Com ja vaig deixar palès en una anterior crònica (Intent fallit) fa uns quants mesos que tinc ganes d'anar a fer la ferrata Regina de Peramola (a Oliana). La intenció era fer-la com més aviat millor un dia entre setmana, però degut a la llargada de la ferrata i l'estona de viatge fins a Oliana, vam decidir canviar d'objectiu i atacar la ferrata Teresina (a Montserrat).
S'arriba a peu de ferrata pujant per la canal de Sant Jeroni fins a l'esperò que la separa en dos i llavors es segueix uns cent metres per la canal dreta (Canal del Mejillón?) fins a arribar a la primera cadena. El recorregut transcorre en ziga zaga per la paret de Santa Cecilia que toca a la canal fins a arribar a una agulla petita situada a l'aresta. En aquest punt la ferrata canvia a la paret oest i el seu camí transcorre per una franja de vegetació que resegueix l'aresta per sota fins a arribar a una xemeneia que ens porta fins al mirador de Sant Jeroni.
És una ferrata que no té cap tros molt aeri però ofereix vistes fantàstiques al llarg de tot el seu recorregut. Es tracta també d'un itinerari relativament exigent que completa un desnivell positiu de 600 metres aproximadament.
A 3 quarts de 5 començàvem a caminar des de Santa Cecilia, i al cap de 25 minuts ens trobàvem a peu de ferrata. Després de superar els primers trams de cadena vam arribar a la passarel·la de pedra, segurament el tros més aeri de la ferrata.
Tot i que la foto és feta amb el mòbil, ja es pot apreciar l
a bellesa de les vistes (ja m'enteneu jejejeje).
Vam continuar pujant fins que en un dels últims trams d'escales abans d'arribar a l'agulleta que marca el canvi a la cara oest vam trobar un graó metàlica amb un post-it que deia:
"No piseis la parte izquierda del escalón hasta transcurridas 24 horas de su colocación. Hora de la colocación: 4-08-2010 18:15"
Feia cinc minuts. Al moment vam sentir un crit: "No me piseis el escaloooooón!!!!", el paiu estava al següent replà recollint la corda. Vam poder xerrar una estona amb ell i donar-li les gràcies per la feina, a vegades tan oblidada, dels que fan el manteniment de les ferrates, vies d'escalada,... Des d'aquí, una altra vegada:
MOLTES GRÀCIES!!!!! Vam arribar a l'agulleta i vam fer una parada curta per contemplar les vistes, després, un lleuger descens per una paret amb micrograpes i muntanya amunt en direcció a la xemeneia notant el cansament a les nostre cames.
Per acabar de cansar-nos, el tros de xemeneia i PLOP!!!! el mirador de Sant Jeroni.
A dalt, ja eren les 8 i 10 i, com sol passar a qualsevol cim, tot i la magnificència del paisatge i la fantàstica companyia, el vent i el fred que colpien el nostre cos suat ens urgien per baixar.
Canal avall, els rajos de sol eren cada vegada més escassos i la foscor amenaçava de cernir-se sobre nostre. Tot i això, fins al moment no contàvem que hi hagués cap problema per arribar al cotxe amb llum.
Dic fins al moment, perquè tot va canviar quan vam sentir un soroll d'esllavissada i vam divisar un ramat de cabres de Montserrat enfilades a mitja paret. Que maques??!! I uns collons!!! Les ties es van començar a provocar esllavissades sobre el camí pel qual nosaltres havíem de passar i, tot i que portàvem casc, el tamany dels rocs que queien ens obligava a esperar-nos a què marxessin.
Al cap de 10 o 15 minuts va semblar que els atacs s'havien acabat i ens vam llançar muntanya avall, temerosos de rebre un roc al cap i pregant perquè no s'escolessin els últims tels vermells de llum.
L'Anna mostra la seva satisfacció al peu de la canal
després de superar l'intent de lapidació de les
diabòliques cabres monserratines.
Al final, apurant com els bons (21:25 al cotxe), sortida a la manrussiana manera amb anècdota inclosa i excursió enormement recomanable.
Salut i visca Montserrat manrussos!!!
S'arriba a peu de ferrata pujant per la canal de Sant Jeroni fins a l'esperò que la separa en dos i llavors es segueix uns cent metres per la canal dreta (Canal del Mejillón?) fins a arribar a la primera cadena. El recorregut transcorre en ziga zaga per la paret de Santa Cecilia que toca a la canal fins a arribar a una agulla petita situada a l'aresta. En aquest punt la ferrata canvia a la paret oest i el seu camí transcorre per una franja de vegetació que resegueix l'aresta per sota fins a arribar a una xemeneia que ens porta fins al mirador de Sant Jeroni.
És una ferrata que no té cap tros molt aeri però ofereix vistes fantàstiques al llarg de tot el seu recorregut. Es tracta també d'un itinerari relativament exigent que completa un desnivell positiu de 600 metres aproximadament.
A 3 quarts de 5 començàvem a caminar des de Santa Cecilia, i al cap de 25 minuts ens trobàvem a peu de ferrata. Després de superar els primers trams de cadena vam arribar a la passarel·la de pedra, segurament el tros més aeri de la ferrata.
Tot i que la foto és feta amb el mòbil, ja es pot apreciar la bellesa de les vistes (ja m'enteneu jejejeje).
Vam continuar pujant fins que en un dels últims trams d'escales abans d'arribar a l'agulleta que marca el canvi a la cara oest vam trobar un graó metàlica amb un post-it que deia:
"No piseis la parte izquierda del escalón hasta transcurridas 24 horas de su colocación. Hora de la colocación: 4-08-2010 18:15"
Feia cinc minuts. Al moment vam sentir un crit: "No me piseis el escaloooooón!!!!", el paiu estava al següent replà recollint la corda. Vam poder xerrar una estona amb ell i donar-li les gràcies per la feina, a vegades tan oblidada, dels que fan el manteniment de les ferrates, vies d'escalada,... Des d'aquí, una altra vegada:
MOLTES GRÀCIES!!!!! Vam arribar a l'agulleta i vam fer una parada curta per contemplar les vistes, després, un lleuger descens per una paret amb micrograpes i muntanya amunt en direcció a la xemeneia notant el cansament a les nostre cames.
Per acabar de cansar-nos, el tros de xemeneia i PLOP!!!! el mirador de Sant Jeroni.
A dalt, ja eren les 8 i 10 i, com sol passar a qualsevol cim, tot i la magnificència del paisatge i la fantàstica companyia, el vent i el fred que colpien el nostre cos suat ens urgien per baixar.
Canal avall, els rajos de sol eren cada vegada més escassos i la foscor amenaçava de cernir-se sobre nostre. Tot i això, fins al moment no contàvem que hi hagués cap problema per arribar al cotxe amb llum.
Dic fins al moment, perquè tot va canviar quan vam sentir un soroll d'esllavissada i vam divisar un ramat de cabres de Montserrat enfilades a mitja paret. Que maques??!! I uns collons!!! Les ties es van començar a provocar esllavissades sobre el camí pel qual nosaltres havíem de passar i, tot i que portàvem casc, el tamany dels rocs que queien ens obligava a esperar-nos a què marxessin.
Al cap de 10 o 15 minuts va semblar que els atacs s'havien acabat i ens vam llançar muntanya avall, temerosos de rebre un roc al cap i pregant perquè no s'escolessin els últims tels vermells de llum.
L'Anna mostra la seva satisfacció al peu de la canaldesprés de superar l'intent de lapidació de les
diabòliques cabres monserratines.
Al final, apurant com els bons (21:25 al cotxe), sortida a la manrussiana manera amb anècdota inclosa i excursió enormement recomanable.
Salut i visca Montserrat manrussos!!!
1 comentari:
Bo això nanu! Sem'han fet les dents llargues
Aquestes cabres volien rememorar l'efemèrida de la roca al besiberri! basta yaaa de pedrulus!!
A la pròxima m'hi apunto, haig de fer el salt a les ferrates!
Publica un comentari a l'entrada