Hola manrussos,
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu que hem tornat sans i estalvis a les gèlides terres manrussianes i si encara hi havia algun despistat que no ho sabia, doncs, si sap llegir, ara ja ho sap. Us farem cinc cèntims de com va anar la nostra èpica tornada a casa.
La nostra odissea va començar el divendres 28 de novembre a les 5 de la tarda. Estàvem tranquil•lament reposant a l’ombra d’un arbre, llegint una mica i gaudint del nostre primer moment de relax des que ens havíem assabentat que l’aeroport de Bangkok estava tancat, quan ens van trucar dos nois de Torelló amb els que compartíem hotel i vol de tornada. Resulta que l’Oficina de Turisme de Tailàndia havia posat uns quants hotels a disposició dels turistes atrapats a Bangkok per tal que en puguessin gaudir de manera gratuïta. Vam trucar de seguida a un dels hotels i ens van reservar dues habitacions dobles per a nosaltres.
Eufòrics, vam deixar la pútrida guesthouse on ens allotjàvem i ens vam encaminar cap a l’hotel Ambassador on ens esperaven tres àpats gratuïts de buffet lliure, un gimnàs amb pista d’esquaix, piscina,... Després de deixar les maletes i, cada vegada més emocionats, fer una breu exploració de l’hotel vam decidir anar a un cibercafè a explicar les bones noves a la família. Aquesta situació però no duraria gaire. A dos quarts de 8, tot sortint del cibercafè, quan ens encaminàvem cap a un 7eleven per comprar les xibeques imprescindibles per a una nit de cartes i puros al terra enorme de la nostra habitació, ens van trucar de la British Airways, dient-nos que havíem de marxar corrents cap a un altre hotel, que a les 8 ens agafava un autobús per portar-nos a un aeroport militar i des d’allà agafar un vol a Singapore. Dit i fet, dues hores després d’haver arribat, ja estàvem deixant l’hotel.
Al nostre cap tot eren flors i violes, durant les dues hores de trajecte amb autobús, totes les conjectures eren positives, la urgència amb què havien reclamat que marxéssim, juntament amb la mítica puntualitat anglesa, ens feien pensar que tot seria bufar i fer ampolles, al cap de mitja hora estaríem volant. Res més lluny de la realitat. Les nostres conjectures es van començar a desmuntar en el moment que vam arribar a l’aeroport i vam veure que potser hi havia 200 autobusos aparcats, cotxes, taxis, furgonetes, ... Potser hi havia 2 o 3 mil persones apinyades en un edifici no més gran que un parell de pistes de futbol sala. La organització era nefasta, pitjor impossible. La improvisació havia desaparegut en favor del caos, en un ambient en què governava la mítica frase del jefe Wiggum “Cuánto más empujen antes nos podremos ir todos a casa”.
La cirera d’aquest pastís de suor i avis desmaiats la van posar un grup d’iranís o saudís o alguaixís, que després d’aguantar durant 12 hores a l’aeroport van decidir amotinar-se i formar una cadena humana davant de les portes per tal que no pogués embarcar ningú, de puta mare!! Tot això mentre picaven de mans i proferien crits primitius i guturals “Boohoor!!! Boohoor!!! ...” que vol dir una cosa així com “tengo una mochila de dinamita i un cuchillo de dos palmos y me voy a cargar al primero que pase”. Atacs de nervis, cagarrines, l’exercit pel mig i els ànims es van calmar el temps suficient perquè poguéssim fotre el camp cap a Xingapore, a les 6 del matí del dissabte, després de 7 hores drets.
A Singapore els nostres ànims es van tornar a enfilar, ens van portar a un hotel i ens van dir que no sabien quan podríem tornar, que ens havien de buscar bitllet i que ja ens ho dirien a l’hora de sopar. Les il•lusions de timba, piscina, jacuzzi i buffet lliure van tornar a ocupar els nostres pensaments. Pobres il•lusos ... A les 7 i mitja vam anar a sopar i ens van dir que érem molt afortunats perquè ens havien trobat lloc en el vol de les 12 d’aquella nit, o sigui que res de timba ni relax ni res, corre fes la motxilla i fot el camp que el diumenge a les 12 seràs a Barcelona. Dit i fet, ens van perdre les motxilles a Londres, però vam tenir la sort de tornar amb Business Class, de manera que vam poder dormir bastant bé i descansar per anar a currar el dilluns. De lujo!!! Els dos nois de Torelló (una abraçada pel Marc i el Xavier), no van tenir tanta sort: Van fer el check-in abans que nosaltres i no van viatjar en Business Class, a més a més, se’ls va morir una dona a l’avió i van haver de fer parada d’emergència de tres hores a Frankfurt, o sigui que enlloc d’arribar al matí van arribar ben entrada la tarda.
Moraleja de la historia: “No tanquis 3000 persones dretes durant 12 hores al mateix lloc” i “No pensis mai que ja no podria ser pitjor”
Salut manrussos!!
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu que hem tornat sans i estalvis a les gèlides terres manrussianes i si encara hi havia algun despistat que no ho sabia, doncs, si sap llegir, ara ja ho sap. Us farem cinc cèntims de com va anar la nostra èpica tornada a casa.
La nostra odissea va començar el divendres 28 de novembre a les 5 de la tarda. Estàvem tranquil•lament reposant a l’ombra d’un arbre, llegint una mica i gaudint del nostre primer moment de relax des que ens havíem assabentat que l’aeroport de Bangkok estava tancat, quan ens van trucar dos nois de Torelló amb els que compartíem hotel i vol de tornada. Resulta que l’Oficina de Turisme de Tailàndia havia posat uns quants hotels a disposició dels turistes atrapats a Bangkok per tal que en puguessin gaudir de manera gratuïta. Vam trucar de seguida a un dels hotels i ens van reservar dues habitacions dobles per a nosaltres.
Eufòrics, vam deixar la pútrida guesthouse on ens allotjàvem i ens vam encaminar cap a l’hotel Ambassador on ens esperaven tres àpats gratuïts de buffet lliure, un gimnàs amb pista d’esquaix, piscina,... Després de deixar les maletes i, cada vegada més emocionats, fer una breu exploració de l’hotel vam decidir anar a un cibercafè a explicar les bones noves a la família. Aquesta situació però no duraria gaire. A dos quarts de 8, tot sortint del cibercafè, quan ens encaminàvem cap a un 7eleven per comprar les xibeques imprescindibles per a una nit de cartes i puros al terra enorme de la nostra habitació, ens van trucar de la British Airways, dient-nos que havíem de marxar corrents cap a un altre hotel, que a les 8 ens agafava un autobús per portar-nos a un aeroport militar i des d’allà agafar un vol a Singapore. Dit i fet, dues hores després d’haver arribat, ja estàvem deixant l’hotel.
Al nostre cap tot eren flors i violes, durant les dues hores de trajecte amb autobús, totes les conjectures eren positives, la urgència amb què havien reclamat que marxéssim, juntament amb la mítica puntualitat anglesa, ens feien pensar que tot seria bufar i fer ampolles, al cap de mitja hora estaríem volant. Res més lluny de la realitat. Les nostres conjectures es van començar a desmuntar en el moment que vam arribar a l’aeroport i vam veure que potser hi havia 200 autobusos aparcats, cotxes, taxis, furgonetes, ... Potser hi havia 2 o 3 mil persones apinyades en un edifici no més gran que un parell de pistes de futbol sala. La organització era nefasta, pitjor impossible. La improvisació havia desaparegut en favor del caos, en un ambient en què governava la mítica frase del jefe Wiggum “Cuánto más empujen antes nos podremos ir todos a casa”.
La cirera d’aquest pastís de suor i avis desmaiats la van posar un grup d’iranís o saudís o alguaixís, que després d’aguantar durant 12 hores a l’aeroport van decidir amotinar-se i formar una cadena humana davant de les portes per tal que no pogués embarcar ningú, de puta mare!! Tot això mentre picaven de mans i proferien crits primitius i guturals “Boohoor!!! Boohoor!!! ...” que vol dir una cosa així com “tengo una mochila de dinamita i un cuchillo de dos palmos y me voy a cargar al primero que pase”. Atacs de nervis, cagarrines, l’exercit pel mig i els ànims es van calmar el temps suficient perquè poguéssim fotre el camp cap a Xingapore, a les 6 del matí del dissabte, després de 7 hores drets.
A Singapore els nostres ànims es van tornar a enfilar, ens van portar a un hotel i ens van dir que no sabien quan podríem tornar, que ens havien de buscar bitllet i que ja ens ho dirien a l’hora de sopar. Les il•lusions de timba, piscina, jacuzzi i buffet lliure van tornar a ocupar els nostres pensaments. Pobres il•lusos ... A les 7 i mitja vam anar a sopar i ens van dir que érem molt afortunats perquè ens havien trobat lloc en el vol de les 12 d’aquella nit, o sigui que res de timba ni relax ni res, corre fes la motxilla i fot el camp que el diumenge a les 12 seràs a Barcelona. Dit i fet, ens van perdre les motxilles a Londres, però vam tenir la sort de tornar amb Business Class, de manera que vam poder dormir bastant bé i descansar per anar a currar el dilluns. De lujo!!! Els dos nois de Torelló (una abraçada pel Marc i el Xavier), no van tenir tanta sort: Van fer el check-in abans que nosaltres i no van viatjar en Business Class, a més a més, se’ls va morir una dona a l’avió i van haver de fer parada d’emergència de tres hores a Frankfurt, o sigui que enlloc d’arribar al matí van arribar ben entrada la tarda.
Moraleja de la historia: “No tanquis 3000 persones dretes durant 12 hores al mateix lloc” i “No pensis mai que ja no podria ser pitjor”
Salut manrussos!!
5 comentaris:
Molt bona descripció!!
(...) Iranís o saudís o alguaixís (...). Has pensat mai en presentar-te en un concurs de poesia?
Deu meu, iranians cridant 'Boohooor, Boohoor!'... no m'ho vull ni imaginar, realment ha de ser esfereidor!
Jo crec que un vídeo dels alguaixís hagés ajudat molt a ambientar-nos :-) Welcome home so!
Publica un comentari a l'entrada