dilluns, 13 de juny del 2011

Els Collons del Senyor Montesa


Va doncs, posats a explicar anècdotes macabres, jo m'hi apunto!

(La següent història és una dramatització basada en fets reals.)

Era una matí ben normal a la feina. Ja devien ser cap allà les 11 del matí quan, de sobte sona el timbre. Baixo a obrir i em surt un home d'uns 70 anys, cabells blancs (bigoti també blanc), traje de pana (no gaire amic de les tintoreries), ulleres d'aquelles grogues i palillo ja marronós a la boca. Abans que jo pogués dir res em diu:

- Eztà il zinyó Irnist?
- Ein? - dic jo

- Que zi iztá el zinyó Irnist?!
- Ah! que si está el señor Ernest! (el jef
e)
- Dili que zi puede bajá, que le requié il zinyó Montesa.
- Tranquilo, suba conmigo que el señor Ernest está arriba
.

Resulta que el senyor Montesa feia vora any i mig va fer instal·lar una planta solar a casa seva, a un poblet vora Almeria. I quan com cada matí havia anat a comprovar si el comptador de la instal·lació seguia girant, es va adonar s'havia espatllat l'ondulador (l'ondulador és un aparell elèctric que forma part de les instal·lacions solars, és com una nevera grossa que pot pesar com 900 kg). Això no es podia permitir, ja que cada dia que la instal·lació restava parada l'home perdia una quantitat de pènpims important. Com que el senyor Montesa era de tot menys tonto, va aprofitar la seva condició de jubilat per anar directament a fer una visita a l'empresa que li havia subministrat l'aparatu, nosaltres. Es més, amb un parell de pebrots, va decidir encabir l'ondulador a la seva Bat-furgo, un vehicle semblant al de la imatge... (torno a recordar que l'ondulador és com una nevera de les grosses que pesa uns 900 kg!).

En teoria aquets aparells no es poden tombar. Però el senyor Montesa, un cop més va fer gala del seu parell de pilotes, i veient que no hi havia altra manera de fer-lo entrar a la Bat-furgo, el va tombar. Això sí, va comptar amb la inestimable ajuda de quatre dels seus fornits fills. D'aquesta manera, con el pajaro en el nido, va emprendre el seu viatge Almeria-Manresa.

Quan l'home ens va explicar que duia l'inversor tombat a la Bat-furgo no ens l’acabàvem de creure, però de seguida vam comprovar que era veritat. Per treure l'inversor de la furgo no vam tenir problemes, ja que ho vam poder fer amb un petit elevador que tenim. Però per posar l'inversor dret, ens les vam veure canutíssimes. Encara no se com, amb l'ajuda de l'elevador el vam aconseguir aixecar. Però del cop que li vam fer en posar-lo dret, ens vam carregar l'estructura exterior. Un drama, perquè això volia dir que no podríem fer servir l'elevador per tornar-lo a tombar.

Després d'una dura i sobretot desagradable tasca de reparació de l'inversor (l'home el tenia instal·lat a un galliner, i hi vam trobar des de restes de rata carbonitzada fins a trossos de sargantana...), ens disposàvem sense saber-ho a emprendre la més difícil de totes: inserir-lo de nou a la Bat-furgo. Però com?
Doncs va ser en aquell moment quan el senyor Montesa va tornar a posar els seu parell de formosos collons a sobre la taula i va dir:

- Izo no peza ná! Nozotro lo tumbamó entre tré!
- Pero señor Montesa, este aparato pesa 900 kg...- vaig contestar fent gala del meu caràcter prudent...- no seria mejor encargar un transporte? Tampoco le saldría tan caro...
- Pero qui dize niño, izo no peza ná! Ezta gente de ciudá eztai entumecío! Venga hombre, que mañá tié que zta la fotovortaica in marcha! Vamo qui
zomo quatro! Pero que zuz paza! Que no peza ná!

La vehemència de les seves paraules va emboirar les nostres ments i ens va convèncer de que podíem fer-ho! Així doncs, el personal següent es disposava a tombar una màquina de 900kg:

  • un ancià andalús amb un parell d'ous ben posats, però ancià igualment.
  • un home apunt d'arribar a la seixantena que l'últim esforç físic amb cara i ulls el va fer l'any 1992, quan va fer un dels relleus de l’entorxa olímpica.
  • en Julià, únic company de feina juntament amb el jefe. 45 anys, esportista amateur retirat, que encara surt a pujar alguna muntanya quan els seus fills el deixen...
  • un servidor, 30 anys. Per edat, el que hauria de donar el callo... la realitat però, és que de les capacitats físiques, la força és clarament el seu punt dèbil.


Per dur a terme l'operació es van disposar de la següent manera: a la part de darrere, empenyent amb el toro, el jefe (digues-li tonto). A la part del davant, per aguantar, a una banda en Julià, a l'altre jo i al mig, amb el seu parell de picarols ben enllustrats, el senyor Montesa. L'Ernest va començar a empènyer, i tot semblava anar bé. Anàvem aguantant fins que a una certa inclinació, el pes de l'aparell va fer accelerar el procés. Les següents accions van passar en qüestió de segons. Primer em va semblar l’hauríem de deixar anar (cosa que comportaria de ven segur que l'aparell acabés de petar). Ho vaig estar apunt de fer, però el senyor Montesa, inconscient on els hi hagi, va decidir impedir-ho situant-se a sota. Aquell ancià trillat pretenia aguantar des de sota l'aparell de 900 kg. Evidentment l'aparell anava caient amb l'home sota. Va acabar relliscant, i va quedar ESTIRAT ven be a SOTA de l'aparell... L'Ernest va córrer a ajudar-nos... i jo cridava:
-Salga de aquí debajo!!! Salga de aquí debajo!!!

CONTINUARÀ... Potser que e
m posi a estudiar una mica...

3 comentaris:

Ciscu ha dit...

Quin intringulis!!! Volem la 2a part!! A prendre pel cul els exàmens!!!

marc ha dit...

Vull donar-vos les meves sinceres felicitacions per aquestes últimes entrades!! Sí senyor, tritó, porquinot i malayalam presidentes!
Aquest gir inesperat que heu donat al blog és una mina!!
He passat una bona estona llegint-vos!

marc ha dit...

Ah per cert! malayalam volem la segona part ja!