El dijous passat vaig viure una d'aquelles experiències que es podria considerar, com a mínim, de traumàtica. És per això que la comparteixo amb tots vosaltres. Amb la voluntat d'aconseguir de foragitar-la del meu esperit i que en el moment menys pensat no pugui tornar a fer acte de presència en la meva persona.
Tot va començar amb la pensada de sortir a fer una cerveseta en dijous, un costum que ha anat minvant últimament i que em va venir de gust recuperar tot desafiant el meu depertador que sona a les 5.30h. de la matinada. Vaig trucar el Marc Ribes i va passar per casa meva pels volts de les 23.15h., com que encara no havia vist mai el piset li vaig ensenyar, tot ufanós, el mau cau amb les seves espectaculars parets de pedra vista. Quin gran error!!! vaig trencar amb la rutina habitual i com que només haviem d'estar 2 minutets al pis vaig deixar la porta oberta amb les claus posades al pany per la part de dins. Amb la xarrera vam sortir decidits i pam, porta tancada , claus a dins i al meu tren només li faltaven 6 hores i 15 minuts per sortir de l'estació de Viladordis. Un gran calfred va recòrrer tota la meva espinada des del crani fins els galindons... estava perdut... quina putada més enorme. Res de cervesa i el pobre Marc acompanyant-me amb la seva Transporter cap a Santpedor a buscar unes claus de reserva que al cap de mitja hora vaig comprovar que no servien de res perquè el pany estava bloquejat (és el que passa quan et deixes les claus posades). Segon viatge cap a Santpedor, resignat ja a no poder dormir al meu catre aquella nit. L'endemà lleva't després de dormir poques hores i a sobre el meu pare em va haver d'acompanyar a buscar el tren.
Des de la feina vaig poder contactar amb el serraller més car de Manresa que, si venia a la mateixa tarda, m'havia de cobrar 50 europeus extres d'urgència. Per sort amb la radiografia va obrir la porta a la segona i no vaig haver de posar un pany nou, bufff. Això sí 119 eurets van volar amb un instant del meu compte corrent.
Això que diuen alguns savis és ben cert, hi ha tantes coses en aquesta vida que no sabem valorar perquè dia rera dia les tenim al nostre abast, però ai com les trobem a faltar el dia que ens manquen. Prometo que a partir d'ara, cada cop que arribi al davant de la porta de casa meva, seré la persona més feliç del món per portar les claus al damunt i no haver-les deixat posades al pany per la part de dins.
Benvolguts amics, gràcies per escoltar-me!!! Crec que ara ja em sento millor.
3 comentaris:
ostres Jaume!! no coneixia aquesta faceta teva de despistat!!!! no pares eh? ets un cas... a veure si la pròxima notícia al blog és una BONA notícia...!!jejeje
Xènia
Un fort Urra per tu!! aquesta ja la sabia, però llegida en prosa encara és més bona. Nanu amb les dues últimes entrades has pujat molt el llistó!
M'apunto a la filosofia: feliç davant de la porta amb les meves claus! :)
Impressionant!!! Quins grans moments davant de l'ordinador que ens està brindant el Sr Tritó!!!
Entre les dues del Jaume, la quasi-amputació del Miki i la trencada de motor del Tipus, l'Agnès i el Bernat a la Jonquera amb una camioneta amb casa seva a dins, camí de Oxford, quasi podem escriure un llibre.
Que no pari la festa!!!
Publica un comentari a l'entrada