TRIATLÓ AMB CONTRATEMPS INCLÒS

3/4 de 7 del matí d’un diumenge qualsevol del mes de setembre. En Lluc i jo ens disposem a carregar els trastos al cotxe direcció Calafell. La ruta és clara: AP7 fins a la sortida 31. No sabíem el que ens esperava. Com marquen els cànons dels bons esportistes, aquest parell de motivats van tastar divendres el gust del gintònic i la companyia de la sala Stroika...no n’aprendrem mai!!!

De camí la cosa ja pintava bé, els ànims inspiraven confiança, i els nervis s’anaven apoderant a poc a poc del meu cos...però com tantes i tantes vegades...la manrussiana manera va dictar sentència.

A l’alçada del peatge de Martorell la reserva del cotxe del Lluc s’encenia i pocs quilòmetres després ja feia pampellugues. Parada necessària. En aquestes, abandonem l’autopista per la sortida correcte, trobada amb els mossos, i ofuscada per buscar una betzinera. El resultat: greu error de mires i vam prendre la direcció oposada. Així que enfilàvem innocents cap a Tarragona i més avall. Les conseqüències d’aquest descuit van ser enormes, i per un pel que no ens quedem sense triatló. Quan els cartells de l’autopista ens indicaven Cambrils, vam decidir donar la volta...anàvem mooolt tard. Tan tard com que la recollida de dorsals era de 7 a 8:30h. Nosaltres arribàvem a les 8:30h a l’altra punta de Calafell. Aparquem i ens casquem corrent sota ja un bon solet de setembre, els 2-3 km fins a boxes. Arribem a les 9h, recollim dorsals i el bon home de l’organització ens diu que l’entrada a boxes per a les bicis s’acaba en un minut!!! Quin estrés!! El tiu s’enrotlla i ens deixa mitja horeta...així au! Torna a córrer pel passeig marítim fins al cotxe, ens canviem, bici i cap a boxes. A les 9:30h entràvem per fi a preparar-ho tot. Ara sí! S’acaben els nervis i l’estrés, visita de rigor al Sr. Roca i ja només quedava una horeta per a la sortida...les nostres cames ja havien fet el segment del córrer...i els nostres caps ja ens havien maleït deu mil vegades.

Les 11h del matí, la sortida es retrassa 15 minuts. El sol picava d’allò més a les nuques, i els nervis tornaven a saborejar la dolçor del moment...

Botzina i a l’aigua!!! Intento seguir l’avanç del Lluc. Ens tirem a l’aigua i notem la duresa de les roques! Quin començament tu! Canvi d’estratègia i a muerte! 750 m de natació anàrquica i puta l’últim! Cops, estrabades, patades i uns seguit de moviments per embogir. L’aigua a 25 graus ens mullava a una temperatura perfecta per a l’exercici. En aquest punt ja no discrimino ni el Lluc, ni al sant pare, només casquets grocs i cops i més cops. Busco un espai “buit” i procuro asserenar-me i agafar un ritme constant...ho aconsegueixo fins a arribar a l’última boia. El gir d’esquerres és frenètic, dos gests de braçada i ja enfilo l’última diagonal que em portaria a l’èxit! Em queden 150 m. Ja veig el final, pit i collons i oxigen, molt oxigen! Pateixo però no baixo el ritme. Només em fa parar un paio que no para de creuar-se’m (o potser sóc jo que vaig fent esses jeje) Ja toco terra, tot enrocat i sentint el músculs com de ferro ja corro en terreny ferm tot mirant la marca. 17 minuts aprox. Bon temps nanu!

No veig el Lluc per enlloc, deu haver anat passant. Transició ràpida cap a la bici. Forces ajudeu-me! 20 km de bici on una lleu rampa als isquios em dóna el toc d’avís, “ no et passis o corrent moriràs”. Després de 3 voltes i que m’hagi avançat déu i sa mare, faig una tranquil·la però eficaç transició cap al córrer. Em calço les meves Asics i ja sóc en pista adelantant a tots aquells que m’havien passat en el segment de la bici. La calor és present, 12h del migdia, màxima intensitat i verticalitat dels raigs del sol. Malgrat tot, em trobo amb forces i apreto el cos al màxim, ja només queden 5 km per al final. Tot avançant i avançant companys/es, atrapo el Lluc que resulta que havia punxat a la natació però m’havia fulminat en la bici. El seu estat físic i psíquic és dèbil. Em dóna la benvinguda amb un “nanu jo paro ja!” Quedaven menys de 2km per al final... pit i collons, i entre un esporàdic pessigolleig de pàjara i les regirades estomacals, enfilem junts cap a la meta. El ritme és bo, 4:30, però les sensacions d’en lukati són de mort súbita!

Al final arribem junts sense fer el numeret de l’sprint final. 1h 22 min aprox. Prou bé!

Bona experiència i que n’aprenguin!

P.D: D’aquell dia me n’enduc tres reflexions. La primera, que la multidisciplina és molt divertida. La segona, m’agrada més l’ambient de les curses de muntanya. I lúltima, que la bici d’en Koala és un pepino! Merci Raul.