Els Collons del Senyor Montesa II

El senyor Montesa es devia veure perdut. Potser fins i tot va experimentar una EPM (experiència propera a la mort que en diuen... allò del túnel i tal). La qüestió és que a l’últim segon, mentre jo cridava (-Por dios, salga de debajo!! Por dios!!), el senyor Montesa va fer un últim espernec. Aferrant-se a la vida, i apel·lant un cop més al seu parell de cataplins, es va girar i va sortir raptant amb l’agilitat i la rapidesa d’un gat mesquer. Mig segon després vam deixar anar l’aparell. Quin drama. L’ancià va quedar assegut a terre uns metres més enllà, sense dir res. Els tres que aguantàvem l’ondulador vam tenir reaccions ven diferents:

• L’Ernest va aixecar el cap, i va dir: -Vaig a dalt que he de contestar uns mails. I el molt covarde de la pradera va marxar com si allò no anés amb ell.

• En Julià es va quedar quiet, amb la mirada perduda i sense dir res.

• Jo, encara no se ven bé perque, vaig explotar d’ira i vaig seguir cridant

-Se ha hecho daño!? Se ha hecho daño!? Està bien?! Està ben?!!??!!
-Zi zi! Ihtoi bieng! – em va contestar tot tocant-se el genoll. Jo estava en estat de sobre-excitació, i no podia pensar amb claredat. Fins que vaig observar que en Julià en realitat no tenia la mirada perduda, sinó que tenia els ulls clavats al genoll del senyor Montesa. L’home tenia la ròtula desplaçada fins a mig quàdriceps, i la masegava per tornar-la a posar a lloc.
Lluny de tranquil·litzar-me, vaig seguir cridant:
-Voy a llamar una ambulancia! Voy a llamar una ambulancia!
-No aze farta!- Va contestar l’ancià amb convicció. I fent dringar un cop més el so dels seus envejables cascavells, abans que el poguéssim ajudar es va intentar aixecar. Però com que no podia doblegar la cama, es va desequilibrar i va rodolar d’esquena per terre. En Julià va decidir que ja n’hi havia prou, i també es va posar a cridar:
- Pero señor!! Se ha vuelto loco!! No se mueva!! Adrià, truca una ambulància collons!!

- Que le ha pasado señor?- va demanar l’ambulancieru tot just baixar del vehicle.
- Na, vajando di la fregoneta, no zi como mi he reb·balao i mi he caío- va respondre el molt gat vell. Quan l’infermer va veure que s’intentava recol·locar la ròtula, es va posar les mans al cap i va xisclar: - No se toque!! Pero que hace!?- El que no sabia és que feia ven bé mitja hora que provava de posar-la a lloc, tanta estona com va trigar a arribar l'ambulància.
Quan ja van tenir el senyor Montessa immobilitzat i col·locat a la cmailla, l’ambulancieru va venir i mirant-me de fit a fit em va dir:
-Aquest home els té molt ben posats. Qualsevol de nosaltres al seu lloc estaria plorant com ho feia Lauren Bacall a ‘La pícara soltera’.

L’endemà al matí, en arribar a la feina, hi havia un cotxe semblant a aquest aparcat davant la porta...


El vidre tintat del seient de l’acompanyant va començar a baixar. De mica en mica anava apareixent la cara del senyor Montesa. El seu somriure sorneguer em va permetre albirar un parell de molars d’or. De cop, va ajuntar les seves mans davant la seva boca, en un gest que inequívocament feia pensar en Don Vito Corleone. Era la viva imatge d’un Marlon Brando nascut a Cardenete. Reconec que aquí em vaig acollonir un pèl. A més, calia sumar-hi que els altres seients del cotxe eren ocupats pels seus fornits fills. Ara entenia perquè havien pogut tombar l’inversor entre tres... Jo ja m’imaginava empalat a la plaça major de Cardenete i començava a tenir el cul apretadíssim, quan de sobte l’ancià va saltar:
-Niño! Ti ep·pantahte ajer, eh?! Jajaja!! Mi queriang operá pero li eh disho qui no! Jajaja!!- era un inconscient, i n’estava orgullós.
-Hi yamao a mi hijo, i ya han cargao il onduladó. Hoy po la tarde la fotovortica ihtará in funcionameiento!! Ki ti parece!?

I fins aquí la història del senyor Montessa, l’ancià que tenia els testicles com globus aerostàtics.