Finalment m'he disposat a escriure la crònica de la darrera etapa dels
CDF, que, tot i que sembli impossible, va ser encara més dura que l'anterior. Sobretot
psicològicament.
Som'hi doncs:
Ens vam despertar a les 6:30 del matí,
lleugerament revifats però amb el cos adolorit i amb molta incertesa sobre el què ens esperava. Pensàvem que
teníem vàries opcions a escollir en funció de com es
ressolessin les dues incògnites que ens
condicionaven:
- El temps
- Les rampes als bessons del
RobocopMentre ens
enxufàvem el primer xute de
cafeïna del dia vam decidir l'estratègia: faríem la 1a etapa fins al
refu Ernest
Mallafré (1885 m) (una etapa d'unes 3 h de
bastanta tralla) i en funció del
comportament del temps i les rampes decidiríem si seguir, o abandonar i baixar a Espot a arranjar un transport per a tornar al cotxe. Si finalment tiràvem endavant, esperàvem ser al cotxe entre les 17h i les 18h.
Al començar a caminar queia sobre nostre un lleuger plugim, els músculs
estaven freds i encarcarats, el tendó
d'Aquiles del
Ciscu (d'aquí en endavant C3
PO) avisava i els bessons del
Robocop semblava que estaven sota control.
Vam decidir seguir la variant del coll de la
Valleta Seca (2.724m) ja que és un pèl més curta i estalvia de desfer un
tros del dia anterior. Va resultar ser un camí bastant mal marcat, o almenys així ens ho va semblar entremig de la boira pixanera que ens envoltava, i en molts trams en perdíem la traça, la qual cosa ens obligava a caminar per l'herba molla. Al cap de 5 minuts muntanya amunt, gaudíem de la sensació de l'aigua brollant pels costats de les nostres bambes amb cada trepitjada. Quin plaer!
Amb la poca visibilitat existent ens costava orientar-nos, els cims més propers (com el de
Monestero) no es divisaven i els camins marcats amb fites es creuaven, obligant-nos a parar i a
recórrer al mapa moltes vegades. Finalment vam arribar a un coll que suposàvem que era el de la
Valleta Seca, però no hi havia cap fita que ens ho confirmés, a més a més, per la banda on se suposava que havíem de baixar hi havia una "platja penjada", un precipici de sorra pel qual s'intuïa un descens possible, però temerari. Vam decidir resseguir la carena de la muntanya esperant trobar, en algun lloc proper, una fita
confirmatòria i un camí més practicable. La fita va aparèixer, però el camí de descens no va resultar més practicable.
Imatge que no vam veure dels Encantats des del coll de la Valleta Seca
Després d'una baixada angoixant amb un pendent molt pronunciat de sorra i pedra solta (a 2.700m, a les 8 del matí i plovent), vam trobar el camí d'ascens als Encantats i el vam resseguir de baixada, arribant
empapats i malhumorats al EM a les 10h, disposats a aclarir el nostre destí.
Després d'una xerrada amb el guarda del
refu, l'alternativa a base de
cagarrines i transport públic s'esvaïa: hi havia un "Autobús del Parc" que podíem agafar per anar fins el Pont del Ressec, però el proper sortia a les 19h (massa tard) i si agafàvem un taxi des d'Espot, ens sortiria per un ull de la cara. La
meteo deia que el temps milloraria a la tarda (una merda!!), que seria com el dia abans (i uns collons!!), el bessons del
Robocop aguantaven i el C3
PO es veia amb ànims de continuar. Però si ja havíem fet el
troç més dur del dia!!!
Som'hi!!!!
La progressió fins al
refu d'Amitges (2310m) va ser bufar i fer ampolles. Al cap de 45min li passàvem per davant sense parar en direcció al Port de Ratera (2.543m). Ens trobàvem
relativament bé i ens permetíem el "luxe" de
córrer en els trams plans o de lleugera baixada, tot i la
meteorologia persistentment adversa.
Al arribar al port, la pluja
s'intensificava i el vent ens fuetejava
incrementant la sensació de fred. Els cabells molls del
Robocop, regalimaven i es
transparentaven enganxats a la paret del seu paravent de 13€ (Lògicament, si un paravent parés l'aigua, es diria paraigües). En aquest punt vam prendre la decisió crucial, i encertada, de deixar l'itinerari dels Carros de Foc i prendre el
GR11 "tradicional", retallant pels estanys de Colomers i esquivant el
refu de
Saboredo, en una baixada sostinguda que vam poder córrer tot i la inseguretat del terreny. Prova de la
perillositat del terreny, va ser la patacada
ronyonil amb sucada de pota del
Robocop, intentant creuar una riera,
cabirolant de pedra en pedra.
Les vistes del Circ de Colomers i els seus estanys
deuen ser espectaculars.
Finalment, arribàvem al
refu de Colomers (2.100m) a les 13:45, després de 3:15h d'arrossegar-nos sota la pluja. Això ja estava fet!!! Estàvem xops, rebentats i
destemplats, però un entrepà de
truitaka i un
kafetako de litre ens posarien les piles que ens faltaven per arribar a la meta. A més a més, en havien dit que el
GR11 que portàvem seguint anava a parar directament al Ressec, estalviant-nos temps i desnivell.
Pan comío!!!!
El nostre anhel per
desempallegar-nos de la roba molla i sentir el tacte càlid d'alguna cosa seca sobre la pell era intens. El
Robocop es despullava i escorria la seva
indumentària deixant un bassal de dimensions
considerables al vestíbul del refugi. El
tio anava calat fins a la medul·la!! L'aigua de pluja ocupava l'espai entre cada parell de fibres de la seva roba, llastrant-lo amb un pes equivalent al d'una garrafa de
Solán de
Cabras. El C3
PO l'imitava i després d'enfundar-se unes malles curtes i una samarreta, esperava tremolant
l'ansiat kafetazo.
Els cafès van arribar, i els entrepans, i van ser devorats amb
falera,
mentres observàvem com arribaven al refugi altres
excursionistes, es vestien amb robes d'abric
immaculadament seques, demanaven cerveses, jugaven a cartes i reien. Reien perquè ells ja havien arribat al seu destí definitiu. Ells no havien de prendre la terrible i èpica decisió d'enfrontar-se als elements i ...
SORTIR A FORA!!Però quina opció teníem? Estàvem a menys de 3h del nostre objectiu, seguint el
GR11, que passa pel Coll de la
Ribereta (2.334m). Així doncs, vam recollir les nostres pertinences esteses pel refugi i,
apretant la dentadura, vam aguantar la sensació fastigosa de posar-se roba molla i vam emprendre l'última etapa dels Carros de
FUCK!!
Els mitjons secs van durar pocs segons en aquest estat, la pluja no parava i l'aigua
fluïa pel terreny que trepitjàvem. La pujada a la
Ribereta es va fer eterna, tant, que ens feia desconfiar d'estar seguint el camí correcte i, altra vegada, vam recórrer vàries vegades al mapa, que sucumbia finalment a les
circumstàncies,
reduïnt-se a
papilla.
Finalment vam arribar al Pont del Ressec,
empapats, cansats, amarats, xops, refredats, rebentats, fastiguejats i adolorits, però sobretot contents i satisfets d'haver arribat al nostre objectiu tot i les adversitats.
Cares de satisfacció al arribar al Pont del Ressec
És veritat que el 2n dia no vam fer el recorregut tal com toca, estalviant-nos potser una hora de caminar, i, si haguéssim anat amb el
forfait, hauríem acabat la travessa sense totes les marques dels refugis. També s'ha de tenir en compte que vam caminar més de la meitat del trajecte sota la pluja i que vam sortir del Pont del Ressec enlloc del refugi de Ratera, la qual cosa afegeix 500m de desnivell i 6 km addicionals al traçat.
No sabem si hi tornarem per fer-lo com Déu mana, passant per tots els refugis i gaudint del paisatge, marc
incomparable, bla bla bla... Però, de moment, considerem que som mereixedors de poder dir que:
hem fet els Carros de Fuck!!!
Salut
manrussos!
P.D.: La gent de
Puente de
Montañana, encara se'n recorden d'aquella tarda en què, d'una vulgar
Kangoo, en van sortir el
Robocop i el C3
PO i, entre gemecs i grinyols, van superar els 4 metres que els separaven del bar més proper per a fotre's una, més que merescuda,
birraka.
