Primer de tot saludar-vos com a nou administrador d’aquest gran blog manrussià. Merci Ciscu.
Com ja és tradició, aquest passat 24 de juliol vam anar a fer una muntanyeta d’aquelles que tan ens agraden. D’aquelles que et fan mal dormir poques hores i llevar-te quan el sol encara no ha tret pràcticament el nas.L’equip sortia el divendres a quarts de set de la tarda rumb a la Vall de Boí.
Al arribar ja sabeu, plantada de tendes monumental, sopar, fred, cerveseta i a fer nones. Poques hores després, a quarts de sis, ens tocava el despertador. Tots en peu (l’Anna va preferir optar per a les tasques de suport). Alguna mandra, esmorzar i cap al parc nacional d’Aigüestortes i l’Estany de St. Maurici. Un cop allí l’última pixadeta i a les set ja enfilàvem un inesperat camí. Collons com pujava el maleït camí. Se’ns dubte un fantàstic escalfament que ens fa ver treure les primeres ganyotes d’esforç. Això sí, ben bonic!
Després de no més de ¾ d’hora, arribàvem al cap damunt d’aquest sinuós caminatxu i s’obria una magnífica vista tot caminant per una vall d’allò més bucòlica. Pontet aquí, pontet allà, i aire fred dels que tallen els llavis.Després de pujar per un camí que trempava força, vam arribar a aquest paisatge. Jutgeu vosaltres mateixos.
A partir d’aquí pedra i més pedra, rocs i rocasses que posaven en dificultat l’intrèpida Tora, el primer caní de la colla amb un 3.000 a les seves potetes. I feu-me cas que no l’oblidarà mai!
Entre tot això, anàvem deixant a mà esquerra els estanys de Gémens i després els gelats. Cal dir que en aquest tram de la ruta, el camí que seguíem era poc clar, així que entre algunes fites distants més les fetes per naltros, vam resseguir la ruta que ens portaria als peus del Besiberri Sud, precedit pel coll d’Avellaners i d’una mini glacera fàcilment flanquejada.
Pit i collons i amunt que ja queda poc! Un cop al coll molt vent i unes vistes dignes de ser observades breument.
Després, últim esforç de pota i fèiem cim a les 11 tocades. A dalt, i amb un paisatge netejat pel vent, podíem veure a l’est tot el parc nacional amb la Pica d’Estats al fons. Al nord, la Vall d’Aran, i a l’oest un vell amic, l’Aneto.
Manrússia on the Besiberri Sud’10. L’Aneto al fons.
Mitja horeta per gaudir de les vistes, respirar aire pur i recuperar l’alè tot obrint una ampolleta de vi “Vinya del mar” jeje
Al baixar ja poca història, moltes ganes d’arribar i precaució de no fer-nos mal. Però és clar, com ens té acostumats la vida als manresans, encara havíem d’afrontar alguna aventurilla d’aquelles que no s’obliden fàcilment. El grup baixava cofoi i confiat per una tartera poc estable, quan de sobte, una mala caiguda d’en Miki fa rodar muntanya avall una rocota que de perillosa n’era un munt. La maleïda comença a rodar direcció a alguns dels nostres amics, entre els quals la Tora. Aquesta, per sort, entre una sorollassa que ens posà la pell de gallina, aconsegueix esquivar-la, però no prou per no endur-se un bon grapat de rascades i un més que notable ensurt. Després d’això, i entre una certa confusió grupal, la Tora desapareix muntanya amunt amb una actitud irreconeixible. En els minuts que van venir a continuació…nervis, incertesa, temor i batecs de cor que sortien de les nostres boques. Enfilem a munt rere la Tora, que no responia als nostres crits ni apareixia per enlloc. Potser no van ser més de 15 minuts, però aquell que estima els animals, ho viu com una eternitat! Per sort, la cosa va acabar bé. Al trobar-la, les ferides no van passar de rascades. El Miki ja més tranquil, va tenir temps de notar el cop al sacre que també s’havia endut. Per sort sembla que amb repòs també estarà bé.
Fins aquí arribava la nostra aventureta, que ben us asseguro que no ens va fer gens de gràcia. Però si la vida et posa un roc, nosaltres el saltem, i si ens en posa un altre ens el tornem a saltar. Així que tot rememorant l’esperit transsegrí del 2008, vam enfilar ja el camí cap als cotxes, ara ja sense cap més ensurt. Tots “sans” i estalvis arribàvem després de gaire bé 9 hores de pota i més pota.
I al arribar al càmping...com s’agraeix el suport logístic! Uns macarrons preparadets per a ser devorats per uns manresans afamats. Com i toques Anna! Merci
I com diria aquell de la barba…
Nosaltres som manrussosI volem fer un tres milI ens ha costat déu i ajudaarribar fins aquí!A tots i a totes, gràcies per aquests moments!
I als que no veu poder ser-hi, animar-vos per a la pròxima de l’agost!
Visca la terra!
