Manrússia

Pels camins del Bages V

2012-01-31T14:03:00.000-08:00

Hola manrussos,

Recentment he fet un parell de rutes a prop de terres manrussianes i les vull compartir amb vosaltres. Les dues són rutes per fer a peu.

La primera és l'itinerari de la 4a cursa del Circuit Arcs de curses de muntanya, celebrada a Súria el 22 de gener. Es tracta d'una cursa tècnica de 12,5km amb més de 700m de desnivell positiu, bon percentatge de corriols i unes quantes rampes amb més d'un 20% de pendent. Una ruta molt recomanable i un entrenament durillo i disfruton al costat de Manrússia. Des d'aquí vull felicitar a la gent d'Anbaso pel traçat d'una de les millors curses de muntanya de la comarca.

La segona és una ruta circular amb sortida i arribada a Collbató, passant per les Coves del Salnitre, la Santa Cova, el Monestir de Montserrat i Sant Miquel. 14 km de còdols montserratins amb un desnivell entre els 700 i els 800m (el Wikiloc s'ha tornat boig i diu 1.700). 1h 35' esbufegant darrere el Marsinyeitor que es queixava que el seu genoll biònic grinyolava. Ruta bastant tècnica, amb desnivell només començar i tranquilitat assegurada (almenys entre setmana).

En fi, dos recorreguts similars per la llargada i el desnivell, però en terrenys molt diferents, els dos tècnics i disfrutons.

Salut manrussos!

Funambulisme manrussià

2012-01-12T13:43:00.000-08:00

Hola manrussos!!

Toma video que he trobat d'uns Manrussos fent slackline a Montserrat (i altres llocs)

HIGHLINE CATALUNYA from Ramon Maeso on Vimeo.

Que n'aprenguin!!!

Salut manrussos!

La matança del porc

2012-01-07T00:35:00.000-08:00

Pel soroll sembla que sigui la matança del porc, però no....

És Adam Ondra fent la 1a repetició del que es postula com el bloc més difícil del món: Gioia

En el video de la 1a ascensió de Christian Core, potser s'aprecia millor la tela que te l'asunto.

Properament, intentaré explicar-vos quatre coses més sobre aquest marrec (Adam Ondra) que amb 13 anyets va fer el su 1r 9a i amb 18 va fer 2 8c+ a vista el mateix dia, campió del món d'esportiva, campió del món de bloc, varis 9b's a la butxaca...

Salut manrussos!!

Voltant pel Solsonès

2011-12-15T14:01:00.000-08:00

Excursió al cim de les Morreres (2.211m), al nord de la comarca del Solsonès, sud-est de la serra del Port del Comte i sud de la Bòfia.

Després de passar una nit de vins i jocs, ens disposàvem a dormir poques hores per tal de fer, a l’endemà, un cim assequible però que faria suar els excessos habituals. El dia es despertava assolellat, amb un mar de núvols que cobria fins més enllà de les nostres vistes. La imatge bucòlica de la cresta de Montserrat sobresortint dels núvols aferrats a les pedres de la muntanya màgica, no tenia preu...para todo lo demás...

La ruta circular es cobreix en 3h, amb uns 12 km de distància i uns 900m. de desnivell positiu.

Sortíem al migdia de Coll de Jou (1.461 m.), per una pista que ja començava a trempar i que els corriols següents seguiríen en la mateixa tendència fins ben arribat el cim.

Els tres muntanyistes (Lukati, Súper López i jo) ben equipats amb els camelbags, plens de la bona aigua de la Font de Coll de Jou, i el mapa de la Vall del Lord, ens perdíem ja només començar degut a alguns trencalls i a la indecisió de la nostra “experiència mapil”. Ben rectificat i reculat, preníem ara sí el trencall bo i fent un ús exquisit del mapa, ja no ens tornaríem a perdre.

20’ després d’haver partit, començava el corriol que ens duria a superar la majoria del desnivell fins al Roc del Carnisser (1.900 m.) tot creuant les Cingles de les Costes. El corriol, força dret i en la seva majoria de tram ben recte, era un bon escalfament i feia aparèixer les primeres suors del dia. Plàtan i seguíem cap als Prats de Bassies (per on campen un gran nombre d’Isards de considerable tamany).

300m. amunt ja estàvem al cim. Allà, les vistes a la comarca del Solsonès, com en totes direccions, eren dignes del nostre país!! Entre d’altres, divisàvem el Pedraforca en la seva figura d’indi.

Carenegem 2km direcció est i arribem ja al prat del Tarters, on començava la Tartera Gran. Aquesta, d’un aspecte amenaçador i temptador, ens recordava a la seva germana del Pedraforca. Al començament pedra esmicolada perfecte per al seu bon ús. En general l’estat de la tartera molt millor que el de la muntanya enforcada.

Vista de la tartera des del cim del Morrera. St. Llorenç de Morunys i el pantà de la Llosa de Cavall.

2km avall i després de fer els vídeos de rigor (...) ja arribàvem a una zona confusa on un bon freestyle ens duria de nou a la pista que retornava a Coll de Jou.

Ruta curta, bon entrenament i a repetir!

Link del track de la ruta: (fecilitat pel súper rellotge d'en Lukati jejeje) :

http://connect.garmin.com/activity/133476934#.TuHq2jSnktc.hotmailad

TRIATLÓ AMB CONTRATEMPS INCLÒS

2011-10-03T13:03:00.000-07:00

3/4 de 7 del matí d’un diumenge qualsevol del mes de setembre. En Lluc i jo ens disposem a carregar els trastos al cotxe direcció Calafell. La ruta és clara: AP7 fins a la sortida 31. No sabíem el que ens esperava. Com marquen els cànons dels bons esportistes, aquest parell de motivats van tastar divendres el gust del gintònic i la companyia de la sala Stroika...no n’aprendrem mai!!!

De camí la cosa ja pintava bé, els ànims inspiraven confiança, i els nervis s’anaven apoderant a poc a poc del meu cos...però com tantes i tantes vegades...la manrussiana manera va dictar sentència.

A l’alçada del peatge de Martorell la reserva del cotxe del Lluc s’encenia i pocs quilòmetres després ja feia pampellugues. Parada necessària. En aquestes, abandonem l’autopista per la sortida correcte, trobada amb els mossos, i ofuscada per buscar una betzinera. El resultat: greu error de mires i vam prendre la direcció oposada. Així que enfilàvem innocents cap a Tarragona i més avall. Les conseqüències d’aquest descuit van ser enormes, i per un pel que no ens quedem sense triatló. Quan els cartells de l’autopista ens indicaven Cambrils, vam decidir donar la volta...anàvem mooolt tard. Tan tard com que la recollida de dorsals era de 7 a 8:30h. Nosaltres arribàvem a les 8:30h a l’altra punta de Calafell. Aparquem i ens casquem corrent sota ja un bon solet de setembre, els 2-3 km fins a boxes. Arribem a les 9h, recollim dorsals i el bon home de l’organització ens diu que l’entrada a boxes per a les bicis s’acaba en un minut!!! Quin estrés!! El tiu s’enrotlla i ens deixa mitja horeta...així au! Torna a córrer pel passeig marítim fins al cotxe, ens canviem, bici i cap a boxes. A les 9:30h entràvem per fi a preparar-ho tot. Ara sí! S’acaben els nervis i l’estrés, visita de rigor al Sr. Roca i ja només quedava una horeta per a la sortida...les nostres cames ja havien fet el segment del córrer...i els nostres caps ja ens havien maleït deu mil vegades.

Les 11h del matí, la sortida es retrassa 15 minuts. El sol picava d’allò més a les nuques, i els nervis tornaven a saborejar la dolçor del moment...

Botzina i a l’aigua!!! Intento seguir l’avanç del Lluc. Ens tirem a l’aigua i notem la duresa de les roques! Quin començament tu! Canvi d’estratègia i a muerte! 750 m de natació anàrquica i puta l’últim! Cops, estrabades, patades i uns seguit de moviments per embogir. L’aigua a 25 graus ens mullava a una temperatura perfecta per a l’exercici. En aquest punt ja no discrimino ni el Lluc, ni al sant pare, només casquets grocs i cops i més cops. Busco un espai “buit” i procuro asserenar-me i agafar un ritme constant...ho aconsegueixo fins a arribar a l’última boia. El gir d’esquerres és frenètic, dos gests de braçada i ja enfilo l’última diagonal que em portaria a l’èxit! Em queden 150 m. Ja veig el final, pit i collons i oxigen, molt oxigen! Pateixo però no baixo el ritme. Només em fa parar un paio que no para de creuar-se’m (o potser sóc jo que vaig fent esses jeje) Ja toco terra, tot enrocat i sentint el músculs com de ferro ja corro en terreny ferm tot mirant la marca. 17 minuts aprox. Bon temps nanu!

No veig el Lluc per enlloc, deu haver anat passant. Transició ràpida cap a la bici. Forces ajudeu-me! 20 km de bici on una lleu rampa als isquios em dóna el toc d’avís, “ no et passis o corrent moriràs”. Després de 3 voltes i que m’hagi avançat déu i sa mare, faig una tranquil·la però eficaç transició cap al córrer. Em calço les meves Asics i ja sóc en pista adelantant a tots aquells que m’havien passat en el segment de la bici. La calor és present, 12h del migdia, màxima intensitat i verticalitat dels raigs del sol. Malgrat tot, em trobo amb forces i apreto el cos al màxim, ja només queden 5 km per al final. Tot avançant i avançant companys/es, atrapo el Lluc que resulta que havia punxat a la natació però m’havia fulminat en la bici. El seu estat físic i psíquic és dèbil. Em dóna la benvinguda amb un “nanu jo paro ja!” Quedaven menys de 2km per al final... pit i collons, i entre un esporàdic pessigolleig de pàjara i les regirades estomacals, enfilem junts cap a la meta. El ritme és bo, 4:30, però les sensacions d’en lukati són de mort súbita!

Al final arribem junts sense fer el numeret de l’sprint final. 1h 22 min aprox. Prou bé!

Bona experiència i que n’aprenguin!

P.D: D’aquell dia me n’enduc tres reflexions. La primera, que la multidisciplina és molt divertida. La segona, m’agrada més l’ambient de les curses de muntanya. I lúltima, que la bici d’en Koala és un pepino! Merci Raul.

Carros de FUCK!!! - 3a Etapa

2011-09-25T12:26:00.001-07:00

Hola manrussos!!

Finalment m'he disposat a escriure la crònica de la darrera etapa dels CDF, que, tot i que sembli impossible, va ser encara més dura que l'anterior. Sobretot psicològicament.

Som'hi doncs:

Ens vam despertar a les 6:30 del matí, lleugerament revifats però amb el cos adolorit i amb molta incertesa sobre el què ens esperava. Pensàvem que teníem vàries opcions a escollir en funció de com es ressolessin les dues incògnites que ens condicionaven:
- El temps
- Les rampes als bessons del Robocop

Mentre ens enxufàvem el primer xute de cafeïna del dia vam decidir l'estratègia: faríem la 1a etapa fins al refu Ernest Mallafré (1885 m) (una etapa d'unes 3 h de bastanta tralla) i en funció del comportament del temps i les rampes decidiríem si seguir, o abandonar i baixar a Espot a arranjar un transport per a tornar al cotxe. Si finalment tiràvem endavant, esperàvem ser al cotxe entre les 17h i les 18h.

Al començar a caminar queia sobre nostre un lleuger plugim, els músculs estaven freds i encarcarats, el tendó d'Aquiles del Ciscu (d'aquí en endavant C3PO) avisava i els bessons del Robocop semblava que estaven sota control.

Vam decidir seguir la variant del coll de la Valleta Seca (2.724m) ja que és un pèl més curta i estalvia de desfer un tros del dia anterior. Va resultar ser un camí bastant mal marcat, o almenys així ens ho va semblar entremig de la boira pixanera que ens envoltava, i en molts trams en perdíem la traça, la qual cosa ens obligava a caminar per l'herba molla. Al cap de 5 minuts muntanya amunt, gaudíem de la sensació de l'aigua brollant pels costats de les nostres bambes amb cada trepitjada. Quin plaer!

Amb la poca visibilitat existent ens costava orientar-nos, els cims més propers (com el de Monestero) no es divisaven i els camins marcats amb fites es creuaven, obligant-nos a parar i a recórrer al mapa moltes vegades. Finalment vam arribar a un coll que suposàvem que era el de la Valleta Seca, però no hi havia cap fita que ens ho confirmés, a més a més, per la banda on se suposava que havíem de baixar hi havia una "platja penjada", un precipici de sorra pel qual s'intuïa un descens possible, però temerari. Vam decidir resseguir la carena de la muntanya esperant trobar, en algun lloc proper, una fita confirmatòria i un camí més practicable. La fita va aparèixer, però el camí de descens no va resultar més practicable.

Imatge que no vam veure dels Encantats des del coll de la Valleta Seca

Després d'una baixada angoixant amb un pendent molt pronunciat de sorra i pedra solta (a 2.700m, a les 8 del matí i plovent), vam trobar el camí d'ascens als Encantats i el vam resseguir de baixada, arribant empapats i malhumorats al EM a les 10h, disposats a aclarir el nostre destí.

Després d'una xerrada amb el guarda del refu, l'alternativa a base de cagarrines i transport públic s'esvaïa: hi havia un "Autobús del Parc" que podíem agafar per anar fins el Pont del Ressec, però el proper sortia a les 19h (massa tard) i si agafàvem un taxi des d'Espot, ens sortiria per un ull de la cara. La meteo deia que el temps milloraria a la tarda (una merda!!), que seria com el dia abans (i uns collons!!), el bessons del Robocop aguantaven i el C3PO es veia amb ànims de continuar. Però si ja havíem fet el troç més dur del dia!!! Som'hi!!!!

La progressió fins al refu d'Amitges (2310m) va ser bufar i fer ampolles. Al cap de 45min li passàvem per davant sense parar en direcció al Port de Ratera (2.543m). Ens trobàvem relativament bé i ens permetíem el "luxe" de córrer en els trams plans o de lleugera baixada, tot i la meteorologia persistentment adversa.

Al arribar al port, la pluja s'intensificava i el vent ens fuetejava incrementant la sensació de fred. Els cabells molls del Robocop, regalimaven i es transparentaven enganxats a la paret del seu paravent de 13€ (Lògicament, si un paravent parés l'aigua, es diria paraigües). En aquest punt vam prendre la decisió crucial, i encertada, de deixar l'itinerari dels Carros de Foc i prendre el GR11 "tradicional", retallant pels estanys de Colomers i esquivant el refu de Saboredo, en una baixada sostinguda que vam poder córrer tot i la inseguretat del terreny. Prova de la perillositat del terreny, va ser la patacada ronyonil amb sucada de pota del Robocop, intentant creuar una riera, cabirolant de pedra en pedra.

Les vistes del Circ de Colomers i els seus estanys
deuen ser espectaculars.

Finalment, arribàvem al refu de Colomers (2.100m) a les 13:45, després de 3:15h d'arrossegar-nos sota la pluja. Això ja estava fet!!! Estàvem xops, rebentats i destemplats, però un entrepà de truitaka i un kafetako de litre ens posarien les piles que ens faltaven per arribar a la meta. A més a més, en havien dit que el GR11 que portàvem seguint anava a parar directament al Ressec, estalviant-nos temps i desnivell. Pan comío!!!!

El nostre anhel per desempallegar-nos de la roba molla i sentir el tacte càlid d'alguna cosa seca sobre la pell era intens. El Robocop es despullava i escorria la seva indumentària deixant un bassal de dimensions considerables al vestíbul del refugi. El tio anava calat fins a la medul·la!! L'aigua de pluja ocupava l'espai entre cada parell de fibres de la seva roba, llastrant-lo amb un pes equivalent al d'una garrafa de Solán de Cabras. El C3PO l'imitava i després d'enfundar-se unes malles curtes i una samarreta, esperava tremolant l'ansiat kafetazo.

Els cafès van arribar, i els entrepans, i van ser devorats amb falera, mentres observàvem com arribaven al refugi altres excursionistes, es vestien amb robes d'abric immaculadament seques, demanaven cerveses, jugaven a cartes i reien. Reien perquè ells ja havien arribat al seu destí definitiu. Ells no havien de prendre la terrible i èpica decisió d'enfrontar-se als elements i ...

SORTIR A FORA!!

Però quina opció teníem? Estàvem a menys de 3h del nostre objectiu, seguint el GR11, que passa pel Coll de la Ribereta (2.334m). Així doncs, vam recollir les nostres pertinences esteses pel refugi i, apretant la dentadura, vam aguantar la sensació fastigosa de posar-se roba molla i vam emprendre l'última etapa dels Carros de FUCK!!

Els mitjons secs van durar pocs segons en aquest estat, la pluja no parava i l'aigua fluïa pel terreny que trepitjàvem. La pujada a la Ribereta es va fer eterna, tant, que ens feia desconfiar d'estar seguint el camí correcte i, altra vegada, vam recórrer vàries vegades al mapa, que sucumbia finalment a les circumstàncies, reduïnt-se a papilla.

Finalment vam arribar al Pont del Ressec, empapats, cansats, amarats, xops, refredats, rebentats, fastiguejats i adolorits, però sobretot contents i satisfets d'haver arribat al nostre objectiu tot i les adversitats.

Cares de satisfacció al arribar al Pont del Ressec

És veritat que el 2n dia no vam fer el recorregut tal com toca, estalviant-nos potser una hora de caminar, i, si haguéssim anat amb el forfait, hauríem acabat la travessa sense totes les marques dels refugis. També s'ha de tenir en compte que vam caminar més de la meitat del trajecte sota la pluja i que vam sortir del Pont del Ressec enlloc del refugi de Ratera, la qual cosa afegeix 500m de desnivell i 6 km addicionals al traçat.

No sabem si hi tornarem per fer-lo com Déu mana, passant per tots els refugis i gaudint del paisatge, marc incomparable, bla bla bla... Però, de moment, considerem que som mereixedors de poder dir que:

hem fet els Carros de Fuck!!!

Salut manrussos!

P.D.: La gent de Puente de Montañana, encara se'n recorden d'aquella tarda en què, d'una vulgar Kangoo, en van sortir el Robocop i el C3PO i, entre gemecs i grinyols, van superar els 4 metres que els separaven del bar més proper per a fotre's una, més que merescuda, birraka.

Karting Alternativa 2011

2011-09-02T01:35:00.000-07:00

Dimecres tot sopant a la Gispert amb motiu del 20è aniversari de la FMA algú va tenir la genial idea d'anar a fer uns Karts el diumenge. La idea va ser molt ben acollida per tothom i l'endemà ja hi havia 15 persones confirmades amb moltes ganes d'olorar benzina.

Dit i fet: diumenge, amb plena ressaca de Festa Major, enfilàvem cap el Park Motor de Castellolí sense temps de fer migdiada i amb la primera baixa abans de començar. Les males llengües deien que s'havia fet les necessitats a sobre abans de començar, tot i que l'excusa de no ser persona podia ser perfectament creïble tractant-se d'un diumenge de Festa Major.

Els 13 participants i dues acompanyants arribaren al circuit de Castellolí amb els nervis a flor de pell i fent travesses de qui podria ser el guanyador del Gran Premi Racing F1. Molt d'orgull estava en joc...

A partir d'aquell moment tothom deixava de tenir amics i les primeres punyalades anaven caient: el tamany craneoencefàlic d'algun dels participants era motiu de mofa entre els seus contrincants en el moment de provar-se el casc.

El Warm-up començava en una pista on s'hi podien fregir ous ferrats. El circuit i els karts eren encara uns desconeguts pels participants que apretaven més del compte el gas i no paraven de fer birolles enmig de la pista o se n'anaven a pasturar. Més d'un va requerir l'ajuda de la direcció de la pista per tornar el cotxe a l'asfalt. El que estava clar és que ningú estava disposat a deixar-se superar per cap dels seus contrincants, i això que només es tractava de la tanda d'entrenaments lliures!!

Menció a part mereix l'Oriol que es va guanyar l'alies de Kamikaze amb tota justícia, birolles, xocs i rodes xirriant van ser la constant en la seva primera presa de contacte amb el Kart.

El Ricard feia la primera mossegada de la tarda i marcava la volta més ràpida en el Warm-up (1:14:424). El Lluc feia la més lenta (1:30:401), veient-se superat per l'Anna (única participant femenina), i quedava clar que aquella no era pas la seva tarda. Els temps encara enren alts i hi havia molt marge per la millora... començava l'hora de la veritat amb la tanda classificatòria, quedar entre els primers era necessari per a tots aquells que volguessin tenir opcions a la victòria en la cursa final.

Després d'uns minuts de descans del tot necessaris els participants tornaven als seus monoplaces amb el circuit més estudiat i mentalitzats per fer la volta més ràpida de totes. Cada cop es sentien més bé al damunt dels karts i els temps marcats en la tanda lliure eren clarament superats. Un cop acabada la tanda els pilots feien palmes per saber els temps que no coneixerien fins el cap d'uns minuts després d'una tensa espera. En Jaume sorprenia i feia la pole (1:12:822) aprofitant-se d'unes voltes en què va poder rodar sol i sense estorbs. De ben aprop el seguien en JR i el sr. Fitó (1:12:843) que es perfilaven com els seus màxims adversaris per emportar-se el triomf final.

Començava el moment més esperat de la tarda. La tensió es respirava damunt d'un asfalt roent i els 13 participants amb el cor en un puny. Ja no hi havia marge per a l'error. El director de la cursa marcava una sortida llançada amb el seu kart i començaven 6 voltes d'infart on tot podia passar. En Jaume sortia amb l'avantatge de no tenir ningú al davant que el tapés, però sense cap referència per seguir. Arribava a la segona curva del circuit (180º a la dreta) i la traçava molt bé tot i haver-hi fet alguna birolla a les tandes d'entrenaments. Els seus rivals, però, el marcaven de ben aprop. A mitja primera volta en JR es precipitava i intentant de col·locar-se primer va tocar el Kart del líder i feia una birolla. Greu error que el va condemnar a les últimes posicions i tirava pel terra la feina feta fins aleshores. En Jaume obria una mica de forat i en Fitó es postulava com el seu màxim adversari en la lluita final.

El líder conduïa còmodament el seu kart i aprofitava per posar més terra pel mig, però en Fitó encara no havia dit l'última paraula i va aprofitar-se del relaxament d'en Jaume i de la seva referència per començar a retallar volta rere volta. S'arribava així a la sisena i última volta amb en Fitó enganxat al cul d'en Jaume després d'haver-li retallat un avantatge considerable amb una conducció al límit de les possibilitats del kart. D'aquesta manera s'arribava a la curva més complicada del circuit i en Jaume, sentint l'alè del Fitó al seu clatell, feia la seva primera errada en la cursa i el Fitó li treia el liderat per primer cop. En Jaume, que ja tenia la victòria molt coll avall, va refer-se ràpidament de l'errada. La curva següent d'esquerres la va traçar molt bé per l'interior guanyant-li altra vegada la posició a en Fitó. I és que aquella tarda era la seva i en Fitó, com en JR, va patir la maledicció d'en Tritó: tothom qui intentava de rebassar-lo acabava llepant l'asfalt. Va ser en una nova curva d'esquerres on en Jaume va entrar amb la posició guanyada i en Fitó en un intent desesperat de superar-lo va tocar amb el seu Kart tot quedant girat a la pista. En Jaume encarava així una última volta triomfant. Tot saludant al públic congregat al Park Motor va rebre el càlid homenatge de l'afició en forma d'aplaudiment. Poc després travessava la línia d'arribada marcant un temps de 9:49:177 treient més de 5 segons al segon classificat. Mentrestant en Fitó es refeia de la birolla però en Ricard se li anava apropant, no va poder ser. En Fitó entrava segon seguit d'en Ricard que portava l'Oriol enganxat al cul.

Menció apart mereix en Christian (Joan) que va marcar la volta més ràpida de la cursa amb un espectacular registre d'1:11:261, seguit de ben aprop per en Fitó 1:11:469. Varen ser els únics de rebassar la barrera psicològica de l'1:12:00.

Per la cua en Lluc millorava molt les voltes dels lliures i seperava l'Adrià i l'Anna que va demostrar el perquè de la menor sinistralitat femenina a les carreteres.

Per finalitzar gran homenatge als tres primers amb podi, cava i diploma per immortalitzar el moment.

Bé companys, fins l'any que ve i disculpeu-me per l'homenatge (només vaig viure la cursa des de la meva posició).

PD: no val anar-se a entrenar d'amagatotis durant l'any sense explicar-ho als contrincants... Que os conozco.

Títol by Ricard P.

Fotos gentilesa de Laura T.

Carros de FUCK! - 2a Etapa

2011-08-14T02:38:00.000-07:00

Hola manrussos!

Al dia següent ens vam llevar a les 5:30 (és a dir, després de "dormir" 2h i mitja), vam menjar una mica, ens vam organitzar els trastos i vam sortir alegrement a les 6:00 per a afrontar els 34 km de longitud i 3.500m aprox. de desnivell positiu de la primera etapa. L'objectiu: ser a les 17h al refu J.M. Blanc per fer la birra, uns jocs de taula i viure l'ambient muntanyero.

La primera rampa des del Pont del Ressec al refugi de la Restanca (4km i 500m de desnivell positiu), va ser un despertar brusc per a les cames i ens feia intuïr el patiment que ens esperava. Arribàvem amarats de suor al cap de 45 min aprox i, a la porta del refugi, el Marc va esbufegar el pròleg d'un dia agònic:

-Com m'he cansat!! Et veig bé tio!!! Jo estic xop i tu no!!!

De tota manera, no hi havia motius per al pessimisme, acabàvem de començar i les cames estaven endormiscades i, tot i la lleugera pluja, el clima era bastant idoni. Ens vam fotre un cafetazo i a les 7h sortíem sota un lleu plovisqueig cap al Ventosa i Calvell!! (5,5 km i 500m de desnivell, previsió 1:30h, segons la guia: 2:30-3h).

Vam començar la pujada a fondo, avançant els grups de gent que sortien a aquella hora del refugi. El Marc, una mica endarrerit, patia com un cabrit al forn i reventava, al cap de 20 minuts víctima d'una rampa als bessons. Vinga nanu que només queden 10 hores!!!

Al final 2:30h fins al Ventosa i Calvell,... a aquest ritme arribàvem al refugi a les dotze de la nit.

El Capitán Patapalo va veure clar el què necessitava: unes llesques amb fuet i una Coca-Cola per fer base, i el més important, el 1r Ibuprofeno del dia!!!! Amb aquest panorama vam sortir a ,les 10h a afrontar la considerada com l'etapa més dura dels CDF, la pujada al Coll del Contraix i baixada fins al refu de Estany Llong (8,3 km i 800 m de desnivell per terreny tècnic, previsió inicial: 2:30-3h, segons la guia: 5:30h).

Pujada de rocs cap al Coll de Contraix

Tirant d'orgull manrussià, de gels i de barrites, vam arribar a l'Estany Llong segons les previsions, al cap de 3h, i havent gaudit d'unes vistes precioses de les agulles de Delluí que hauríem de vorejar a continuació. Havia sortit el sol i havíem reconduït lleugerament els horaris, es respirava un optimisme contingut. Per dinar, Coca-Cola amb barrita i cap amunt.

Agulles de Delluí

L'optimisme era contingut, perquè a dures penes havíem traspassat la meitat del recorregut, i la següent etapa, fins al refugi de Colomina, també era de les dures (10,7km i 1000m de desnivell, per un terreny menys tècnic, previsió inicial: 2:30h, segons la guia: 5:00h).

Fins al coll vam anar prou bé, a la pujada el Marc tirava de quadriceps i així no es ressentia de les rampes, anàvem retallant considerablement els temps marcats pel indicadors i, inclús, per les nostres previsions i podíem contemplar a la llunyania el Coll del Contraix i el camí que havíem fet per baixar-lo.

A partir d'aquí va començar l'anomenat "Via Crucis del Rocobop". El camí del coll fins al refugi de Colomina era llarg, de baixada suau amb gespeta. Un terreny perfecte per a córrer,...

... però fatídic per al Robocop!!!

Els minuts passaven inexhorablement i el Marc lluitava per baixar tant ràpid com podia, amb les dues cames completament rígides... començava a perillar el sopar!!!

Havíem de ser al refugi de J.M. Blanc abans de les 19h, eren les 16h, encara no havíem arribat a Colomina i, d'aquest al J.M. Blanc hi havia, segons la guia, 3:30h (6,5km i 500m). A més a més, el Robocop s'havia d'alimentar, sinó podria fotre una rebentada antològica. Anàvem al límit.

Vam arribar a Colomina a les 16:30 aprox, un entrepà de pernil i una llauna i trucada al J.M. Blanc per informar del nostre més que possible retard. La resposta va ser:

- Com a molt a les 19:30h, sinó, es queden sense sopar!!!

Aquelles paraules van sonar a amenaça de mort.

L'adrenalina segregada davant del pànic a quedar-se sense sopar, va fer ressucitar el Marc que va tibar com un bou a les pujades i va suportar estòicament el patiment a les baixades, arribant al refu de J.M. Blanc a les 19:05, a temps fer fotre una merescuda birraka després de 12 hores caminant amb rampes a les cames (Jo crec que és Record Guinness).

Imatge ansiada del refu J.M. Blanc

Soparet ben acompanyats de dues colles de Pamploniques, estiraments i al llitet, que l'endemà ens quedava si fa o no fot el mateix.

O no....

Salut manrussos!!

P.D.: al refu de Ventosa i Calvell ens vam trobar un paiu que estava inspeccionant el terreny per fer els CDF dues vegades en 24 hores!!! OJU!!!!

Carros de FUCK!!! - 1a Etapa

2011-08-09T08:27:00.000-07:00

Hola manrussos!

Fa un parell de setmanes, concretament els dies 24 i 25 de juliol, el Marc E i jo mateix, teníem planejat de realitzar els Carros de Foc (CDF) en dos dies. Per una banda, la gesta prometia dolor i patiment (més de 60km de recorregut i 4.500 m de desnivell positiu) ...

... i, per l'altra, prometia paisatges espectaculars i ambient "muntanyero" al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Com era d'esperar, l'ascendència manrussiana es va fer notar i les coses es van anar torçant, brindant-nos molt de lo primer i ben poc de lo segon.

El pla inicial era apurat: el Marc arribava el dissabte a les 8 del vespre de donar la volta en caiac a Formentera, es feia la maleta en un moment i a mitjanit ens plantàvem al pàrquing del Pont del Ressec, dormíem 5 horetes i començàvem els CDF atacant la pujada a la Restanca. Fèiem la nit del diumenge a mig camí, al refu J.M.Blanch i el dilluns completàvem la circunval·lació fins al cotxe, arribant a casa a això de les 8. Tot en 48 hores!!

La setmana prèvia hi va haver nervis, les previsions meteorològiques auguraven mal temps i vam haver d'adaptar la ruta a la disponibilitat de llits per dormir. El Marc es resistia a comprar-se un impermeable porsiaca, confiant en què el seu paravent de "La Catllaràs", de 13 eur, el protegiria de les inclemències (fatal decisió, com comprovareu).

Va arribar el dia i, gràcies als amics de Vueling, que van arribar amb dues hores de retard, vaig haver de baixar jo a buscar el Marc a l'aeroport a les 9 del vespre, afegint dues hores de cotxe a les 3 i mitja que ens esperaven. De tornada cap a Manrússia, quasi ens estronca l'aventura (i la resta de la vida) un FILL DE LA GRANDÍSSIMA PUTA anant a 160 km/h per l'A2, de nit, amb un cotxe negre i els llums apagats. FILL DE PUTA!!! Per sort, la cosa no va passar d'aquí i vam continuar amb el nostre pla, o el què en quedava.

Entre pitos i flautes, ens vam plantar a les 2:30 de la nit al pàrquing del Pont del Ressec i, després de fer un plat de pasta, ens vam disposar a "dormir" un parell d'horetes, encaixonats al portamaletes de la kangoo, per a llevar-nos a les 5 i mitja de la matinada, amb renovada il·lusió i energia per afrontar els ...

Carros de FUCK!!!

continuarà...

Salut manrussos!!!

El Lluc triatleta?¿?

2011-08-03T05:21:00.000-07:00

Aquí en teniu la prova! el Lluc és un sprint triatleta! El muntatge és cutrillu però se'l veu sortint de l'aigua mig ofegat!! jejeje

A la pròxima t'hi acompanyo nanu! (si no m'ofego és clar)

Per veure el vídeo cliqueu el títol!

Formentera II

2011-08-01T08:48:00.000-07:00

3ª ETAPA: 6 h de rem.

AVUI SÍ!!

En aquest dia vaig entendre perquè la gent li agrada fer caiac! Vam sortir a quarts de set del matí en un mar que semblava una alfombra d’aigua tan tranquil·la que em sabia greu trencar-la amb el rem. Després de passar les platges boniques de Migjorn, vam enfilar el braç del cap de Barbària. Tot de penya-segats i construccions rocoses dignes de ser admirades des del mar.

Platges de Migjorn

Abans d’arribar a Cala Saona (platja idílica d’aigües blaves però massificada) vam fer parada a un parell de coves.La primera, poca història, però la segona era d’allò més curiosa (A2). A simple vista no es veu, però vam trobar un lloc per deixar els kayaks i per un passadís arribaves a un “pou” fent un salt. Allà hi havia un sifó que no vam poder fer degut a que a la sortida hi havia un munt de meduses.
Cap de Barbària, lloc que surt a Lucía y el sexo.

En aquest tram, i ja en un mar en calma preciós, feiem avituallament i banyet a cala Saona (A3), però entre tant “yate” i gent a la sorra, vam decidir anar a buscar algun lloc per bussejar una mica. Deu minuts a munt, vam parar en un caló prop d’Es caló d’en Trull on vam gaudir d’un fons marí preciós.

Cala Saona

La resta ja té poca història, 1h’30min per arribar altre cop a l’estany des peix, lloc on ja deixàvem (per fi) els caiacs :)

En resum, una molt bona experiència, físicament exigent i que requereix de perseverança i d’actitud mental.

Salut, aigua i Formentera!