Carros de FUCK!!! - 3a Etapa

Hola manrussos!!

Finalment m'he disposat a escriure la crònica de la darrera etapa dels CDF, que, tot i que sembli impossible, va ser encara més dura que l'anterior. Sobretot psicològicament.

Som'hi doncs:


Ens vam despertar a les 6:30 del matí, lleugerament revifats però amb el cos adolorit i amb molta incertesa sobre el què ens esperava. Pensàvem que teníem vàries opcions a escollir en funció de com es ressolessin les dues incògnites que ens condicionaven:
- El temps
- Les rampes als bessons del Robocop

Mentre ens enxufàvem el primer xute de cafeïna del dia vam decidir l'estratègia: faríem la 1a etapa fins al refu Ernest Mallafré (1885 m) (una etapa d'unes 3 h de bastanta tralla) i en funció del comportament del temps i les rampes decidiríem si seguir, o abandonar i baixar a Espot a arranjar un transport per a tornar al cotxe. Si finalment tiràvem endavant, esperàvem ser al cotxe entre les 17h i les 18h.

Al començar a caminar queia sobre nostre un lleuger plugim, els músculs estaven freds i encarcarats, el tendó d'Aquiles del Ciscu (d'aquí en endavant C3PO) avisava i els bessons del Robocop semblava que estaven sota control.

Vam decidir seguir la variant del coll de la Valleta Seca (2.724m) ja que és un pèl més curta i estalvia de desfer un tros del dia anterior. Va resultar ser un camí bastant mal marcat, o almenys així ens ho va semblar entremig de la boira pixanera que ens envoltava, i en molts trams en perdíem la traça, la qual cosa ens obligava a caminar per l'herba molla. Al cap de 5 minuts muntanya amunt, gaudíem de la sensació de l'aigua brollant pels costats de les nostres bambes amb cada trepitjada. Quin plaer!

Amb la poca visibilitat existent ens costava orientar-nos, els cims més propers (com el de Monestero) no es divisaven i els camins marcats amb fites es creuaven, obligant-nos a parar i a recórrer al mapa moltes vegades. Finalment vam arribar a un coll que suposàvem que era el de la Valleta Seca, però no hi havia cap fita que ens ho confirmés, a més a més, per la banda on se suposava que havíem de baixar hi havia una "platja penjada", un precipici de sorra pel qual s'intuïa un descens possible, però temerari. Vam decidir resseguir la carena de la muntanya esperant trobar, en algun lloc proper, una fita confirmatòria i un camí més practicable. La fita va aparèixer, però el camí de descens no va resultar més practicable.

Imatge que no vam veure dels Encantats des del coll de la Valleta Seca

Després d'una baixada angoixant amb un pendent molt pronunciat de sorra i pedra solta (a 2.700m, a les 8 del matí i plovent), vam trobar el camí d'ascens als Encantats i el vam resseguir de baixada, arribant empapats i malhumorats al EM a les 10h, disposats a aclarir el nostre destí.

Després d'una xerrada amb el guarda del refu, l'alternativa a base de cagarrines i transport públic s'esvaïa: hi havia un "Autobús del Parc" que podíem agafar per anar fins el Pont del Ressec, però el proper sortia a les 19h (massa tard) i si agafàvem un taxi des d'Espot, ens sortiria per un ull de la cara. La meteo deia que el temps milloraria a la tarda (una merda!!), que seria com el dia abans (i uns collons!!), el bessons del Robocop aguantaven i el C3PO es veia amb ànims de continuar. Però si ja havíem fet el troç més dur del dia!!! Som'hi!!!!

La progressió fins al refu d'Amitges (2310m) va ser bufar i fer ampolles. Al cap de 45min li passàvem per davant sense parar en direcció al Port de Ratera (2.543m). Ens trobàvem relativament bé i ens permetíem el "luxe" de córrer en els trams plans o de lleugera baixada, tot i la meteorologia persistentment adversa.

Al arribar al port, la pluja s'intensificava i el vent ens fuetejava incrementant la sensació de fred. Els cabells molls del Robocop, regalimaven i es transparentaven enganxats a la paret del seu paravent de 13€ (Lògicament, si un paravent parés l'aigua, es diria paraigües). En aquest punt vam prendre la decisió crucial, i encertada, de deixar l'itinerari dels Carros de Foc i prendre el GR11 "tradicional", retallant pels estanys de Colomers i esquivant el refu de Saboredo, en una baixada sostinguda que vam poder córrer tot i la inseguretat del terreny. Prova de la perillositat del terreny, va ser la patacada ronyonil amb sucada de pota del Robocop, intentant creuar una riera, cabirolant de pedra en pedra.

Les vistes del Circ de Colomers i els seus estanys
deuen ser espectaculars.

Finalment, arribàvem al refu de Colomers (2.100m) a les 13:45, després de 3:15h d'arrossegar-nos sota la pluja. Això ja estava fet!!! Estàvem xops, rebentats i destemplats, però un entrepà de truitaka i un kafetako de litre ens posarien les piles que ens faltaven per arribar a la meta. A més a més, en havien dit que el GR11 que portàvem seguint anava a parar directament al Ressec, estalviant-nos temps i desnivell. Pan comío!!!!

El nostre anhel per desempallegar-nos de la roba molla i sentir el tacte càlid d'alguna cosa seca sobre la pell era intens. El Robocop es despullava i escorria la seva indumentària deixant un bassal de dimensions considerables al vestíbul del refugi. El tio anava calat fins a la medul·la!! L'aigua de pluja ocupava l'espai entre cada parell de fibres de la seva roba, llastrant-lo amb un pes equivalent al d'una garrafa de Solán de Cabras. El C3PO l'imitava i després d'enfundar-se unes malles curtes i una samarreta, esperava tremolant l'ansiat kafetazo.

Els cafès van arribar, i els entrepans, i van ser devorats amb falera, mentres observàvem com arribaven al refugi altres excursionistes, es vestien amb robes d'abric immaculadament seques, demanaven cerveses, jugaven a cartes i reien. Reien perquè ells ja havien arribat al seu destí definitiu. Ells no havien de prendre la terrible i èpica decisió d'enfrontar-se als elements i ...

SORTIR A FORA!!

Però quina opció teníem? Estàvem a menys de 3h del nostre objectiu, seguint el GR11, que passa pel Coll de la Ribereta (2.334m). Així doncs, vam recollir les nostres pertinences esteses pel refugi i, apretant la dentadura, vam aguantar la sensació fastigosa de posar-se roba molla i vam emprendre l'última etapa dels Carros de FUCK!!

Els mitjons secs van durar pocs segons en aquest estat, la pluja no parava i l'aigua fluïa pel terreny que trepitjàvem. La pujada a la Ribereta es va fer eterna, tant, que ens feia desconfiar d'estar seguint el camí correcte i, altra vegada, vam recórrer vàries vegades al mapa, que sucumbia finalment a les circumstàncies, reduïnt-se a papilla.

Finalment vam arribar al Pont del Ressec, empapats, cansats, amarats, xops, refredats, rebentats, fastiguejats i adolorits, però sobretot contents i satisfets d'haver arribat al nostre objectiu tot i les adversitats.

Cares de satisfacció al arribar al Pont del Ressec

És veritat que el 2n dia no vam fer el recorregut tal com toca, estalviant-nos potser una hora de caminar, i, si haguéssim anat amb el forfait, hauríem acabat la travessa sense totes les marques dels refugis. També s'ha de tenir en compte que vam caminar més de la meitat del trajecte sota la pluja i que vam sortir del Pont del Ressec enlloc del refugi de Ratera, la qual cosa afegeix 500m de desnivell i 6 km addicionals al traçat.





No sabem si hi tornarem per fer-lo com Déu mana, passant per tots els refugis i gaudint del paisatge, marc incomparable, bla bla bla... Però, de moment, considerem que som mereixedors de poder dir que:

hem fet els Carros de Fuck!!!

Salut manrussos!

P.D.: La gent de Puente de Montañana, encara se'n recorden d'aquella tarda en què, d'una vulgar Kangoo, en van sortir el Robocop i el C3PO i, entre gemecs i grinyols, van superar els 4 metres que els separaven del bar més proper per a fotre's una, més que merescuda, birraka.

Karting Alternativa 2011

Dimecres tot sopant a la Gispert amb motiu del 20è aniversari de la FMA algú va tenir la genial idea d'anar a fer uns Karts el diumenge. La idea va ser molt ben acollida per tothom i l'endemà ja hi havia 15 persones confirmades amb moltes ganes d'olorar benzina.

Dit i fet: diumenge, amb plena ressaca de Festa Major, enfilàvem cap el Park Motor de Castellolí sense temps de fer migdiada i amb la primera baixa abans de començar. Les males llengües deien que s'havia fet les necessitats a sobre abans de començar, tot i que l'excusa de no ser persona podia ser perfectament creïble tractant-se d'un diumenge de Festa Major.

Els 13 participants i dues acompanyants arribaren al circuit de Castellolí amb els nervis a flor de pell i fent travesses de qui podria ser el guanyador del Gran Premi Racing F1. Molt d'orgull estava en joc...

A partir d'aquell moment tothom deixava de tenir amics i les primeres punyalades anaven caient: el tamany craneoencefàlic d'algun dels participants era motiu de mofa entre els seus contrincants en el moment de provar-se el casc.

El Warm-up començava en una pista on s'hi podien fregir ous ferrats. El circuit i els karts eren encara uns desconeguts pels participants que apretaven més del compte el gas i no paraven de fer birolles enmig de la pista o se n'anaven a pasturar. Més d'un va requerir l'ajuda de la direcció de la pista per tornar el cotxe a l'asfalt. El que estava clar és que ningú estava disposat a deixar-se superar per cap dels seus contrincants, i això que només es tractava de la tanda d'entrenaments lliures!!

Menció a part mereix l'Oriol que es va guanyar l'alies de Kamikaze amb tota justícia, birolles, xocs i rodes xirriant van ser la constant en la seva primera presa de contacte amb el Kart.

El Ricard feia la primera mossegada de la tarda i marcava la volta més ràpida en el Warm-up (1:14:424). El Lluc feia la més lenta (1:30:401), veient-se superat per l'Anna (única participant femenina), i quedava clar que aquella no era pas la seva tarda. Els temps encara enren alts i hi havia molt marge per la millora... començava l'hora de la veritat amb la tanda classificatòria, quedar entre els primers era necessari per a tots aquells que volguessin tenir opcions a la victòria en la cursa final.

Després d'uns minuts de descans del tot necessaris els participants tornaven als seus monoplaces amb el circuit més estudiat i mentalitzats per fer la volta més ràpida de totes. Cada cop es sentien més bé al damunt dels karts i els temps marcats en la tanda lliure eren clarament superats. Un cop acabada la tanda els pilots feien palmes per saber els temps que no coneixerien fins el cap d'uns minuts després d'una tensa espera. En Jaume sorprenia i feia la pole (1:12:822) aprofitant-se d'unes voltes en què va poder rodar sol i sense estorbs. De ben aprop el seguien en JR i el sr. Fitó (1:12:843) que es perfilaven com els seus màxims adversaris per emportar-se el triomf final.

Començava el moment més esperat de la tarda. La tensió es respirava damunt d'un asfalt roent i els 13 participants amb el cor en un puny. Ja no hi havia marge per a l'error. El director de la cursa marcava una sortida llançada amb el seu kart i començaven 6 voltes d'infart on tot podia passar. En Jaume sortia amb l'avantatge de no tenir ningú al davant que el tapés, però sense cap referència per seguir. Arribava a la segona curva del circuit (180º a la dreta) i la traçava molt bé tot i haver-hi fet alguna birolla a les tandes d'entrenaments. Els seus rivals, però, el marcaven de ben aprop. A mitja primera volta en JR es precipitava i intentant de col·locar-se primer va tocar el Kart del líder i feia una birolla. Greu error que el va condemnar a les últimes posicions i tirava pel terra la feina feta fins aleshores. En Jaume obria una mica de forat i en Fitó es postulava com el seu màxim adversari en la lluita final.

El líder conduïa còmodament el seu kart i aprofitava per posar més terra pel mig, però en Fitó encara no havia dit l'última paraula i va aprofitar-se del relaxament d'en Jaume i de la seva referència per començar a retallar volta rere volta. S'arribava així a la sisena i última volta amb en Fitó enganxat al cul d'en Jaume després d'haver-li retallat un avantatge considerable amb una conducció al límit de les possibilitats del kart. D'aquesta manera s'arribava a la curva més complicada del circuit i en Jaume, sentint l'alè del Fitó al seu clatell, feia la seva primera errada en la cursa i el Fitó li treia el liderat per primer cop. En Jaume, que ja tenia la victòria molt coll avall, va refer-se ràpidament de l'errada. La curva següent d'esquerres la va traçar molt bé per l'interior guanyant-li altra vegada la posició a en Fitó. I és que aquella tarda era la seva i en Fitó, com en JR, va patir la maledicció d'en Tritó: tothom qui intentava de rebassar-lo acabava llepant l'asfalt. Va ser en una nova curva d'esquerres on en Jaume va entrar amb la posició guanyada i en Fitó en un intent desesperat de superar-lo va tocar amb el seu Kart tot quedant girat a la pista. En Jaume encarava així una última volta triomfant. Tot saludant al públic congregat al Park Motor va rebre el càlid homenatge de l'afició en forma d'aplaudiment. Poc després travessava la línia d'arribada marcant un temps de 9:49:177 treient més de 5 segons al segon classificat. Mentrestant en Fitó es refeia de la birolla però en Ricard se li anava apropant, no va poder ser. En Fitó entrava segon seguit d'en Ricard que portava l'Oriol enganxat al cul.

Menció apart mereix en Christian (Joan) que va marcar la volta més ràpida de la cursa amb un espectacular registre d'1:11:261, seguit de ben aprop per en Fitó 1:11:469. Varen ser els únics de rebassar la barrera psicològica de l'1:12:00.

Per la cua en Lluc millorava molt les voltes dels lliures i seperava l'Adrià i l'Anna que va demostrar el perquè de la menor sinistralitat femenina a les carreteres.

Per finalitzar gran homenatge als tres primers amb podi, cava i diploma per immortalitzar el moment.

Bé companys, fins l'any que ve i disculpeu-me per l'homenatge (només vaig viure la cursa des de la meva posició).

PD: no val anar-se a entrenar d'amagatotis durant l'any sense explicar-ho als contrincants... Que os conozco.

Títol by Ricard P.

Fotos gentilesa de Laura T.