falta acabar de lligar un parell de cosetes per passar per San Francisco a emular aquella mítica persecució de cotxes de la peli... Com es deia aquella aquella peli amb els cotxes saltant pels carrers de San Francisco...
Veient les notícies aquí, un té la sensació que la resta del món no existeix, o que és una espècie de província dels Estats Units. I passen coses rares. L'altre dia va sortir una notícia en que absolvien a tres polis que van disparar fins a més de 40 bales a un negre en una discussió. La notícia va durar un dia i de seguida es va tornar al tema estrella de la campanya Obama-Clinton. Que pesats que estan!! Siusplau!! Que n'escullin un ja!! Que encara no haurà guanyat res!!! Però també és un luxe poder disfrutar de showmans com en Jay Leno al vespre abans d'anar a dormir.
Continuaré informant des de Plano, Dallas, Texas, No Rompas mi Pobre Corazón. I a veure si us animeu a escriure!! Que estic veien que us esteu rajant!!! Rajats!!! Que sou uns rajats!!
Ale Agur!!
Albert
Torno a dir-vos hola des de l'altra banda de l'Atlàntic per dir-vos que en JR ha emigrat. O la va palmar en l'últim capítol? No seguia la sèria, tot i que sé tatarejar la banda sonora amb diversos efectes sonors. O sigui que si algú em pot dir què li va passar al nostre amic JR, que em posi al dia siusplau!!!
Per Dallas molt bé!! Al curro, molt curro, però molt ben tractat i molt divertit. Des de que estic aquí m'estic adonant encara més de lo secs que són els alemanys. Em paso el dia assentat al costat d'una xina d'uns quaranta anys que em tracta com si fós el seu fill: em porta la xuxeria per berenar, em monta els caps de setmana, m'informa de les ofertes que he d'aprofitar, em porta a menjar a tot de llocs diferents per que ho tasti tot... Nina és diu la "padrina". Perquè si algo ben fet es pot fer a Texas és menjar bé i barat. En tot tipus de restaurants. Avui he dinat en un coreà. Em sembla que ja estic apunt d'acabar amb tota la varietat de restaurants asiàtics de la zona, que no són pocs!!
Fa tres caps de setmana vaig anar a Houston a la base de la Nasa i a fer-me un banyet al Golf de Mèxic. Aquest finde vaig a San Antonio per a veure el Alamo, i ja tinc bitllets per anar a visitar unes colegues que estan a Washington i Santa Barbara (California). I em falta acabar de lligar un parell de cosetes per passar per San Francisco a emular aquella mítica persecució de cotxes de la peli... Com es deia aquella aquella peli amb els cotxes saltant pels carrers de San Francisco...
Veient les notícies aquí, un té la sensació que la resta del món no existeix, o que és una espècie de província dels Estats Units. I passen coses rares. L'altre dia va sortir una notícia en que absolvien a tres polis que van disparar fins a més de 40 bales a un negre en una discussió. La notícia va durar un dia i de seguida es va tornar al tema estrella de la campanya Obama-Clinton. Que pesats que estan!! Siusplau!! Que n'escullin un ja!! Que encara no haurà guanyat res!!! Però també és un luxe poder disfrutar de showmans com en Jay Leno al vespre abans d'anar a dormir.
Continuaré informant des de Plano, Dallas, Texas, No Rompas mi Pobre Corazón. I a veure si us animeu a escriure!! Que estic veien que us esteu rajant!!! Rajats!!! Que sou uns rajats!!
Ale Agur!!
Albert
dilluns, 10 de març del 2008
Dr. Ring Ding i Doreen Shaffer aquest cap de setmana!!!
Bé Manrussians aquest cap de setmana és un cap de setmana gran pel que fa a l'Ska. I atenció, gairebé un cap de setmana històric doncs el divendres a Sant Esteve Sesrovires hi toca el Dr. Ring Ding presentant nou disc (sense The Senior All Stars) i el dissabte a Salt (Girona) el Rude Cat Festival 2008 on entre d'altres hi actuarà la mítica vocalista dels Skatalites, Doreen Sahffer. Així doncs faig una convocatòria per assistir a un o altre de les vetllades d'aquest cap de setmana. Us deixo amb la Doreen:
dimecres, 5 de març del 2008
dilluns, 3 de març del 2008
Calçotada a la vista!!!!!!
Ha arribat el moment d'agafar el toro pels cuerns i posar una data per la calçotada.
La opció A: còmoda i barata però un pèl llunyana i potser multitudinària és acompanyar la colla del Ricard Vilalta, Fargas,... més altra gent que se'ls apunta. La calçotada és el 29 de març i s'ha de confirmar assistència i pagar abans del 15, es fa en una casa que tenen a Solsona enmig de terreny cremat i val 12 eur.
La opció B: és fer un yomeloguisoyomelocomo com ja hem fet els dos anys passats, en aquest cas ens ho hauríem de currar tot però la cosa seria més íntima i podríem triar un lloc que ens anés més bé a tots.
La opció C: és que hi hagi alguna altra opció desconeguda per mi, com un lloc brutal que t'ho preparen i està tirat de preu o alguna mandonga per l'estil.
Salut i força el canut, i encara que postegi això també us envio mails pq el blog està més mort que el MAB (doble ració de calçots per qui endevini què volen dir les inicials) i conto que no ho llegirà ningú fins a mitjans de mes.
La opció A: còmoda i barata però un pèl llunyana i potser multitudinària és acompanyar la colla del Ricard Vilalta, Fargas,... més altra gent que se'ls apunta. La calçotada és el 29 de març i s'ha de confirmar assistència i pagar abans del 15, es fa en una casa que tenen a Solsona enmig de terreny cremat i val 12 eur.
La opció B: és fer un yomeloguisoyomelocomo com ja hem fet els dos anys passats, en aquest cas ens ho hauríem de currar tot però la cosa seria més íntima i podríem triar un lloc que ens anés més bé a tots.
La opció C: és que hi hagi alguna altra opció desconeguda per mi, com un lloc brutal que t'ho preparen i està tirat de preu o alguna mandonga per l'estil.
Salut i força el canut, i encara que postegi això també us envio mails pq el blog està més mort que el MAB (doble ració de calçots per qui endevini què volen dir les inicials) i conto que no ho llegirà ningú fins a mitjans de mes.
dijous, 21 de febrer del 2008
Concert dels Dubliners
Hola manrussians,
Visca la Llum que va portar l'aigua a Manrússia i permet als manrussians anar a esquiar sense haver de fer cues i postejar entre setmana a les 12 del migdia!!
El dissabte passat vem anar a un concert dels Dubliners que van venir al Kursaal de Manresa. Jo no n'havia sentit a parlar mai, però vaig fer un màster els tres dies abans del concert i ara en sóc un autèntic expert. Pels que no sàpiguen qui són els Dubliners, són un grup d'abueletes fundat el 1962 i que encara estant més o menys en actiu. Encara que el grup ja no està en els seus millors moments (el creador i ànima del grup el va deixar fa anys i hi ha algun membre que li pesen els anys déu n'hi do), va valdre la pena anar al concert ni que fos només per sentir les 4 o 5 cançons mítiques de les que havia aconseguit memoritzar l'estribillo. Buscant informació del grup per internet vaig trobar una perla al youtube, és un video d'un concert del 1987 en col·laboració amb els Pogues, quan el Shane McGowan encara tenia dents, encara que ja les tenia bastant podrides.
Per cert, potser ja aniria sent hora de fer la calsotà anual!!!
Visca la Llum que va portar l'aigua a Manrússia i permet als manrussians anar a esquiar sense haver de fer cues i postejar entre setmana a les 12 del migdia!!
El dissabte passat vem anar a un concert dels Dubliners que van venir al Kursaal de Manresa. Jo no n'havia sentit a parlar mai, però vaig fer un màster els tres dies abans del concert i ara en sóc un autèntic expert. Pels que no sàpiguen qui són els Dubliners, són un grup d'abueletes fundat el 1962 i que encara estant més o menys en actiu. Encara que el grup ja no està en els seus millors moments (el creador i ànima del grup el va deixar fa anys i hi ha algun membre que li pesen els anys déu n'hi do), va valdre la pena anar al concert ni que fos només per sentir les 4 o 5 cançons mítiques de les que havia aconseguit memoritzar l'estribillo. Buscant informació del grup per internet vaig trobar una perla al youtube, és un video d'un concert del 1987 en col·laboració amb els Pogues, quan el Shane McGowan encara tenia dents, encara que ja les tenia bastant podrides.
Per cert, potser ja aniria sent hora de fer la calsotà anual!!!
divendres, 8 de febrer del 2008
Karnaval Karnaval
Bones a tots manrussians i manrussianes!!!
Aquesta vegada toca Carnaval, de Colònia!! Que és dels més animals d'Europa!! I amb raó!! Tot comenca (ja sabeu que no tinc la c trencada aquí dalt) el dilluns al dematí després de demanar festa a la feina (com va fer tothom expepte els xinesos) agafant el tren a Aachen a les 10 del dematí acompanyats d'una caixa de cervesa i amb la pertinent disfressa de presoner. Arribar a Colònia sense la caixa de cervesa i comecar a esperar per trobar-nos tots. Ja hi som! Anem a veure la rua!! Agafem bons llocs (els alemanys saben bé el què fer en aquestes situacions) i mentres esperem a que passi comencem a comentar-li a la Polizei que si us plau que em portin a casa que això d'estar al carrer ho portava fatal. Mentre d'altres preguntant-los a les dones Polizei que perquè totes estaven tan bones i rebent com a resposta que debia ser cosa l'uniforme. Us imagineu fer broma així amb els mossos? Segur que no te n'adones i ja estàs emmanilllat, despullat, amb un casc de moto al cap perquè no tenteris de res i amb 40.000 càrrecs per 'descato a l'autoridad'...
Comenca la rua i tothom a cridar 'Kamele!!!', que s'assembla a caramels, però que en comptes d'això rebies tabletes de xocolata i altres dolco amb els que et podies fer benbé un àpa!! I quan passaven nens repartint, t'havies de posar a cobert!!! Quina mala llet que tenen els cabrons!!! S'acaba la rua i ai!! Quines coses!!! Ja vaig pet que entre carrosa i carrossa del kiosk del costat ens habituallàvem amb cervesetes!!! Hora d'anar cap al carrer del jovent!! Un carrer petat de bars que em va recordar a San Fermines, però en comptes de tothom blanc i vermell, les tonalitats eren bastant més esbojarrades.
Al final, tornada cap a la presó... Que sempre i falta gent!!!
Tingueu aquest aconteixement a l'agenda per l'any que ve!! És tot un aconteixement!!!
Una abracada a tothom!!
Albert.
P.D. Ja no he comentat que va ploure tot el dia, que apart de ser una costum, ningú li donava cap mena d'importància...
Aquesta vegada toca Carnaval, de Colònia!! Que és dels més animals d'Europa!! I amb raó!! Tot comenca (ja sabeu que no tinc la c trencada aquí dalt) el dilluns al dematí després de demanar festa a la feina (com va fer tothom expepte els xinesos) agafant el tren a Aachen a les 10 del dematí acompanyats d'una caixa de cervesa i amb la pertinent disfressa de presoner. Arribar a Colònia sense la caixa de cervesa i comecar a esperar per trobar-nos tots. Ja hi som! Anem a veure la rua!! Agafem bons llocs (els alemanys saben bé el què fer en aquestes situacions) i mentres esperem a que passi comencem a comentar-li a la Polizei que si us plau que em portin a casa que això d'estar al carrer ho portava fatal. Mentre d'altres preguntant-los a les dones Polizei que perquè totes estaven tan bones i rebent com a resposta que debia ser cosa l'uniforme. Us imagineu fer broma així amb els mossos? Segur que no te n'adones i ja estàs emmanilllat, despullat, amb un casc de moto al cap perquè no tenteris de res i amb 40.000 càrrecs per 'descato a l'autoridad'...
Comenca la rua i tothom a cridar 'Kamele!!!', que s'assembla a caramels, però que en comptes d'això rebies tabletes de xocolata i altres dolco amb els que et podies fer benbé un àpa!! I quan passaven nens repartint, t'havies de posar a cobert!!! Quina mala llet que tenen els cabrons!!! S'acaba la rua i ai!! Quines coses!!! Ja vaig pet que entre carrosa i carrossa del kiosk del costat ens habituallàvem amb cervesetes!!! Hora d'anar cap al carrer del jovent!! Un carrer petat de bars que em va recordar a San Fermines, però en comptes de tothom blanc i vermell, les tonalitats eren bastant més esbojarrades.
Al final, tornada cap a la presó... Que sempre i falta gent!!!
Tingueu aquest aconteixement a l'agenda per l'any que ve!! És tot un aconteixement!!!
Una abracada a tothom!!
Albert.
P.D. Ja no he comentat que va ploure tot el dia, que apart de ser una costum, ningú li donava cap mena d'importància...
dimecres, 16 de gener del 2008
Fent amics
Molt bé no?? Intentant fer famós el blog mostrant les nostres cares més simpàtiques!! Que cabrons que són alguns... Jejeje. Ja he comencat (sense c trencada) a currar. Duríssimes declaracions, però reals. En Fitó va acabar la inacabable carrera per "sin creerlo ni beberlo" estar currant. Vam comencar 6 tios i 1 tia, i per colomo la noia se la van endur de seguida que no era del nostre departament. Però no em va traumatitzar gens la cosa, perquè em va costar lo seu saber que era allò que s'amagava darrere aquell bigoti. De moment la feina és molt relaxadeta: uns cursets de formació i enterar-me de les mil sigles envolten el curro. I pluja i més pluja que sembla no voler abandonar-vos des de que he arribat.
Us mantindré informats de les novetats germàniques!! Sinó és que m'he llancat al "Whisckey barato" de cap!!!
A cascar-la!!
Albert.
Us mantindré informats de les novetats germàniques!! Sinó és que m'he llancat al "Whisckey barato" de cap!!!
A cascar-la!!
Albert.
Curiositat
Hola nois!! Què tal?? Per fi m'estreno en el bloc!! Cada dia me'l miro per veure si algú s'anima a escriure alguna cosa, però veig que no acaben de sortir idees. Si, de fet amb lo enfeinats que anem tots plegats, no m'estranya!!. I jo entremig de neurones, gens, cromosomes i com aquests afecten al comportament i als trets piscològics, he trobat una curiositat interessant, mireu:
Es tracta d'una fotografia obtinguda durant una intervenció quirúrugica realitzada per extirpar una lesió cerebral (indicada amb una cinta de color blau). Les banderetes correspon a un mapping cerebral de llenguatge, on es pot veure la localització del català i el castellà, àmpliament distribuïts per tota l'escorça cerebral. Amb aquesta técnica, el neurocirurgià intenta no extirpar cap àrea cortical que pugui afectar sobre la posterir capacitat lingüística del pacient.
Curiós, no? Sembla doncs, que el català i el castellà no es localitzen al mateix lloc!
En fi... seguiré estudiant una estoneta que ja m'he distret prou!!
Pd: Javi, m'encanta la teva emissora fonamental!
Un petó!!
Curiós, no? Sembla doncs, que el català i el castellà no es localitzen al mateix lloc!
En fi... seguiré estudiant una estoneta que ja m'he distret prou!!
Pd: Javi, m'encanta la teva emissora fonamental!
Un petó!!
dimecres, 9 de gener del 2008
Les mil cares de la tragèdia - Cap d'any 07-08
Això comença a fer un pèl de peste, però bé, paciència a veure si us animeu a escriure mamons. Buenu, de moment només volia penjar les fotos del cap d'any manrús, però m'ha fet mandra. Volia penjar un fitxer .rar per no haver de penjar totes les fotos d'una en una, però no he trobat la manera. Suposo que la qüestió és trobar un lloc on deixin penjar arxius gratuïtament i llavors posar el link a l'arxiu, però no ho he trobat. A l'espera que el master de la pradera (o del camp) m'expliqui com ho he de fer us penjo un mosaic resum del què va ser el cap d'any manrús. Hi ha gent que no surt, però no és discriminació, és que els altres acaparaven la càmara.
Crec que podríem iniciar un concurs de "jetus horrendus". Jo de moment donaria com a guanyador al Miqui degut a la espontaneïtat del jetu, situat a la part superior centre de la foto. Sense desmerèixer el jetu amb sang del Joan Pere (Hi va haver un moment a l'Abbey Road que em pensava que se m'havia petat un gra perquè tenia sang a la cara, però no!!! El què passava és que feia poc que li havia fet un petó al JP i era a ell a qui se li havia petat un gra!!!!!! AAAAAARRRGHHH!!!). Menció especial també per als jetus espontanis del Fitó (al mig del quadrant de baix a l'esquerra) i el Miki altre vegada (part inferior esquerra) i també per al jetu preparat de l'Anna al centre a baix.
La qualitat del mosaic ha baixat bastant al penjar-lo, però si cliqueu a sobre la foto s'obre i la qualitat és genial (fins i tot s'aprecien els grumulls de pus del JP).
P.D.: Ja van sent hora que Herr Fitó ens expliqui les seves aventures germanes. Post or die Herr Fitó.
Crec que podríem iniciar un concurs de "jetus horrendus". Jo de moment donaria com a guanyador al Miqui degut a la espontaneïtat del jetu, situat a la part superior centre de la foto. Sense desmerèixer el jetu amb sang del Joan Pere (Hi va haver un moment a l'Abbey Road que em pensava que se m'havia petat un gra perquè tenia sang a la cara, però no!!! El què passava és que feia poc que li havia fet un petó al JP i era a ell a qui se li havia petat un gra!!!!!! AAAAAARRRGHHH!!!). Menció especial també per als jetus espontanis del Fitó (al mig del quadrant de baix a l'esquerra) i el Miki altre vegada (part inferior esquerra) i també per al jetu preparat de l'Anna al centre a baix.
La qualitat del mosaic ha baixat bastant al penjar-lo, però si cliqueu a sobre la foto s'obre i la qualitat és genial (fins i tot s'aprecien els grumulls de pus del JP).
P.D.: Ja van sent hora que Herr Fitó ens expliqui les seves aventures germanes. Post or die Herr Fitó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)