EUA 2n fascicle: Zion i ... Bryce Canyon!!

Salut manrussos!!

Aquí us deixo el 2n fascicle del nostre viatge a l'oest dels EUA.

Vam deixar Las Vegas d'hora al matí amb l'objectiu de veure els Parcs Nacionals de Zion i Bryce Canyon el mateix dia. El primer es presentava com el segon lloc d'escalada als EUA després de Yosemite i l'altre com un parc molt petit en extensió però en el qual es podien contemplar formacions rocoses de colors i formes espectaculars.

De seguida vam veure que el plan de veure els dos parcs en un dia era inviable, més de 2h fins a Bryce, més una hora de canvi de zona horària al deixar Nevada i entrar a Utah, més 2h fins a Bryce ho impossibilitaven. Per sort, l'hotel que teníem reservat estava just al costat de Bryce Canyon i vam decidir anar-lo a veure el dia següent. Per cert, si mai voleu anar a visitar-lo, reserveu hotel amb antel·lació, no només us pot sortir car, sinó que us podeu trobar sense lloc.

Zion és una vall envoltada de parets colossals. La veritat és que nosaltres ens vam encantar una mica i no vam poder explorar-lo tant com hauríem volgut. És bastant espectacular i hi ha vàries excursions curtes que et porten a racons encatadors, el problema és que la calor sufocant impedeix una mica disfrutar-ne. A finals de juny no hi havia cap escalador que tingués pebrots d'intentar-hi res. Segurament a la primavera o hivern és més recomanable.

Que no os embauquen!!!

Encara que es vegi aigua i muntanyes hi fot una calor de Déu!!!!

Els tres patriarques: Abraham, Isaac i el Tío Gilito.

A Bryce Canyon, l'aigua i el vent han esculpit pacientment l'argila fins a convertir-la en un bosc de formacions rocoses multicolors que contrasta amb el blau del cel i el verd dels pins creant paisatges de postal. La visita es fa pràcticament tota amb cotxe, tot i que hi ha alguna excursió curta a peu molt recomanable. És petit i amb un parell o tres d'hores està vist. Us suggerim que hi aneu d'hora al matí per tal d'evitar la calor i les aglomeracions que es formen als miradors. Per nosaltres, és una parada imprescindible, un paradís per als fotògrafs.








Després de veure Bryce Canyon vam fer una carretera panoràmica de 5h (suma i sigue) fins a arribar al nostre lloc de destí: Green River. La carretera, molt maca, passava per trossos de desert de tots els colors, el Parc Nacional de Capitol Reef, s'enfilava fins a 3.000 metres,...

Apa doncs fins al següent fascicle i recordeu:

Qui no vulgui suar que no vagi al desert de Utah.

Fins aviat manrussos!

Gorges de Carançà

Aquí teniu un vídeo per fer un tastet del cap de setmana que vam passar pel pirineu francès.

Montserrat + Paellator Ca l'esteve'10

Aquell dia vàrem anar a Montserrat a fer el gorro frigi. Ben bonic.


Quins tius nanu!!! com em costava aguantar-los jeje


En aquesta instantània s'aprecia claramet en primer terme a la fauna de Montserrat (les cabres monteses) i al fons el gorro frigi.



Si és que on hi ha estil! encara recodo com anava fent baixada per aquest pas tot repassant els temes de manel. ja us dic que jo no estava per anar cantant!


Sabeu com li diuen a aquesta rocota?? doncs sí, l'elefant!! realment Montserrat amaga racons dignes de ser fotografiats!



Pa-e-lla! L'any que ve, recordeu-me que prepari la trobada paellator amb més temps jeje










I què fàcil és fer-lo feliç!! Tres hores que s'hi va passar el dj!

Salut!

Encara ens queda cosa per fer!

Producte de la manca d'acivitat que em caracteritza aquests dies, degut a unes vacances no invertides en prominents viatges...avui me llevat pensant en pics i piques. Així que llibre en mà i navegant per la xarxa he trobat alguna sucosa proposta, ja sigui per aquest aquest any, el que ve o quan es volgui.

Primer de tot he trobat un rànquing de muntanyes catalanes per altura.
1 La Pica d'Estats. 3.143 m
2 Pic de Sotllo 3.073 m
3 Comaloforno. 3.029 m
4 Besiberri Sud 3.023 m
...
7 Besiberri Nord 3.009 m

En aquest llibre, entre d'altres atractives propostes de 2.900, destacaria la següent:
Tuc de Molières 3.012 "El mirador de l'Anto". Vall d'Aran.

A continuació resumeixo una mica el què diu el llibre.


vessant nord (pujant l'Aneto) vessant sud

És el 3.000 català situat més a l'oest, i pel seu vèrtex passa la línia divisòria amb l'Aragó. Primera altura de la Vall d'Aran. S'uneix amb altres pics d'uns 2.990m per crestes.
Per la seva proximitat al massís de la maladeta gaudeix d'una vista superba de l'Aneto i del pic de la Maladeta.

Va ser ascendit per primera vegada l'any 1879 pel comte Henry Russell entre d'altres.

És un dels 3.000 més factibles dels pirineus. El cim es pot escometre des de l'Artiga de Lin, al nord, prop dels Uelhs de Joèu, on ressorgeixen a la superfície les aigües de la gelera de l'Aneto que discorren subterrànies durant uns quatre quilòmetres. També es pot sortir des de la boca sud del túnel de Viella, a l'est, que és l'itinerari més curt. Aquest itinerari ressegueix la formosa Vall de Molières amb els seus estanys, que es considera que són les fonts de la Noguera Ribagorçana.

Al nord del cim es troba la congesta de Molières, que són les restes d'una gelera.

Bé fins aquí la proposta. Potser l'any que ve serà l'afortunada de notar la sola manrussiana.

Seguiré indagant...

La Teresina enlloc de la Regina

Hola manrussos!!!

Com ja vaig deixar palès en una anterior crònica (Intent fallit) fa uns quants mesos que tinc ganes d'anar a fer la ferrata Regina de Peramola (a Oliana). La intenció era fer-la com més aviat millor un dia entre setmana, però degut a la llargada de la ferrata i l'estona de viatge fins a Oliana, vam decidir canviar d'objectiu i atacar la ferrata Teresina (a Montserrat).
S'arriba a peu de ferrata pujant per la canal de Sant Jeroni fins a l'esperò que la separa en dos i llavors es segueix uns cent metres per la canal dreta (Canal del Mejillón?) fins a arribar a la primera cadena. El recorregut transcorre en ziga zaga per la paret de Santa Cecilia que toca a la canal fins a arribar a una agulla petita situada a l'aresta. En aquest punt la ferrata canvia a la paret oest i el seu camí transcorre per una franja de vegetació que resegueix l'aresta per sota fins a arribar a una xemeneia que ens porta fins al mirador de Sant Jeroni.
És una ferrata que no té cap tros molt aeri però ofereix vistes fantàstiques al llarg de tot el seu recorregut. Es tracta també d'un itinerari relativament exigent que completa un desnivell positiu de 600 metres aproximadament.

A 3 quarts de 5 començàvem a caminar des de Santa Cecilia, i al cap de 25 minuts ens trobàvem a peu de ferrata. Després de superar els primers trams de cadena vam arribar a la passarel·la de pedra, segurament el tros més aeri de la ferrata.

Tot i que la foto és feta amb el mòbil, ja es pot apreciar l
a bellesa de les vistes (ja m'enteneu jejejeje).

Vam continuar pujant fins que en un dels últims trams d'escales abans d'arribar a l'agulleta que marca el canvi a la cara oest vam trobar un graó metàlica amb un post-it que deia:

"No piseis la parte izquierda del escalón hasta transcurridas 24 horas de su colocación. Hora de la colocación: 4-08-2010 18:15"

Feia cinc minuts. Al moment vam sentir un crit: "No me piseis el escaloooooón!!!!", el paiu estava al següent replà recollint la corda. Vam poder xerrar una estona amb ell i donar-li les gràcies per la feina, a vegades tan oblidada, dels que fan el manteniment de les ferrates, vies d'escalada,... Des d'aquí, una altra vegada:
MOLTES GRÀCIES!!!!! Vam arribar a l'agulleta i vam fer una parada curta per contemplar les vistes, després, un lleuger descens per una paret amb micrograpes i muntanya amunt en direcció a la xemeneia notant el cansament a les nostre cames.


Per acabar de cansar-nos, el tros de xemeneia i PLOP!!!! el mirador de Sant Jeroni.


A dalt, ja eren les 8 i 10 i, com sol passar a qualsevol cim, tot i la magnificència del paisatge i la fantàstica companyia, el vent i el fred que colpien el nostre cos suat ens urgien per baixar.

Canal avall, els rajos de sol eren cada vegada més escassos i la foscor amenaçava de cernir-se sobre nostre. Tot i això, fins al moment no contàvem que hi hagués cap problema per arribar al cotxe amb llum.
Dic fins al moment, perquè tot va canviar quan vam sentir un soroll d'esllavissada i vam divisar un ramat de cabres de Montserrat enfilades a mitja paret. Que maques??!! I uns collons!!! Les ties es van començar a provocar esllavissades sobre el camí pel qual nosaltres havíem de passar i, tot i que portàvem casc, el tamany dels rocs que queien ens obligava a esperar-nos a què marxessin.
Al cap de 10 o 15 minuts va semblar que els atacs s'havien acabat i ens vam llançar muntanya avall, temerosos de rebre un roc al cap i pregant perquè no s'escolessin els últims tels vermells de llum.

L'Anna mostra la seva satisfacció al peu de la canal
després de superar l'intent de lapidació de les
diabòliques cabres monserratines.

Al final, apurant com els bons (21:25 al cotxe), sortida a la manrussiana manera amb anècdota inclosa i excursió enormement recomanable.

Salut i visca Montserrat manrussos!!!

Manrússia on the mountain '10

24/07/10 Besiberri Sud (3.023m.)

Primer de tot saludar-vos com a nou administrador d’aquest gran blog manrussià. Merci Ciscu.

Com ja és tradició, aquest passat 24 de juliol vam anar a fer una muntanyeta d’aquelles que tan ens agraden. D’aquelles que et fan mal dormir poques hores i llevar-te quan el sol encara no ha tret pràcticament el nas.L’equip sortia el divendres a quarts de set de la tarda rumb a la Vall de Boí.

Al arribar ja sabeu, plantada de tendes monumental, sopar, fred, cerveseta i a fer nones. Poques hores després, a quarts de sis, ens tocava el despertador. Tots en peu (l’Anna va preferir optar per a les tasques de suport). Alguna mandra, esmorzar i cap al parc nacional d’Aigüestortes i l’Estany de St. Maurici. Un cop allí l’última pixadeta i a les set ja enfilàvem un inesperat camí. Collons com pujava el maleït camí. Se’ns dubte un fantàstic escalfament que ens fa ver treure les primeres ganyotes d’esforç. Això sí, ben bonic!


Després de no més de ¾ d’hora, arribàvem al cap damunt d’aquest sinuós caminatxu i s’obria una magnífica vista tot caminant per una vall d’allò més bucòlica. Pontet aquí, pontet allà, i aire fred dels que tallen els llavis.Després de pujar per un camí que trempava força, vam arribar a aquest paisatge. Jutgeu vosaltres mateixos.


A partir d’aquí pedra i més pedra, rocs i rocasses que posaven en dificultat l’intrèpida Tora, el primer caní de la colla amb un 3.000 a les seves potetes. I feu-me cas que no l’oblidarà mai!
Entre tot això, anàvem deixant a mà esquerra els estanys de Gémens i després els gelats. Cal dir que en aquest tram de la ruta, el camí que seguíem era poc clar, així que entre algunes fites distants més les fetes per naltros, vam resseguir la ruta que ens portaria als peus del Besiberri Sud, precedit pel coll d’Avellaners i d’una mini glacera fàcilment flanquejada.


Pit i collons i amunt que ja queda poc! Un cop al coll molt vent i unes vistes dignes de ser observades breument.
Després, últim esforç de pota i fèiem cim a les 11 tocades. A dalt, i amb un paisatge netejat pel vent, podíem veure a l’est tot el parc nacional amb la Pica d’Estats al fons. Al nord, la Vall d’Aran, i a l’oest un vell amic, l’Aneto.

Manrússia on the Besiberri Sud’10. L’Aneto al fons.

Mitja horeta per gaudir de les vistes, respirar aire pur i recuperar l’alè tot obrint una ampolleta de vi “Vinya del mar” jeje

Al baixar ja poca història, moltes ganes d’arribar i precaució de no fer-nos mal. Però és clar, com ens té acostumats la vida als manresans, encara havíem d’afrontar alguna aventurilla d’aquelles que no s’obliden fàcilment. El grup baixava cofoi i confiat per una tartera poc estable, quan de sobte, una mala caiguda d’en Miki fa rodar muntanya avall una rocota que de perillosa n’era un munt. La maleïda comença a rodar direcció a alguns dels nostres amics, entre els quals la Tora. Aquesta, per sort, entre una sorollassa que ens posà la pell de gallina, aconsegueix esquivar-la, però no prou per no endur-se un bon grapat de rascades i un més que notable ensurt. Després d’això, i entre una certa confusió grupal, la Tora desapareix muntanya amunt amb una actitud irreconeixible. En els minuts que van venir a continuació…nervis, incertesa, temor i batecs de cor que sortien de les nostres boques. Enfilem a munt rere la Tora, que no responia als nostres crits ni apareixia per enlloc. Potser no van ser més de 15 minuts, però aquell que estima els animals, ho viu com una eternitat! Per sort, la cosa va acabar bé. Al trobar-la, les ferides no van passar de rascades. El Miki ja més tranquil, va tenir temps de notar el cop al sacre que també s’havia endut. Per sort sembla que amb repòs també estarà bé.

Fins aquí arribava la nostra aventureta, que ben us asseguro que no ens va fer gens de gràcia. Però si la vida et posa un roc, nosaltres el saltem, i si ens en posa un altre ens el tornem a saltar. Així que tot rememorant l’esperit transsegrí del 2008, vam enfilar ja el camí cap als cotxes, ara ja sense cap més ensurt. Tots “sans” i estalvis arribàvem després de gaire bé 9 hores de pota i més pota.

I al arribar al càmping...com s’agraeix el suport logístic! Uns macarrons preparadets per a ser devorats per uns manresans afamats. Com i toques Anna! Merci

I com diria aquell de la barba…

Nosaltres som manrussos

I volem fer un tres mil

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí!

A tots i a totes, gràcies per aquests moments!

I als que no veu poder ser-hi, animar-vos per a la pròxima de l’agost!

Visca la terra!