Al dia següent ens vam llevar a les 5:30 (és a dir, després de "dormir" 2h i mitja), vam menjar una mica, ens vam organitzar els trastos i vam sortir alegrement a les 6:00 per a afrontar els 34 km de longitud i 3.500m aprox. de desnivell positiu de la primera etapa. L'objectiu: ser a les 17h al refu J.M. Blanc per fer la birra, uns jocs de taula i viure l'ambient muntanyero.
La primera rampa des del Pont del Ressec al refugi de la Restanca (4km i 500m de desnivell positiu), va ser un despertar brusc per a les cames i ens feia intuïr el patiment que ens esperava. Arribàvem amarats de suor al cap de 45 min aprox i, a la porta del refugi, el Marc va esbufegar el pròleg d'un dia agònic:
-Com m'he cansat!! Et veig bé tio!!! Jo estic xop i tu no!!!
De tota manera, no hi havia motius per al pessimisme, acabàvem de començar i les cames estaven endormiscades i, tot i la lleugera pluja, el clima era bastant idoni. Ens vam fotre un cafetazo i a les 7h sortíem sota un lleu plovisqueig cap al Ventosa i Calvell!! (5,5 km i 500m de desnivell, previsió 1:30h, segons la guia: 2:30-3h).
Vam començar la pujada a fondo, avançant els grups de gent que sortien a aquella hora del refugi. El Marc, una mica endarrerit, patia com un cabrit al forn i reventava, al cap de 20 minuts víctima d'una rampa als bessons. Vinga nanu que només queden 10 hores!!!
Al final 2:30h fins al Ventosa i Calvell,... a aquest ritme arribàvem al refugi a les dotze de la nit.
El Capitán Patapalo va veure clar el què necessitava: unes llesques amb fuet i una Coca-Cola per fer base, i el més important, el 1r Ibuprofeno del dia!!!! Amb aquest panorama vam sortir a ,les 10h a afrontar la considerada com l'etapa més dura dels CDF, la pujada al Coll del Contraix i baixada fins al refu de Estany Llong (8,3 km i 800 m de desnivell per terreny tècnic, previsió inicial: 2:30-3h, segons la guia: 5:30h).
Pujada de rocs cap al Coll de Contraix
Agulles de Delluí
L'optimisme era contingut, perquè a dures penes havíem traspassat la meitat del recorregut, i la següent etapa, fins al refugi de Colomina, també era de les dures (10,7km i 1000m de desnivell, per un terreny menys tècnic, previsió inicial: 2:30h, segons la guia: 5:00h).
Fins al coll vam anar prou bé, a la pujada el Marc tirava de quadriceps i així no es ressentia de les rampes, anàvem retallant considerablement els temps marcats pel indicadors i, inclús, per les nostres previsions i podíem contemplar a la llunyania el Coll del Contraix i el camí que havíem fet per baixar-lo.
A partir d'aquí va començar l'anomenat "Via Crucis del Rocobop". El camí del coll fins al refugi de Colomina era llarg, de baixada suau amb gespeta. Un terreny perfecte per a córrer,...
... però fatídic per al Robocop!!!
Els minuts passaven inexhorablement i el Marc lluitava per baixar tant ràpid com podia, amb les dues cames completament rígides... començava a perillar el sopar!!!
Havíem de ser al refugi de J.M. Blanc abans de les 19h, eren les 16h, encara no havíem arribat a Colomina i, d'aquest al J.M. Blanc hi havia, segons la guia, 3:30h (6,5km i 500m). A més a més, el Robocop s'havia d'alimentar, sinó podria fotre una rebentada antològica. Anàvem al límit.
Vam arribar a Colomina a les 16:30 aprox, un entrepà de pernil i una llauna i trucada al J.M. Blanc per informar del nostre més que possible retard. La resposta va ser:
- Com a molt a les 19:30h, sinó, es queden sense sopar!!!
Aquelles paraules van sonar a amenaça de mort.
L'adrenalina segregada davant del pànic a quedar-se sense sopar, va fer ressucitar el Marc que va tibar com un bou a les pujades i va suportar estòicament el patiment a les baixades, arribant al refu de J.M. Blanc a les 19:05, a temps fer fotre una merescuda birraka després de 12 hores caminant amb rampes a les cames (Jo crec que és Record Guinness).
Imatge ansiada del refu J.M. Blanc
Soparet ben acompanyats de dues colles de Pamploniques, estiraments i al llitet, que l'endemà ens quedava si fa o no fot el mateix.
O no....
Salut manrussos!!
4 comentaris:
Booooona!! bravo Ciscu, gran crònica i gran muntatge de suport visual!
Estava convençut que aquesta crònica era per tu! He reviscut moments de patiment :) Increïble! El més fort de tot és que ara la tornaria a fer!!
Gora Carros de fuck!
Si nanu, és ben curiós que amb el què vam patir encara tinguem ganes de tornar-hi.
El Gran Koala ens il·lumina!!!
Ostres, el que més em fa patir són aquests àpats tant lamentables que feu. Se'm regira l'estòmac només de pensar-hi
Ei Jaume no, un deliciós gel dens que et deixa la boca ben enganxosa és d'allò més bo!! de veritat jeje
Publica un comentari a l'entrada