Pels camins del Bages - I

Hola manrussos!

Aquest cap de setmana hem fet la primera de, espero, moltes sortides destructives explorant la nostra comarca.

Al principi, la idea era fer una sortida de 14 km per muntanya o 20 en pla, però la cosa ràpidament es va animar. El Sr Farreti apelava a la bellesa del Montcogul per incitar-nos a pujar-lo, el Ciscu dirigia la seva obstinació als llocs de sortida i arribada (sortida de casa seva i, el més important, arribada al restaurant Racó del Pou de Calders) i el Lucati assentia submisament a totes les propostes. En definitiva, la cosa es va complicar una mica i finalment van ser 23km amb 760m de desnivell.

Em sembla que si us descarregeu la imatge es veu bastant millor.

El recorregut va ser prou maco tenint en compte que vam passar pel costat de la muntanya de runam salí de Sallent (espectacular) i per sota l'eix del llobregat i el transversal, vam rodejar un magatzem de vigues a l'aire lliure i vam culminar el trajecte amb 2km pels horts de la riera d'Artés. Preciós!!!

Al arribar a Calders, el Serrat gairebé no es reconeixia i la muntanya de runam salí es veia a la llunyania. Déu n'hi do quina pallissa!!! Però l'esforç havia valgut la pena, després de la combustió de calories, ja no ens havíem de sentir malament per fer un vermutaco, un entrecot o uns peus de porc amb cargols. Que n'aprenguin!!

I res més, fins a la pròxima, manrussos!!


P.D.: Després d'aquesta sortida, farem una instància a l'Institut d'Estudis Catalans perquè normalitzi el verb "falsllanejar".

Raul el Rude

Hola manrussos!!

Aquest any el senyor cagatió ha decidit cagar-me un llibre que, de fet ja em devia des de Sant Jordi. De fet, tampoc es tracta ben bé d'un llibre, sinó d'un còmic (el tronc en qüestió, tot i tenir cara de gilipolles, és més llest del què sembla i sap que últimament no sóc molt amant de la lectura).

El còmic en qüestió és un recopilatori d'historietes de RAUL EL RUDE publicades a El Víbora fa uns quants anyets.

Una de les peculiaritats d'aquest còmic és que l'autor és el manresà Pep Pérez (reputat barriantiquista) i narra les peripècies (bàsicament amb les drogues i amb les dones) del seu protagonista, el Raul el Rude. Aquesta historieta es va editar fins a l'any 2000, moment en què el Pep va deixar el còmic per a provar altres disciplines artístiques.

Com a manresà que sóc (i ex-barriantiquista), no puc negar que un dels encants més grans del llibre són les referències al Barri Antic manresà, així com a molts dels persunajillus que vam tenir el plaer de conèixer (ni que fos de vista) durant els anys que vam passar a cavall entre el Txani i el Camarón.

En una de les historietes,
el Raul el Rude disputa un partit benèfic
amb l'equip del Barri Antic, entrenat pel Juanca.

Aquesta no és, però, la seva única gràcia. Es tracta d'un còmic costumista, sense un gran argument i que no farà saltar llàgrimes de tant riure, però amb el que s'hi sentiran identificats tots aquells que algun dia han fet el tonto amb les drogues dures. A més a més, es tracta d'un còmic brutalment ben dibuixat, amb una traçada molt neta i un gran detallisme.

En definitiva, pel meu parer, es tracta d'un còmic molt superior al que produeixen setmanalment alguns dinosaures del sector, que omplen dues pàgines setmanals de revistes de gran tirada amb la mateixa merda de dibuixos i arguments des de fa 30 anys.

I per això, des d'aquest humil bloc demano:

Pep, torna al còmic!!!

(i ajuda'ns a desempallegar-nos de Nebredas, Azagras, Kims i altres fístules)

Salut manrussos!!

Noves manrusses!
El passat dissabte un grup de manrussos ens vam posar el "traje" cultural, i vam anar a fer una excursioneta per la capital. El programa era:
Matí : visita al CCCB a veure l'exposició del World Photo Press.
Tarda: Al Poliorama El Mètode Grönholm.
Vespre: Espanyol-Barça

Com sempre que ens reunim els manrussos per fer algun planning, algun contratemps ha d'aparèixer. Doncs sí, aquest cop també! Tot just quan ens disposàvem a comprar les entrades per a l'exposició de fotos, ens diu el noi que fa tres setmanes que es va acabar. Que actualment està a Tel Aviv. Petit error de grup que vam assumir amb humor i bona cara. Llavors vam entrar a veure una exposició de laberints, que si més no va resultar curiosa.

Un cop fora del museu, dinaret de menú i cap al Poliorama, on ens vam trobar amb el Lluc que venia d'un dia estressant (el dia abans li van rebentar el vidre del cotxe i li van robar objectes varis). Ull a Barcelona!

A les sis i poc ja estàvem asseguts a les butaques a punt de gaudir d'una bona obra de teatre. El mètode ens va agradar força, i vam coincidir que són uns actorassos! Personalment el "fede" del cor de la ciutat potser és el més fluix.
Al acabar, a corre cuita a buscar un bareto per veure el partit. Vam trobar-ne un de puta mare, vam poder seure i en Jaume ben a prop de la TV. La resta ja la sabeu, una altra maneta a l'etern rival conciutadà!

Ah! i a l'endemà en Ciscu, Adri, Lluc i un present, vam desafiar les baixes temperatures de Navarcles i vam córrer la Bell Race que organitzava el Vèrtic. Els resultats prou bons, tot i que la forma col·lectica se'ns dubte que és millorable.

Fins a la propera!

Quedar-se tancat

El dijous passat vaig viure una d'aquelles experiències que es podria considerar, com a mínim, de traumàtica. És per això que la comparteixo amb tots vosaltres. Amb la voluntat d'aconseguir de foragitar-la del meu esperit i que en el moment menys pensat no pugui tornar a fer acte de presència en la meva persona.
Tot va començar amb la pensada de sortir a fer una cerveseta en dijous, un costum que ha anat minvant últimament i que em va venir de gust recuperar tot desafiant el meu depertador que sona a les 5.30h. de la matinada. Vaig trucar el Marc Ribes i va passar per casa meva pels volts de les 23.15h., com que encara no havia vist mai el piset li vaig ensenyar, tot ufanós, el mau cau amb les seves espectaculars parets de pedra vista. Quin gran error!!! vaig trencar amb la rutina habitual i com que només haviem d'estar 2 minutets al pis vaig deixar la porta oberta amb les claus posades al pany per la part de dins. Amb la xarrera vam sortir decidits i pam, porta tancada , claus a dins i al meu tren només li faltaven 6 hores i 15 minuts per sortir de l'estació de Viladordis. Un gran calfred va recòrrer tota la meva espinada des del crani fins els galindons... estava perdut... quina putada més enorme. Res de cervesa i el pobre Marc acompanyant-me amb la seva Transporter cap a Santpedor a buscar unes claus de reserva que al cap de mitja hora vaig comprovar que no servien de res perquè el pany estava bloquejat (és el que passa quan et deixes les claus posades). Segon viatge cap a Santpedor, resignat ja a no poder dormir al meu catre aquella nit. L'endemà lleva't després de dormir poques hores i a sobre el meu pare em va haver d'acompanyar a buscar el tren.
Des de la feina vaig poder contactar amb el serraller més car de Manresa que, si venia a la mateixa tarda, m'havia de cobrar 50 europeus extres d'urgència. Per sort amb la radiografia va obrir la porta a la segona i no vaig haver de posar un pany nou, bufff. Això sí 119 eurets van volar amb un instant del meu compte corrent.
Això que diuen alguns savis és ben cert, hi ha tantes coses en aquesta vida que no sabem valorar perquè dia rera dia les tenim al nostre abast, però ai com les trobem a faltar el dia que ens manquen. Prometo que a partir d'ara, cada cop que arribi al davant de la porta de casa meva, seré la persona més feliç del món per portar les claus al damunt i no haver-les deixat posades al pany per la part de dins.

Benvolguts amics, gràcies per escoltar-me!!! Crec que ara ja em sento millor.

Sonny Rollins a l'Auditori

Aquest dimecres, "juntament" amb l'Anna, vam assistir al concert que l'octogenari Sonny Rollins va fer a l'Auditori en el marc del 42è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Va ser el concert inaugural del festival que, de mans del seu director, va fer entrega de la medalla d'or del festival a aquest increïble saxofonista americà que l'any 1966 ja va tocar a la primera edició d'aquest esdeveniment.
Pels qui el nom de Sonny Rollins no us diu res només comentar-vos que és un dels grans del Jazz de tots els temps i una autèntica llegenda viva d'aquest gènere musical, doncs acaba de fer 80 anys i gran part dels músics de la seva generació ja han mort o bé s'han retirat dels escenaris.
L'autor de temes com St. Thomas o Don't Stop the Carnival va fer el primer dels concerts de la seva gira europea a la capital catalana, una gira que és la celebració del seu vuitantè aniversari. Tot i la seva avançada edat, i anar molt coix d'una cama, quan s'enfila a l'escenari amb la seva camisa vermella, cabells i barba blanca i unes ulleres de sol fa vibrar de valent el públic amb el seu inseparable saxo tenor.
Tot i el preu de les entrades vaig sortir molt satisfet de l'actuació conscient que havia aprofitat l'última oportunitat de veure en directe aquest músic genial.

Aquest cop l'Anna si que va poder venir el concert i no va caldre fer un sorteig de la segona entrada, però digue'm que també la vaig liar una mica aquesta vegada: he començat l'article amb un juntament entre cometes que ara us explicaré. Quan vaig treure les entrades per internet, poc després de l'operació, en comptes de comprar les dues alhora les vaig comprar d'una amb una perquè sinó no m'acceptava el descompte del tresC. Però quan vaig anar a comprar la segona resulta que el seient del costat ja estava comprat (i només havien passat 2 minuts). Vaig comprar la segona entrada pensant-me que era tres files més enrere que la primer, però no, va resultar ser dos pisos més amunt de la primera!!!. Per tant, l'entrada del costat molt possiblement seguia estant lliure, el que passa és que en comptes de seleccionar el primer pis vaig anar a l'amfiteatre jejeje. Però que consti que el croquis dels espais del teatre estava fet amb el cul.
Això, però, només us ho explico a vosaltres eh!!
(El títol enllaça amb un video del mestre).

Cap de setmana al Port del Comte

Com ja sabeu, el passat cap de setmana estava programat una sortideta boletaire al Port del Comte! Doncs la Marina Rojo s'ho curra i ens va muntar uns dies de puta mare.
Alguns anaven, altres tornaven, ara vinc ara no, i al final una bona tropa vam estar gaudint d'una caseta de fusta que fot sommiar!!!
L'exepdició núm.1. va partir dissabte pel matí a la caça del bolet perdut! I déu ni dó el què van trobar: milions de camagrocs, alguns rovellons, llanegues poques i comptats becs de perdiu. Quan aquí el mendas, hores després va fer acte de presència, se li va oferir una truita de camagrocs que ben a gust la vam engolir. I això que en comptes de truita podriem dir que va resultar sent bolets amb una mica d'ou jeje en Ciscu ho va salvar prou bé. Mentres, l'Alba li fotia canya la foc donant-li vida per tal de fer unes patates al caliu caliu del foc. D'altres restàvem ageguts al sofà per a què aquest no es refredés...(recordeu-me que si surto, vagi a dormir abans de les 6 del matí ). Amb tot això, i ja amb la nit caiguda, el fred ens garantía el patiment a l'exterior, mentre el Lluc escalfava la barbacoa a ritme de secador, què rústic! I els demés doncs cap aquí i cap allà, vinet amunt vinet avall. Després de sopar, jocs, tertúlia i a dormir que a l'endemà sortia l'expedició núm.2. Diumenge vora les 11 marxàvem ja per camins solsonins en busca del preuat bolet. L'amic fred es comportava, però el cistell no s'omplia. Al final, cop de sort i rovellonada al cantuu i un bon grapat de fredolics trobats in extremis per a en Ciscu. (jo encara penso que els portava amagats a l'escrot i que éren comprats del dia anterior...)

Al tornar a Manresa vam repartir-nos la troballa dels dos dies, i farts de bolets vam tornar a la rutina dels dilluns, dimarts...i ep! ja som divendres i dilluns és festa!

Bona castanyada tingueu! Halloween no cal...






I ojuuuu a la mímica... tortuga i metamorfosi!!! I anàvem ben serens!

Els 10 millors salts

Hola manrussos,

Degut a l'alta densitat de la meva agenda, últimament no tinc temps per deleitar-vos amb la meva prosa recargolinada. Sí que he trobat un moment però, per a penjar aquest video que va aparèixer com un bolet mentres buscava alegrement "Mortal balconing" al YouTube.



Es pot discutir si hi falta aquell salt o aquell altre o si aquest hauria d'anar abans que aquell. Però és indiscutible que tots els protagonistes del video tenen uns pebrots de tamany juràssic. I encara es pot discutir menys que al tiu del número 1 (el sr Joseph Kittinger; vegeu la seva bibliografia) directament li faltava un bon tros de cervell.

Salut manrussos!!