dilluns, 20 de desembre del 2010

Noves manrusses!
El passat dissabte un grup de manrussos ens vam posar el "traje" cultural, i vam anar a fer una excursioneta per la capital. El programa era:
Matí : visita al CCCB a veure l'exposició del World Photo Press.
Tarda: Al Poliorama El Mètode Grönholm.
Vespre: Espanyol-Barça

Com sempre que ens reunim els manrussos per fer algun planning, algun contratemps ha d'aparèixer. Doncs sí, aquest cop també! Tot just quan ens disposàvem a comprar les entrades per a l'exposició de fotos, ens diu el noi que fa tres setmanes que es va acabar. Que actualment està a Tel Aviv. Petit error de grup que vam assumir amb humor i bona cara. Llavors vam entrar a veure una exposició de laberints, que si més no va resultar curiosa.

Un cop fora del museu, dinaret de menú i cap al Poliorama, on ens vam trobar amb el Lluc que venia d'un dia estressant (el dia abans li van rebentar el vidre del cotxe i li van robar objectes varis). Ull a Barcelona!

A les sis i poc ja estàvem asseguts a les butaques a punt de gaudir d'una bona obra de teatre. El mètode ens va agradar força, i vam coincidir que són uns actorassos! Personalment el "fede" del cor de la ciutat potser és el més fluix.
Al acabar, a corre cuita a buscar un bareto per veure el partit. Vam trobar-ne un de puta mare, vam poder seure i en Jaume ben a prop de la TV. La resta ja la sabeu, una altra maneta a l'etern rival conciutadà!

Ah! i a l'endemà en Ciscu, Adri, Lluc i un present, vam desafiar les baixes temperatures de Navarcles i vam córrer la Bell Race que organitzava el Vèrtic. Els resultats prou bons, tot i que la forma col·lectica se'ns dubte que és millorable.

Fins a la propera!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Quedar-se tancat

El dijous passat vaig viure una d'aquelles experiències que es podria considerar, com a mínim, de traumàtica. És per això que la comparteixo amb tots vosaltres. Amb la voluntat d'aconseguir de foragitar-la del meu esperit i que en el moment menys pensat no pugui tornar a fer acte de presència en la meva persona.
Tot va començar amb la pensada de sortir a fer una cerveseta en dijous, un costum que ha anat minvant últimament i que em va venir de gust recuperar tot desafiant el meu depertador que sona a les 5.30h. de la matinada. Vaig trucar el Marc Ribes i va passar per casa meva pels volts de les 23.15h., com que encara no havia vist mai el piset li vaig ensenyar, tot ufanós, el mau cau amb les seves espectaculars parets de pedra vista. Quin gran error!!! vaig trencar amb la rutina habitual i com que només haviem d'estar 2 minutets al pis vaig deixar la porta oberta amb les claus posades al pany per la part de dins. Amb la xarrera vam sortir decidits i pam, porta tancada , claus a dins i al meu tren només li faltaven 6 hores i 15 minuts per sortir de l'estació de Viladordis. Un gran calfred va recòrrer tota la meva espinada des del crani fins els galindons... estava perdut... quina putada més enorme. Res de cervesa i el pobre Marc acompanyant-me amb la seva Transporter cap a Santpedor a buscar unes claus de reserva que al cap de mitja hora vaig comprovar que no servien de res perquè el pany estava bloquejat (és el que passa quan et deixes les claus posades). Segon viatge cap a Santpedor, resignat ja a no poder dormir al meu catre aquella nit. L'endemà lleva't després de dormir poques hores i a sobre el meu pare em va haver d'acompanyar a buscar el tren.
Des de la feina vaig poder contactar amb el serraller més car de Manresa que, si venia a la mateixa tarda, m'havia de cobrar 50 europeus extres d'urgència. Per sort amb la radiografia va obrir la porta a la segona i no vaig haver de posar un pany nou, bufff. Això sí 119 eurets van volar amb un instant del meu compte corrent.
Això que diuen alguns savis és ben cert, hi ha tantes coses en aquesta vida que no sabem valorar perquè dia rera dia les tenim al nostre abast, però ai com les trobem a faltar el dia que ens manquen. Prometo que a partir d'ara, cada cop que arribi al davant de la porta de casa meva, seré la persona més feliç del món per portar les claus al damunt i no haver-les deixat posades al pany per la part de dins.

Benvolguts amics, gràcies per escoltar-me!!! Crec que ara ja em sento millor.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Sonny Rollins a l'Auditori

Aquest dimecres, "juntament" amb l'Anna, vam assistir al concert que l'octogenari Sonny Rollins va fer a l'Auditori en el marc del 42è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Va ser el concert inaugural del festival que, de mans del seu director, va fer entrega de la medalla d'or del festival a aquest increïble saxofonista americà que l'any 1966 ja va tocar a la primera edició d'aquest esdeveniment.
Pels qui el nom de Sonny Rollins no us diu res només comentar-vos que és un dels grans del Jazz de tots els temps i una autèntica llegenda viva d'aquest gènere musical, doncs acaba de fer 80 anys i gran part dels músics de la seva generació ja han mort o bé s'han retirat dels escenaris.
L'autor de temes com St. Thomas o Don't Stop the Carnival va fer el primer dels concerts de la seva gira europea a la capital catalana, una gira que és la celebració del seu vuitantè aniversari. Tot i la seva avançada edat, i anar molt coix d'una cama, quan s'enfila a l'escenari amb la seva camisa vermella, cabells i barba blanca i unes ulleres de sol fa vibrar de valent el públic amb el seu inseparable saxo tenor.
Tot i el preu de les entrades vaig sortir molt satisfet de l'actuació conscient que havia aprofitat l'última oportunitat de veure en directe aquest músic genial.

Aquest cop l'Anna si que va poder venir el concert i no va caldre fer un sorteig de la segona entrada, però digue'm que també la vaig liar una mica aquesta vegada: he començat l'article amb un juntament entre cometes que ara us explicaré. Quan vaig treure les entrades per internet, poc després de l'operació, en comptes de comprar les dues alhora les vaig comprar d'una amb una perquè sinó no m'acceptava el descompte del tresC. Però quan vaig anar a comprar la segona resulta que el seient del costat ja estava comprat (i només havien passat 2 minuts). Vaig comprar la segona entrada pensant-me que era tres files més enrere que la primer, però no, va resultar ser dos pisos més amunt de la primera!!!. Per tant, l'entrada del costat molt possiblement seguia estant lliure, el que passa és que en comptes de seleccionar el primer pis vaig anar a l'amfiteatre jejeje. Però que consti que el croquis dels espais del teatre estava fet amb el cul.
Això, però, només us ho explico a vosaltres eh!!
(El títol enllaça amb un video del mestre).

divendres, 29 d’octubre del 2010

Cap de setmana al Port del Comte

Com ja sabeu, el passat cap de setmana estava programat una sortideta boletaire al Port del Comte! Doncs la Marina Rojo s'ho curra i ens va muntar uns dies de puta mare.
Alguns anaven, altres tornaven, ara vinc ara no, i al final una bona tropa vam estar gaudint d'una caseta de fusta que fot sommiar!!!
L'exepdició núm.1. va partir dissabte pel matí a la caça del bolet perdut! I déu ni dó el què van trobar: milions de camagrocs, alguns rovellons, llanegues poques i comptats becs de perdiu. Quan aquí el mendas, hores després va fer acte de presència, se li va oferir una truita de camagrocs que ben a gust la vam engolir. I això que en comptes de truita podriem dir que va resultar sent bolets amb una mica d'ou jeje en Ciscu ho va salvar prou bé. Mentres, l'Alba li fotia canya la foc donant-li vida per tal de fer unes patates al caliu caliu del foc. D'altres restàvem ageguts al sofà per a què aquest no es refredés...(recordeu-me que si surto, vagi a dormir abans de les 6 del matí ). Amb tot això, i ja amb la nit caiguda, el fred ens garantía el patiment a l'exterior, mentre el Lluc escalfava la barbacoa a ritme de secador, què rústic! I els demés doncs cap aquí i cap allà, vinet amunt vinet avall. Després de sopar, jocs, tertúlia i a dormir que a l'endemà sortia l'expedició núm.2. Diumenge vora les 11 marxàvem ja per camins solsonins en busca del preuat bolet. L'amic fred es comportava, però el cistell no s'omplia. Al final, cop de sort i rovellonada al cantuu i un bon grapat de fredolics trobats in extremis per a en Ciscu. (jo encara penso que els portava amagats a l'escrot i que éren comprats del dia anterior...)

Al tornar a Manresa vam repartir-nos la troballa dels dos dies, i farts de bolets vam tornar a la rutina dels dilluns, dimarts...i ep! ja som divendres i dilluns és festa!

Bona castanyada tingueu! Halloween no cal...






I ojuuuu a la mímica... tortuga i metamorfosi!!! I anàvem ben serens!






dilluns, 18 d’octubre del 2010

Els 10 millors salts

Hola manrussos,

Degut a l'alta densitat de la meva agenda, últimament no tinc temps per deleitar-vos amb la meva prosa recargolinada. Sí que he trobat un moment però, per a penjar aquest video que va aparèixer com un bolet mentres buscava alegrement "Mortal balconing" al YouTube.



Es pot discutir si hi falta aquell salt o aquell altre o si aquest hauria d'anar abans que aquell. Però és indiscutible que tots els protagonistes del video tenen uns pebrots de tamany juràssic. I encara es pot discutir menys que al tiu del número 1 (el sr Joseph Kittinger; vegeu la seva bibliografia) directament li faltava un bon tros de cervell.

Salut manrussos!!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Micologia I

Per tal de seguir donant vida a aquest blog que durant l'hivern sembla que hiverni, us passo aquesta foto que ens animarà a pujar al bosc a recollir bolets jejeje



Convé memoritzar-los!!!!!!

dijous, 16 de setembre del 2010

Supertramp al Sant Jordi

Aquest dissabte dia 18 de setembre l'Adrià i jo assistirem al concert de Supertramp al Palau Sant Jordi. L'Adrià, que va ser el concursant més ràpid, va guanyar l'entrada que vaig sortejar via correu electrònic. L'única condició era que la persona que es quedés amb l'entrada havia de fer de taxista i l'Adrià va comprendre que això era un tracte molt beneficiós pel concursant. Llàstima que la resta no ho vau saber apreciar perquè haguessiu tingut l'oportunitat de viure el gran directe d'aquesta banda de pop que va ser una de les formacions musicals més destacades de la dècada dels 70's. L'únic però és que el grup no ha aconseguit de convèncer a un dels seus membres més destacats, Roger Hodgson, perquè s'unís novament a la formació en aquest revival que els portarà per escenaris d'arreu del món.
Sí, ja sé que es tracta d'un grup de POP, però crec que aquesta etiqueta els fa molt poca justícia quan en el mateix sac hi podem trobar la Lady Gaga, els Mecano o molta altra bassura com aquesta. Supertramp no es caracteritza per fer una música comercial i facilona que t'enganxen l'estribillo de les cançons a la primera de canvi. A mi, el que més m'agrada d'aquest grup, és la secci´de vents que els acompanya, amb un saxo i una trompeta que són brutals.
Si cliqueu sobre el títol de l'article podreu disfrutar de la cançó From now on interpretada en directe a Berlín, el tros final de la cançó és el més extasiant.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Aquest passat diumenge vam agafar les bicis per anar a fer una rutilla fins a Rajadell. L'objectiu era arribar ca l'Emili, dinar i tornar. Camí plàcid, amb alguna pujadeta, que en general permet gaudir d'una bona estona sobre rodes.

Cal tenir present que per refer el camí de tornada, es convenient no haver-se menjat un entrecot al pebre verd. En cas contrari, pot ser que la volta es faci un pèl dura per la panxa jeje

També hi ha l'opció de venir només a dinar. A la pròxima ja sabeu!

Salut!










Matinal sobre rodes

Aquest passat diumenge vam agafar les bicis per anar a fer una rutilla fins a Rajadell. L'objectiu era arribar ca l'Emili, dinar i tornar. Camí plàcid, amb alguna pujadeta, que en general permet gaudir d'una bona estona sobre rodes.

Cal tenir present que per refer el camí de tornada, es convenient no haver-se menjat un entrecot al pebre verd. En cas contrari, pot ser que la volta es faci un pèl dura per la panxa jeje

També hi ha l'opció de venir només a dinar. A la pròxima ja sabeu!

Salut!

dissabte, 11 de setembre del 2010

Algunes més!






Aquí algunes fotos més, així disfruteu de la muntanya que no teniu per Menorca. Proposta de trueque: canal de Montserrat per platja paradisíaca!

dijous, 9 de setembre del 2010

dimecres, 25 d’agost del 2010

EUA 2n fascicle: Zion i ... Bryce Canyon!!

Salut manrussos!!

Aquí us deixo el 2n fascicle del nostre viatge a l'oest dels EUA.

Vam deixar Las Vegas d'hora al matí amb l'objectiu de veure els Parcs Nacionals de Zion i Bryce Canyon el mateix dia. El primer es presentava com el segon lloc d'escalada als EUA després de Yosemite i l'altre com un parc molt petit en extensió però en el qual es podien contemplar formacions rocoses de colors i formes espectaculars.

De seguida vam veure que el plan de veure els dos parcs en un dia era inviable, més de 2h fins a Bryce, més una hora de canvi de zona horària al deixar Nevada i entrar a Utah, més 2h fins a Bryce ho impossibilitaven. Per sort, l'hotel que teníem reservat estava just al costat de Bryce Canyon i vam decidir anar-lo a veure el dia següent. Per cert, si mai voleu anar a visitar-lo, reserveu hotel amb antel·lació, no només us pot sortir car, sinó que us podeu trobar sense lloc.

Zion és una vall envoltada de parets colossals. La veritat és que nosaltres ens vam encantar una mica i no vam poder explorar-lo tant com hauríem volgut. És bastant espectacular i hi ha vàries excursions curtes que et porten a racons encatadors, el problema és que la calor sufocant impedeix una mica disfrutar-ne. A finals de juny no hi havia cap escalador que tingués pebrots d'intentar-hi res. Segurament a la primavera o hivern és més recomanable.


Que no os embauquen!!!
Encara que es vegi aigua i muntanyes hi fot una calor de Déu!!!!


Els tres patriarques: Abraham, Isaac i el Tío Gilito.

A Bryce Canyon, l'aigua i el vent han esculpit pacientment l'argila fins a convertir-la en un bosc de formacions rocoses multicolors que contrasta amb el blau del cel i el verd dels pins creant paisatges de postal. La visita es fa pràcticament tota amb cotxe, tot i que hi ha alguna excursió curta a peu molt recomanable. És petit i amb un parell o tres d'hores està vist. Us suggerim que hi aneu d'hora al matí per tal d'evitar la calor i les aglomeracions que es formen als miradors. Per nosaltres, és una parada imprescindible, un paradís per als fotògrafs.








Després de veure Bryce Canyon vam fer una carretera panoràmica de 5h (suma i sigue) fins a arribar al nostre lloc de destí: Green River. La carretera, molt maca, passava per trossos de desert de tots els colors, el Parc Nacional de Capitol Reef, s'enfilava fins a 3.000 metres,...

Apa doncs fins al següent fascicle i recordeu:

Qui no vulgui suar que no vagi al desert de Utah.

Fins aviat manrussos!

dilluns, 23 d’agost del 2010

Gorges de Carançà

Aquí teniu un vídeo per fer un tastet del cap de setmana que vam passar pel pirineu francès.


dimecres, 18 d’agost del 2010

Montserrat + Paellator Ca l'esteve'10

Aquell dia vàrem anar a Montserrat a fer el gorro frigi. Ben bonic.


Quins tius nanu!!! com em costava aguantar-los jeje


En aquesta instantània s'aprecia claramet en primer terme a la fauna de Montserrat (les cabres monteses) i al fons el gorro frigi.



Si és que on hi ha estil! encara recodo com anava fent baixada per aquest pas tot repassant els temes de manel. ja us dic que jo no estava per anar cantant!


Sabeu com li diuen a aquesta rocota?? doncs sí, l'elefant!! realment Montserrat amaga racons dignes de ser fotografiats!



Pa-e-lla! L'any que ve, recordeu-me que prepari la trobada paellator amb més temps jeje










I què fàcil és fer-lo feliç!! Tres hores que s'hi va passar el dj!

Salut!

dilluns, 9 d’agost del 2010

Encara ens queda cosa per fer!

Producte de la manca d'acivitat que em caracteritza aquests dies, degut a unes vacances no invertides en prominents viatges...avui me llevat pensant en pics i piques. Així que llibre en mà i navegant per la xarxa he trobat alguna sucosa proposta, ja sigui per aquest aquest any, el que ve o quan es volgui.

Primer de tot he trobat un rànquing de muntanyes catalanes per altura.
1 La Pica d'Estats. 3.143 m
2 Pic de Sotllo 3.073 m
3 Comaloforno. 3.029 m
4 Besiberri Sud 3.023 m
...
7 Besiberri Nord 3.009 m

En aquest llibre, entre d'altres atractives propostes de 2.900, destacaria la següent:
Tuc de Molières 3.012 "El mirador de l'Anto". Vall d'Aran.

A continuació resumeixo una mica el què diu el llibre.


vessant nord (pujant l'Aneto) vessant sud

És el 3.000 català situat més a l'oest, i pel seu vèrtex passa la línia divisòria amb l'Aragó. Primera altura de la Vall d'Aran. S'uneix amb altres pics d'uns 2.990m per crestes.
Per la seva proximitat al massís de la maladeta gaudeix d'una vista superba de l'Aneto i del pic de la Maladeta.

Va ser ascendit per primera vegada l'any 1879 pel comte Henry Russell entre d'altres.

És un dels 3.000 més factibles dels pirineus. El cim es pot escometre des de l'Artiga de Lin, al nord, prop dels Uelhs de Joèu, on ressorgeixen a la superfície les aigües de la gelera de l'Aneto que discorren subterrànies durant uns quatre quilòmetres. També es pot sortir des de la boca sud del túnel de Viella, a l'est, que és l'itinerari més curt. Aquest itinerari ressegueix la formosa Vall de Molières amb els seus estanys, que es considera que són les fonts de la Noguera Ribagorçana.

Al nord del cim es troba la congesta de Molières, que són les restes d'una gelera.

Bé fins aquí la proposta. Potser l'any que ve serà l'afortunada de notar la sola manrussiana.

Seguiré indagant...

divendres, 6 d’agost del 2010

La Teresina enlloc de la Regina

Hola manrussos!!!

Com ja vaig deixar palès en una anterior crònica (Intent fallit) fa uns quants mesos que tinc ganes d'anar a fer la ferrata Regina de Peramola (a Oliana). La intenció era fer-la com més aviat millor un dia entre setmana, però degut a la llargada de la ferrata i l'estona de viatge fins a Oliana, vam decidir canviar d'objectiu i atacar la ferrata Teresina (a Montserrat).
S'arriba a peu de ferrata pujant per la canal de Sant Jeroni fins a l'esperò que la separa en dos i llavors es segueix uns cent metres per la canal dreta (Canal del Mejillón?) fins a arribar a la primera cadena. El recorregut transcorre en ziga zaga per la paret de Santa Cecilia que toca a la canal fins a arribar a una agulla petita situada a l'aresta. En aquest punt la ferrata canvia a la paret oest i el seu camí transcorre per una franja de vegetació que resegueix l'aresta per sota fins a arribar a una xemeneia que ens porta fins al mirador de Sant Jeroni.
És una ferrata que no té cap tros molt aeri però ofereix vistes fantàstiques al llarg de tot el seu recorregut. Es tracta també d'un itinerari relativament exigent que completa un desnivell positiu de 600 metres aproximadament.

A 3 quarts de 5 començàvem a caminar des de Santa Cecilia, i al cap de 25 minuts ens trobàvem a peu de ferrata. Després de superar els primers trams de cadena vam arribar a la passarel·la de pedra, segurament el tros més aeri de la ferrata.

Tot i que la foto és feta amb el mòbil, ja es pot apreciar l
a bellesa de les vistes (ja m'enteneu jejejeje).

Vam continuar pujant fins que en un dels últims trams d'escales abans d'arribar a l'agulleta que marca el canvi a la cara oest vam trobar un graó metàlica amb un post-it que deia:

"No piseis la parte izquierda del escalón hasta transcurridas 24 horas de su colocación. Hora de la colocación: 4-08-2010 18:15"

Feia cinc minuts. Al moment vam sentir un crit: "No me piseis el escaloooooón!!!!", el paiu estava al següent replà recollint la corda. Vam poder xerrar una estona amb ell i donar-li les gràcies per la feina, a vegades tan oblidada, dels que fan el manteniment de les ferrates, vies d'escalada,... Des d'aquí, una altra vegada:
MOLTES GRÀCIES!!!!! Vam arribar a l'agulleta i vam fer una parada curta per contemplar les vistes, després, un lleuger descens per una paret amb micrograpes i muntanya amunt en direcció a la xemeneia notant el cansament a les nostre cames.


Per acabar de cansar-nos, el tros de xemeneia i PLOP!!!! el mirador de Sant Jeroni.


A dalt, ja eren les 8 i 10 i, com sol passar a qualsevol cim, tot i la magnificència del paisatge i la fantàstica companyia, el vent i el fred que colpien el nostre cos suat ens urgien per baixar.

Canal avall, els rajos de sol eren cada vegada més escassos i la foscor amenaçava de cernir-se sobre nostre. Tot i això, fins al moment no contàvem que hi hagués cap problema per arribar al cotxe amb llum.
Dic fins al moment, perquè tot va canviar quan vam sentir un soroll d'esllavissada i vam divisar un ramat de cabres de Montserrat enfilades a mitja paret. Que maques??!! I uns collons!!! Les ties es van començar a provocar esllavissades sobre el camí pel qual nosaltres havíem de passar i, tot i que portàvem casc, el tamany dels rocs que queien ens obligava a esperar-nos a què marxessin.
Al cap de 10 o 15 minuts va semblar que els atacs s'havien acabat i ens vam llançar muntanya avall, temerosos de rebre un roc al cap i pregant perquè no s'escolessin els últims tels vermells de llum.


L'Anna mostra la seva satisfacció al peu de la canal
després de superar l'intent de lapidació de les
diabòliques cabres monserratines.

Al final, apurant com els bons (21:25 al cotxe), sortida a la manrussiana manera amb anècdota inclosa i excursió enormement recomanable.

Salut i visca Montserrat manrussos!!!

dilluns, 2 d’agost del 2010

Manrússia on the mountain '10

24/07/10 Besiberri Sud (3.023m.)

Primer de tot saludar-vos com a nou administrador d’aquest gran blog manrussià. Merci Ciscu.

Com ja és tradició, aquest passat 24 de juliol vam anar a fer una muntanyeta d’aquelles que tan ens agraden. D’aquelles que et fan mal dormir poques hores i llevar-te quan el sol encara no ha tret pràcticament el nas.L’equip sortia el divendres a quarts de set de la tarda rumb a la Vall de Boí.

Al arribar ja sabeu, plantada de tendes monumental, sopar, fred, cerveseta i a fer nones. Poques hores després, a quarts de sis, ens tocava el despertador. Tots en peu (l’Anna va preferir optar per a les tasques de suport). Alguna mandra, esmorzar i cap al parc nacional d’Aigüestortes i l’Estany de St. Maurici. Un cop allí l’última pixadeta i a les set ja enfilàvem un inesperat camí. Collons com pujava el maleït camí. Se’ns dubte un fantàstic escalfament que ens fa ver treure les primeres ganyotes d’esforç. Això sí, ben bonic!


Després de no més de ¾ d’hora, arribàvem al cap damunt d’aquest sinuós caminatxu i s’obria una magnífica vista tot caminant per una vall d’allò més bucòlica. Pontet aquí, pontet allà, i aire fred dels que tallen els llavis.Després de pujar per un camí que trempava força, vam arribar a aquest paisatge. Jutgeu vosaltres mateixos.


A partir d’aquí pedra i més pedra, rocs i rocasses que posaven en dificultat l’intrèpida Tora, el primer caní de la colla amb un 3.000 a les seves potetes. I feu-me cas que no l’oblidarà mai!
Entre tot això, anàvem deixant a mà esquerra els estanys de Gémens i després els gelats. Cal dir que en aquest tram de la ruta, el camí que seguíem era poc clar, així que entre algunes fites distants més les fetes per naltros, vam resseguir la ruta que ens portaria als peus del Besiberri Sud, precedit pel coll d’Avellaners i d’una mini glacera fàcilment flanquejada.


Pit i collons i amunt que ja queda poc! Un cop al coll molt vent i unes vistes dignes de ser observades breument.
Després, últim esforç de pota i fèiem cim a les 11 tocades. A dalt, i amb un paisatge netejat pel vent, podíem veure a l’est tot el parc nacional amb la Pica d’Estats al fons. Al nord, la Vall d’Aran, i a l’oest un vell amic, l’Aneto.

Manrússia on the Besiberri Sud’10. L’Aneto al fons.

Mitja horeta per gaudir de les vistes, respirar aire pur i recuperar l’alè tot obrint una ampolleta de vi “Vinya del mar” jeje

Al baixar ja poca història, moltes ganes d’arribar i precaució de no fer-nos mal. Però és clar, com ens té acostumats la vida als manresans, encara havíem d’afrontar alguna aventurilla d’aquelles que no s’obliden fàcilment. El grup baixava cofoi i confiat per una tartera poc estable, quan de sobte, una mala caiguda d’en Miki fa rodar muntanya avall una rocota que de perillosa n’era un munt. La maleïda comença a rodar direcció a alguns dels nostres amics, entre els quals la Tora. Aquesta, per sort, entre una sorollassa que ens posà la pell de gallina, aconsegueix esquivar-la, però no prou per no endur-se un bon grapat de rascades i un més que notable ensurt. Després d’això, i entre una certa confusió grupal, la Tora desapareix muntanya amunt amb una actitud irreconeixible. En els minuts que van venir a continuació…nervis, incertesa, temor i batecs de cor que sortien de les nostres boques. Enfilem a munt rere la Tora, que no responia als nostres crits ni apareixia per enlloc. Potser no van ser més de 15 minuts, però aquell que estima els animals, ho viu com una eternitat! Per sort, la cosa va acabar bé. Al trobar-la, les ferides no van passar de rascades. El Miki ja més tranquil, va tenir temps de notar el cop al sacre que també s’havia endut. Per sort sembla que amb repòs també estarà bé.

Fins aquí arribava la nostra aventureta, que ben us asseguro que no ens va fer gens de gràcia. Però si la vida et posa un roc, nosaltres el saltem, i si ens en posa un altre ens el tornem a saltar. Així que tot rememorant l’esperit transsegrí del 2008, vam enfilar ja el camí cap als cotxes, ara ja sense cap més ensurt. Tots “sans” i estalvis arribàvem després de gaire bé 9 hores de pota i més pota.

I al arribar al càmping...com s’agraeix el suport logístic! Uns macarrons preparadets per a ser devorats per uns manresans afamats. Com i toques Anna! Merci

I com diria aquell de la barba…

Nosaltres som manrussos

I volem fer un tres mil

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí!

A tots i a totes, gràcies per aquests moments!

I als que no veu poder ser-hi, animar-vos per a la pròxima de l’agost!

Visca la terra!

dilluns, 26 de juliol del 2010

Las Vegas, amb una vegada n'hi ha prou

Salut manrussos!!!

Us escric aquestes ratlles, que espero completar en varis fascicles, amb l'ànim de compartir les experiències viscudes en les nostres vacances als EUA i orientar-vos per tal que pugueu repetir els nostres encerts i evitar els nostres errors.

La primera parada en la nostra ruta pel gens salvatge Far West, va ser Las Vegas. Tothom té al cap la imatge típica de Las Vegas: Alcohol, joc i casaments horteres. Però quines són les imatges que romandran a la meva memòria per a la posteritat:
- Gordos llardosos, amb Cocacoles de 2 litres, esperant que un joc somníferament iteratiu converteixi els cèntims en mil·lions, mentres el tamburet s'incrusta progressivament en la seva persona.

L'Anna no gosava acostar-se més al gordo
per por que col·lapsés en un forat negre
i es vegés absorbida per un dels seus michelins.


- Hotels faraònics, tant pel tamany com per la megalomania del propietari, que permeten al s ramats de gordos donar la volta a un món de cartró-pedra sense haver de patir la sufocant temperatura de l'exterior.




- Calor infernal que envaeix cada racó d'una ciutat amb aspecte de polígon industrial i que s'expandeix desenfrenada per una vall desèrtica i enclotada sense conèixer què són el vent i els núvols.


- I moltes coses més: espectacles eròtics, de màgia, d'humor i del Circ du Soleil. Cambreres maduretes ensenyant la mercaderia. Taules de pòquer amb aposta mínima de 1.000 dòlars. Mega-espectacles gratuïts. Cartells de neó. Cerveses a 7 dòlars...

Com diu el títol del post, anant-hi una vegada n'hi ha prou. Si hi aneu a fer el turista normalet (és a dir, mirant de no gastar gaire i veure el màxim de coses) simplement és ... curiós de veure. Si hi aneu amb la intenció de tirar la casa per la finestra (és a dir, jugar i beure fins a caure rodó en un bar de show girls, vestit d'Elvis) necessitareu MOLTA pasta.

Un consell, tant si trieu anar de turista normalet com tirar la casa per la finestra, tireu-vos al botellón!!! Tots els hotels tenen màquines de gel. Passeu pel 7-eleven, carregueu, refresqueu i disfruteu.

Fins al pròxim fascicle manrussos!!


dimarts, 13 de juliol del 2010

Cursa del Pedraforca 2010

Hola manrussos!

El passat diumenge 20 de juny es va celebrar la 5a edició de la cursa del Pedraforca-Saldes. Pels que no sapigueu de què va la moguda, es tracta de 300 paius (i paies) corrent en calça curta un circuit circular que s'inicia a Saldes, puja al Pollegó Superior del Pedraforca pel Coll del Verdet i baixa de nou a Saldes per la mítica i arrassada tartera del massís Berguedà. En total, 13km i 1.300 metres de desnivell positiu (una pendent mitja del 15% de pujada i del 26% de baixada, dunidó) principalment de corriol, pedra i tartera.

Com ja vam fer l'any passat, la secció amateur del Koala's Team hi vam enviar un petit destacament format pel Lluc i jo (el Ciscu) (el Marc es va rajar a última hora), amb l'objectiu de rebaixar substancialment les (podríem dir que millorables) marques aconseguides l'any anterior en el nostre debut en el mundillu de les curses de muntanya. També participaven a la cursa el Carles (un koalazo de veritat) i el Marsi (un fenomen manrussià, que més tard es va descobrir que anava dopat fins a les celles).

A l'hora de la sortida feia bastant fred, els de l'organització deien que a dalt el cim fotia una rasca que incrustava la pixa i van obligar a portar una peça de roba de màniga llarga. Merda!!! Cap dels dos koalitas portàvem res de màniga llarga!!! Finalment jo vaig poder rapinyar una samarreta, però el Lluc va haver de carretejar un jersei de llana fins al cim per tal que el deixessin sortir.



Personalment, vaig anar molt millor que l'any passat: les baixes temperatures van convertir la pujada al mirador del Gresolet en un passeig comparat amb l'infern del 2009. Entre això i els taps que em van permetre descansar, vaig arribar al Verdet mantenint els 5 sentits i el control dels esfínters. A la grimpada vaig poder avançar bastanta gent, tot i les complicacions del terreny, i vaig arribar a dalt sobrat de pota i amb coordinació suficient per saludar al Farreti i caminar a la vegada (impressionant!!!). A més a més vaig disfrutar molt de la baixada, tant de la desgrimpada, com de la tartera, el corriol i fins i tot el tros final de pista que l'any passat s'havia fet etern. Al final 2:35 (14 min de retallada), un bon regust de boca i una set de dromedari.

La resta de gent, sensacions diverses: el Lluc, tot i portar el llast del jersei de llana tot el camí de pujada i patir unes rampes equines, va fer 2:41 (rebaixant en 20 min el seu anterior temps) el Marsi 2:07 en el seu debut (un autèntic màquina!!!) i el Carles, tot i lesionat va aconseguir acabar.


divendres, 28 de maig del 2010

Ferrata Regina

Hola manrussos,

El cap de setmana passat vam anar una quadrilla a fer la ferrata Regina (a Oliana). M'havien parlat molt bé d'aquesta ferrata i, estant a peu de paret (600 m de desnivell de calcària rogenca), ja em començaven a suar les mans i l'adrenalina em corria per les venes. Ansiós, vaig obrir la motxila per treure el material i ... SÓC LO PUTO CRACK!!!! ... em vaig adonar que m'havia deixat l'arnès a casa. Imatges de suïcidi van passar pels meus pensaments.

Però bé, com diuen aquesta gent de més enllà de Florida 135, "Al mal tiempo buena cara", vaig pujar fins a dalt de la ferrata pel camí de baixada i vaig aconseguir passar el matí sense que m'agafés una depressió de jamelgu. Vaig fer una mica d'exercici, vaig tirar algunes fotos i em van créixer les dents fins els genolls veient el pont nepalí, les parets interminables i els flanquejos, tot en un marc incomparable amb el pantà d'Oliana als peus i voltors sobrevolant-te.

Us deixo unes fotos per a què us en feu una idea i animar-vos a acompanyar-me la pròxima vegada (no molt llunyana) que hi vagi.


Aresta que recorre la ferrata



Bé doncs, si algú s'anima a venir amb mi la pròxima vegada, sobretot que porti dos arnesos per si de cas se'm en va l'olla.

Apali, salut manrussos!!